Maleït frau

L'informe recentment publicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda agrupats a GESTHA  és demolidor. "L'economia submergida passa factura. Avançament del frau a Espanya durant la crisi", que és el descriptiu títol de l'informe, explica amb claredat que el frau a Espanya i a Catalunya s'ha incrementat en un 2,3% entre el 2009 i el 2012 que, per si us sembla poc, cal saber que això vol dir que hi ha hagut un increment de diner amagat de 4.600 milions d'euros a Catalunya.

Dit d'una altra manera, una quarta part del Producte Interior Brut català -és a dir la riquesa que produeix el país- es mou amb diner que no cotitza a Hisenda i que, per tant, en no recaptar-lo ningú, no es pot dedicar ni a  pagar els serveis bàsics, ni a pagar el deute, ni a generar ocupació, encara que políticament els que governen ho volguessin així, que no és exactament el cas.

La broma implica que, al 2012, -any de retallades i de no aprovació de pressupostos- van desaparèixer 47.360 milions que, si haguessin cotitzat a una mitjana del 23%, -que és una aproximació-, haurien aportat 10.892 milions que és més de la tercera part del pressupost de Catalunya.

I això què vol dir? Doncs, vàries coses.

La primera ens dóna pistes de com un país que sobrepassa de llarg el 23% d'aturats i que té milers de famílies sense ingressos pot arribar a sobreviure.

La segona és que no hem fet res de nou per aturar-ho, donat que s'ha incrementat substancialment. És a dir, que ja no cal que ens creguem aquells que diuen que estan compromesos contra el frau fiscal i, podent actuar, han posat escandalosament les mans a la butxaca, han girat la cara cap a un altre costat i han xiulat llargament.

I la tercera és que som uns tramposos. D'altres països d'Europa consideren que entre un 10 i un 12% de frau és crònic malgrat la lluita dels inspectors contra ell i malgrat la consciència ciutadana existent. Però, és clar, el doble és un escàndol de dimensions gegantines i, si, a sobre, fa anys i  panys que dura implica directament components mafiosos.

Naturalment, el més greu és saber qui és més trampós. Aquesta quantitat de diner no surt d'aquella factura que vostè o jo vam pagar un dia sense IVA, -que també-, ni de les feinetes que fa el manetes de torn i et cobra en negre, -que també, també-. No. La part més gran del pastís és de les grans empreses; aquelles que són bandera del país, que cotitzen a l'IBEX 35 i que tenen alguna sucursal a les Caiman o a qualsevol altre paradís fiscal.

Aleshores s'entén millor que encara no hi hàgim fet res, no?

Ja ho veieu: mentre Madrid ens roba, els de casa ens espolien.

Vull que em posin el NO-DO

Home, hem de completar el fet. No ens quedem a mitges.

Que avui hagin tancat les emissions de Catalunya Ràdio i de Canal 33 al País Valencià és d’una lògica espatarrant. Alguns van guanyar una guerra civil fa 75 anys i és una xifra rodona per recordar-ho.

Per recordar als vençuts qui van ser els vencedors: els intransigents, els incultes, els monolítics, els que no entenen res però necessiten que ningú més no entengui res, els que quan sentien la paraula cultura es treien la pistola, els que van aniquilar tota una generació d’intel·lectuals, els que van imposar el control inquisitorial de l’església catòlica en tots els costums,  els que van apropiar-se de les vides i de les possessions dels vençuts per fer-se rics amb el pillatge i l’estraperlo.

Aquests, que no van aconseguir aniquilar les altres llengües que ells no parlaven, perquè en la seva misèria moral eren incapaços d’entendre que algú pogués ser diferent, sobretot perquè els espantava la diferència...

...Aquests, cada dia està més clar, estaven amagats o disfressats, però no havien marxat. I ara que controlen un govern que pot fer i desfer com li vingui de gust, ens estan tornant a imposar el dret de conquesta.

