Ens descriu Giuseppe Tomasi di
Lampedusa a la seva obra Il Gattopardo com, a finals del XIX, els defensors de
l’antic règim italià, fent un ús gairebé professional del cinisme, abraçaven
els principis de la revolució en un món que canviava i on aquella es veia
venir, per tal d’utilitzar-la després en benefici propi. Canviem-ho tot perquè
res canviï.
Màxima que alguns apliquen amb
expertesa i sovint amb molta sort, fins i tot utilitzant algun precepte del
Príncep de Maquiavel. A casa nostra, l’actuació d’Artur Mas, n’és, per mi, un
clar exemple.
Ha transitat de delfí del pujolisme,
-paradigma de la construcció d’un simulacre d’estat a l’andorrana amb via
lliure pel negoci i amb tota l’ombra allargada de foscor que això comporta conegudes
les darreres informacions del clan-, a líder espiritual de la teologia de l’alliberament
de Catalunya.
Gairebé estic convençut que
després de veure el trist paper d’immobilisme del president Montilla acabada la
manifestació espontània més gran que recordo llevat de les del no a la guerra,
que va ser la de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut,
i que probablement va ajudar al seu relleu, devia pensar: a mi això no em
passarà.
I així, a la següent legislatura,
tenint una còmoda majoria al Parlament de Catalunya amb el suport del Partit
Popular, però veient venir la creixent indignació ciutadana pels maltractes a
Catalunya de qui governava l’Estat, decideix fer una maniobra lampedusiana:
trenca amb els seus socis, convoca eleccions i, com que s’engalta una castanya
política sense precedents, maniobra entre els propis per sobreviure, i ho
aconsegueix, inspirat pel ferm propòsit de liderar els somnis de canvi que permetran
que res canviï, com a mínim pels interessos de classe que ell ha defensat sense
manies tota la vida.
I s’agafa al clau roent de la
independència, veient com de farta n’estava la gent de tot plegat i la necessitat
popular de fer allò tan català de: via fora!
Aquest va ser el traspàs del “català
emprenyat” al del “tenim pressa”. Va ser l’inici d’una seqüència encara no
acabada de dies històrics, on s’empeny i es cedeix protagonisme a una autoanomenada
assemblea nacional que ningú ha escollit i on es posa tota la maquinària
propagandística del règim, -curiosament igual que a España-, amb els mitjans
propis o subvencionats al servei dels processos d’identificació social que
donin sortida al clam de més llibertat pel país.
I així neix el processisme, que
alguns confonen amb la independència però que no hi té res a veure. La
independència és una aspiració que ve de molt lluny, molt reflexionada per
molta gent, i que té la paciència dels avis perquè vol ser i arribar, i no
només dir que es vol ser i arribar.
El processisme és una religió
perquè entronca amb la fe. La fe que permet assumir, i de manera col·lectiva, que
la realitat són els teus desitjos. I entronca també amb l’esperança perquè
predica que la felicitat completa la tindrem quan arribem a l’altra vida. Però
sobretot és una religió que permet sobreviure els espavilats fent servir de camàlics
persones i partits que viuen amb la fe i amb l’esperança, i són
extraordinàriament creients. Només falta la caritat per tenir les tres virtuts
teologals que certifiquin el naixement d’aquesta nova religió.
Però el que ha descavalcat a Mas
i al “Massisme”, i que comença a ser un problema pel conjunt del país, ha estat
quan, a força d’actuar com el gattopardo lampedusià, a força d’estirar més i
més les promeses de la pàtria esperada,
de l’autoconvenciment col·lectiu de poble escollit, de les bondats d’un país
fet a l’estil “self made man” americà, sense ni una sola constatació de
factibilitat perquè per això es va inventar precisament la fe, hem entrat
perillosament a Matrix.
A Matrix hi ha un món paral·lel
quan et connectes al món virtual. I en aquest món virtual ets plenament feliç
perquè no et fa falta res, ni tampoc et costa res tenir-ho tot. El problema de
Matrix és quan et desconnecten i t’has d’enfrontar a la cruesa de les necessitats
de la vida real i t’has de posar a lluitar i no només a somiar que estàs
lluitant.
El processisme s’ha empassat el “Massisme”,
però els seus sacerdots necessiten permanentment i desesperadament mantenir
Matrix. I em preocupa molt. Perquè Matrix és un món virtual que té l’objectiu
de substituir el real.
I arribats a aquest punt em
ressonen de manera inquietant les paraules que Morfeo li diu a Neo a la
pel·lícula: “Són les ments dels mateixos que intentem salvar. Però fins que no
ho fem, segueixen formant part d’aquest sistema i això fa que siguin els
nostres enemics, perquè molts d’ells hi estan tan habituats que lluitarien per
protegir-lo”.
Glups.