Van començar liquidant l’autodefensa de la classe treballadora amb la reforma laboral, després han destruït la classe mitjana fent-li pagar amb impostos les seves bacanals especulatives en forma de rescat bancari pagat amb diners de tots, acollonen els avis amb una reforma de les pensions que els farà encara més pobres, legislen l’educació perquè siguem creients i bons espanyols com abans, ens fiquen la por al cos amb la llei de seguretat ciutadana i tornen el dret al cos de les dones a mans de la santa mare església que vetlla per tots nosaltres.

Així gairebé han aconseguit tornar al 1974, quan sortíem als carrers i eren en blanc i negre i els polis eren grisos i no teníem una constitució democràtica que ens donava drets de ciutadania i que ara fan servir com amenaça. També aquell any segurament les 20 famílies més poderoses tenien la mateixa riquesa que el 20 per cent de la població espanyola, com ara.

Encara els falta acabar amb tota la cultura, que ja van començar a arruïnar aplicant als productes culturals l’IVA més elevat de tota Europa, però que ha tingut sempre la seva expressió més digna en la riquesa i la varietat de llengües que parlem a tot l’estat espanyol.

Doncs, au, al país valencià, fora; que ara que hem comprat i venut tot el país no el contaminin aquests bandarres catalans que sempre han tingut la mania de no parlar en cristià. Quin mal que li estan fent a l’espanyol aquests maleïts ignorants.

Doncs el que deia al principi, els queda posar el NO-DO obligatori a tots els cinemes.

Doncs, per mi, que ens el posin, siusplau, que em tornaran a fer sentir jove, ara que aviat farà vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys, i em creuré que puc tornar a córrer davant dels grisos per lluitar com fèiem tots junts, totes juntes, contra l’enorme llosa de la dictadura que els cadells dels vencedors malparits ens volen fer creure que tornaran a imposar... i tornar a empènyer, a empènyer fins que els tornem a fotre fora.

A cabalgar, a cabalgar, hasta enterrarlos en el mar...

ARAÉSDEMÀ, 1 de febrer, Fabra i Coats. Ens veiem

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Doncs això. Si no és ara, quan? Si no som totes i tots junts, qui? Si no és per fer foc nou, per què? Si no és sumant les lluites, com?

Aquestes i més preguntes val la pena que ens responguem. Val la pena que intentem una vegada més construir l'alternativa. No en tenim prou dient que ja n'hi ha prou. No ens podem quedar a casa veient-les venir. No podem seguir resignant-nos a perdre més penyores davant la indignitat de la dreta, del retrocés a la caverna. Necessitem canviar-ho tot, ja, abans que s'esparraqui definitivament el somni.

Ens veiem el dia 1.

Les elèctriques manen

Avui llegeixo que 5 empreses es reparteixen el pastís de l’energia a Espanya. El 95 per cent del pastís per ser més exactes. Fins aquí, cap problema. El que fa pudor de socarrim és que tinguin el doble de beneficis de mitjana que les seves sinònimes europees.

La producció d’energia és essencial per a qualsevol país, i cal que l’administració vetlli per una bona producció i distribució, si cal, fent-se’n càrrec directament. De fet, en una societat que pretengui ser justa i que, per tant, pretengui un reequilibri i redistribució de la riquesa d’aquesta societat, els serveis essencials haurien de ser gestionats íntegrament des de l’òrbita pública. És a dir des de la perspectiva col·lectiva que té com a objectiu un ús i una rendibilitat estrictament social.

En el món capitalista no sempre és així. De fet, sovint no és així. Determinades empreses privades es fan càrrec de les infraestructures i en treuen rendibilitat a llarg termini. Això passa normalment perquè l’erari públic no té diners per fer-ho directament, -i aquí entraríem en un nou article sobre la necessitat d’una fiscalitat justa que no farem ara-, i fa una concessió. Però segueix sent un servei de primera necessitat.

És, curiosament, el de l’energia, un servei sovint subvencionat amb diners públics per tal de permetre la creació d’una xarxa d’estructures cada vegada més eficients i que ofereixin millor servei.

Per tant, tenim un servei públic bàsic en mans privades, que reben subvencions públiques, i que obtenen esplèndids beneficis privats a càrrec de les factures dels usuaris. Magnífic.

El problema més greu és quan els gestors privats d’aquestes empreses no només es fan seu el servei per fer-ne negoci, igual que si comerciessin amb cols i pastanagues, sinó que marquen les regles del joc als governs de torn per poder mantenir aquest negoci encara que hi hagi ciutadans i ciutadanes que es veuen privats d’un servei universal perquè no el poden pagar.

Marquen les regles del joc quan decideixen que els seus lacais al govern d’Espanya i al Congrés dels Diputats aprovin una llei que impedeix l’autoconsum amb energies renovables i en limita la producció, per evitar la competència!

I el marcaran tristament, ignominiosament, fent que aquests mateixos assalariats seus ficats en política impedeixin que prosperi la proposició de llei que ha presentat la diputada Laia Ortiz per assegurar una treva hivernal, -només hivernal, per dignitat-, de manera que aquestes companyies no tallin l’energia durant l’hivern a qui no la pot pagar.

És a dir, perquè les famílies que es troben en una situació desesperada on ningú voldria trobar-se provocada per un món on l’essencial és el negoci, puguin subsistir durant l’hivern.

Hem anat deixant en mans privades cada vegada més serveis essencials per a la societat i els hem donat patent de cors. I quan aquestes mans han decidit que era l’hora de fer negoci amb els serveis com l’aigua, la llum o el gas i amb els drets com la salut o l’educació, ens adonem que, a més, tenen el control i ningú els atura els peus.

Cal, definitivament, un canvi de règim.

Parlem de pensions

La setmana passada vam organitzar una xerrada a Girona sobre les mentides del Partit Popular amb la llei de pensions que ens estan imposant. No és en va que ho estem organitzant com una campanya d'ampla difusió. Ho és perquè entenem que aquesta és la baula que faltava per trencar en l'intent dels servidors del capital per desmantellar l'estat del benestar que ha costat anys de construir. Ens volen mantenir porucs i callats i retornar a la societat silent i classista que vàrem heretar del franquisme.

No són només paraules. Tots sabem que els excessos del capitalisme financer ens han portat a una crisi sense precedents que ha enfonsat les economies dels països occidentals a costa de sacrificar el diner dels nostres impostos per eixugar els deutes escandalosos generats per l'especulació i l'afany de lucre sense límits d'unes classes dirigents que s'han fet d'or enfilats a les esquenes dels treballadors i les classes més humils.

És a dir, hi ha hagut un temps en què els guanys han estat per ells, i ara és el temps que les pèrdues les paguem entre tots.

Els diners que hem abocat a la banca són els diners que havien d'anar a mantenir els drets socials: l'ensenyament, la salut, les pensions. I això ha passat perquè estem davant d'un capitalisme desbocat que ha trencat el pacte que el socialisme europeu va construir després de la segona guerra mundial, acceptant el capital a canvi de construir els drets que generaven l'estat del benestar, donant pas a les socialdemocràcies que hem viscut durant tota la segona meitat del segle vint.

A Espanya, a més, vam construir una democràcia molt feble que va donar pas al pacte constitucional que ens situava en aquestes regles del joc. Però va ser un pacte que es va fer amb els vencedors de la guerra que van cedir poder polític a canvi de mantenir intacte tot el control sobre el poder econòmic. Va passar a Espanya i a Catalunya. No oblidem que aquestes classes dirigents mai hem deixat de tenir-les a casa nostra.

I ara que les coses van mal dades uns i altres pretenen retornar als seus orígens. Van fer una reforma laboral, començada pel PSOE i acabada pel PP amb l'ajuda de CIU que va desarmar totalment la capacitat de negociació dels sindicats i dels comitès d'empresa. Que ha deixat els treballadors en mans de les decisions dels amos, -que sovint són multinacionals-, per carregar sobre els costos laborals la reactivació de l'economia i així tenir una mà d'obra més barata, més esporuguida i amb menys capacitat de reacció i poder legislar com mai, laminant els drets més essencials com ho fa la llei d'educació del ministre Wert o com la llei de seguretat que pretén aprovar el ministre d'interior. I aquí, a més, s'estan venent el país a les empreses privades que aposten per comerciar amb els drets, com està fent el conseller de salut, o com s'està deixant fer a la banca amb els vergonyosos desnonaments causats per les hipoteques de la bombolla immobiliària.

I a més, hem abraçat el dictat terrible de l'austeritat que una Merkel assetjada pels seus bancs, creditors de la resta d'Europa, li han imposat. Han modificat la constitució per assegurar que primer cobrin els deutes la gran banca europea abans de tenir diners pels ciutadans. Abans d'assegurar que una bona part de la societat no es quedi sense casa, o que un terç de la població infantil no passi gana, o senzillament, que la distància entre els que més tenen i els que menys, es faci tan gran que estigui desapareixent del nostre país la classe mitjana i apareguin, per contra, situacions de pobresa que no es veien des de la postguerra.

I ara, que moltes famílies vivien com podien amb els quatre calers de la pensió dels avis perquè estaven tots a l'atur toquen les pensions i ho fan mentint.

Diuen que les pensions pujaran cada any i menteixen.

Diuen que és per garantir l'estabilitat del sistema i menteixen.

Diuen que no hi ha més diners per pagar les pensions i menteixen.

En política tots treballem defensant un lobbie o un altre. Nosaltres procurem treballar per defensar els interessos de les classes populars. Ells defensen els interessos del gran capital i ara com ara estan guanyant. Així de senzill.

Però ha d'arribar el temps de canviar de torna. Hem d'aconseguir que la por canviï de costat. I això només ho podrem fer amb una societat organitzada que no es resigna a la sort que li han adjudicat.

I el primer que cal fer per sortir del pou és deixar de cavar. Deixar d'acceptar les retallades com una cosa natural i inevitable. I assegurar una millor redistribució de la riquesa. Per això ha de servir la política i els nostres polítics. No ens mereixem uns dirigents, presidents dels governs de Catalunya i d'Espanya, que han estat flirtejant amb la corrupció i que no escolten la veu dels ciutadans més febles perquè la desconeixen. No ens mereixem uns presidents que no tenen el valor ni les ganes de capgirar la situació perquè això significaria tocar la butxaca d'alguns amics massa poderosos davant dels quals s'agenollen massa sovint. Ni ens mereixem uns dirigents de les grans empreses que deixen de pagar a hisenda milers de milions portant-los a paradisos fiscals, mentre aprofiten la crisi per acomiadar centenars de treballadors i contractar mà d'obra més barata.

Necessitem gent treballadora i honesta, empresaris i obrers, comerciants, polítics, ciutadanes i ciutadans, que estimin el valor de la feina però també el valor de la justícia social, de la solidaritat. En resum, el valor de la democràcia.

Avui són les pensions, però tinguem clar que la lluita per un futur millor l'haurem de seguir fent dia a dia, colze a colze, tots i totes, de forma organitzada, per canviar la situació.

Uns pressupostos gens socials

La ciutadania pot entendre que la caixa està buida i que hi ha serioses dificultats per omplir-la. També pot entendre que en una situació com aquesta els pressupostos de la Generalitat hagin de ser austers i no ens puguem permetre despeses sumptuàries. El que no pot entendre un ciutadà normal i corrent és que pretenguin enganyar-lo.

Vendre els pressupostos que el Govern de Catalunya presentarà la setmana que ve al Parlament com els més socials de la història és una enganyifa i una mala campanya de publicitat que ens pretén introduir en una mena de Matrix econòmic, perquè es basa únicament en una xifra: la proporció en allò que el govern en diu despeses socials respecte de la resta de despeses és del 71% quan en els pressupostos del 2012 va ser del 68%. Certament, tres punts del pressupost són diners, però si anem a comparar les xifres reals i no en percentatge ens adonarem que no ens serveix ni de bon tros per afirmar la bonança d’aquesta dada.

En realitat, els pressupostos “més socials de la història” han passat de 17.068 milions de despesa social el 2010, a 14.870 el 2012, i a 13.994 el 2014. En realitat, els pressupostos “més socials de la història” redueixen la inversió en el departament de salut  en més de 500 milions d’euros respecte el 2012, en més de 600 els d’educació, i en més de 200 els de polítiques socials, tot i incloure certament augments en partides específiques per la renda mínima d’inserció i per fer front al problema de l’habitatge.

Aquests pressupostos en el seu conjunt representen la mateixa despesa que l’any 2004, amb la diferència que ara som 700.000 persones més i que la gran majoria dels 7.500.000 de catalans i catalanes estan més empobrits i tenen més necessitats socials.

I dic la gran majoria perquè hi ha una bona minoria que ha sabut nedar perfectament en temps de crisi i que ha incrementat exponencialment el seu patrimoni, de manera que en la composició socioeconòmica del nostre país s’ha obert una rasa profundíssima entre els extrems de les classes socials.

Així les coses, entenc que uns pressupostos,- que són l’expressió  més nítida d’on van adreçades les polítiques d’un govern-, serien autènticament socials si fessin un esforç per redistribuir millor la riquesa i no només un exercici comptable per quadrar els números fet amb mans més o menys expertes.

I no és això el que es fa: es mantenen les mateixes retallades en els departaments socialment més sensibles,  i els nous ingressos són a base de noves taxes que afecten per igual la població, o són a base d’una hipotètica venda d’estructures del país, com poden ser les depuradores, que significarà un encariment en els rebuts que paguem els ciutadans .

És a dir, fem pagar per serveis que en justícia ens corresponen, -com per exemple la taxa per la mediació del govern en conflictes col·lectius-, i ens venem barat el país a trossos perquè una multinacional qualsevol ens el vagi cobrant car amb els rebuts que ens anirà passant.

Perdonin, però no és això. I menys a les comarques gironines on tenim en aquests pressupostos una despesa mitjana per habitant en inversions reals de 50 euros quan a Catalunya és de 112; comptant, a més, que aquesta xifra és menys de la meitat del que va ser el 2012, que es va situar en 252 euros. Em tornin a perdonar, però no és això.

Ja sé que alguns em diran que és molt fàcil criticar i que no es pot fer una altra cosa i que estem així per culpa del tripartit. No és aquest el lloc per negar amb arguments totes dues coses que formen part de la salmòdia habitual de qui mai ho ha demostrat. Però apunto un parell d’elements del que podrien

ser uns pressupostos que tendissin a millorar l’equilibri social.

Hi ha un marge important per tenir una fiscalitat més justa en dos aspectes. El primer, ingressos que poden tenir molt més recorregut com poden ser els grans patrimonis o les transaccions financeres, per posar dos exemples. El segon, la persecució de l’evasió fiscal i el frau, que té una de les taxes més elevades d’Europa. Només que reduíssim un 10% el frau que es produeix a Catalunya, no caldria cap retallada. Això sí, vol dir plantar cara a determinats poders econòmics del país.

I si el govern fos capaç de fer això, també podria plantar cara en dos aspectes més: el deute i el dèficit. Per començar, podríem renegociar el deute amb les entitats financeres i les grans constructores, -que segueixen tenint beneficis-, i ajornar els pagaments a canvi de no empobrir més la ciutadania. És una qüestió de prioritats: primer les necessitats de la població o primer les necessitats de les grans empreses?

I quant al dèficit, el govern ha dit que és il·legal el que li imposa l’Estat i que ho portarà als tribunals. Doncs, molt bé: que sigui coherent i que faci uns pressupostos amb el nivell de dèficit que considera que ens correspon per poder mantenir la despesa de les necessitats socials de la ciutadania cobertes.

Però, és clar, tot això seria fer política i governar. I no només quadrar els exercicis comptables vestint-ho amb focs d’encenalls que és el que fa el govern amb aquests pressupostos.

Honor i memòria als defensors de la república

Avui hem fet un acte a Besalú necessari.  Joan Panyella, Ramon Solsona i Àngel Moreno, tres militants del PSUC que l’any 1953 encara mantenien viva l’esperança de guanyar els feixistes i restituir la democràcia a Espanya varen ser abatuts per la guàrdia civil a l’entrada d’aquesta població. Els hereus d’aquell PSUC els hem retut un petit homenatge. Íntim i emotiu. Dues-centes persones contra l’oblit. Contra la ignomínia de l’oblit en un país d’amnèsies culpables.

Tinc el convenciment que ells mai varen voler ser màrtirs ni herois. I que aquest país, el 1953, no necessitava, igual com ara, ni màrtirs ni herois. Que, de fet, els màrtirs i els herois mai no ens fan falta. Per contra, els imagino arrossegats per un esperit de llibertat i de la lluita que els cors joves, que sempre són generosos, fan per assegurar la justícia.

Tinc la certesa que per ells, com per molts d’altres, la guerra que havien començat uns militars feixistes per defensar els privilegis d’uns quants, ja fossin senyoritos andalusos o industrials catalans, catorze anys després no s’havia acabat.

Com no es va acabar en el llarg exili de centenars de milers de persones que va haver de fugir del seu país perquè havia tingut la gosadia de defensar la república i la democràcia. Gent que havia estat maltractada en la tristíssima retirada per les democràcies europees, arraconada com a gossos a la platja d'Argelès, al camp de Bram, i que havia tornat a lluitar contra els nazis per defensar novament la democràcia amb l’esperança que si es guanyava la guerra a Europa es restituiria la legitimitat republicana a Espanya.

Com no s’havia acabat la guerra per molta altra gent del PSUC que es va quedar en aquella Espanya grisa, trista, empobrida i espantada del franquisme i va canviar les armes de batalla per les armes de resistència intel·lectual, de dissidència, de construcció d’oposicions i alternatives, d’agitació per seguir la lluita a les fàbriques, a les universitats i als carrers. Lluites que es van seguir cobrant víctimes fins a la mort del dictador.

I ha estat aquesta persistència i aquest esperit de lluita de tanta gent el que ens va portar una tímida democràcia que hem consolidat amb els anys però que avui es mostra, encara, massa fràgil.

Fràgil perquè avui encara hi ha gent que es considera vencedora d’aquella guerra i no ha passat pàgina ni assumint l’existència de culpa en l’aixecament militar del 36 -i en la terrible postguerra- ni fent passes decidides per restituir l’honor als que van perdre la vida entre els republicans.

Nosaltres no volem màrtirs però hi ha gent que sí. Avui mateix, l’església catòlica, que va tenir un paper decisiu en l’adoctrinament del feixisme, ha beatificat 522 víctimes de la guerra perquè els considera màrtirs. Màrtirs perquè van morir a mans de l’enemic defensant la seva ideologia. Encara creuen que hi ha enemic? L’arquebisbe Pujol de Tarragona ha dit que és només un acte religiós, però no és cert. D’entre aquestes víctimes, segur que n’hi ha d’innocents, però n’hi havia molts que van aplaudir, ajudar i enaltir el feixisme.

Totes les víctimes d’una guerra mereixen repòs i record entre els seus. Però no podem enaltir, -ni tan sols fent-les pujar al cel-, aquelles víctimes que van ser còmplices dels botxins. Senyor Mas, em sent? No podem fer-ho per respecte a la resta de morts d’aquesta guerra.

Com no podem permetre que avui, encara, hi hagi centenars de fosses comunes a tot el país i no puguem dignificar-les i restituir la memòria dels qui van defensar els valors que molts defensem. Perquè s’ha alentit, senyora Ortega, la feina que va començar a fer el Memorial Democràtic en l’època del govern d’esquerres?

Ni tampoc podem acceptar que encara hi hagi torturadors i botxins, passejant-se tranquil·lament pel carrer, que no hagin passat per la justícia d’una democràcia i hagin de ser els jutges argentins que, en aplicació del concepte de justícia universal, estiguin investigant els crims del franquisme. Mentrestant aquí, expulsem de la judicatura el jutge que s’ha atrevit a començar a fer-ho.

En quin país normal admetrien que, mentre a Salamanca es guarda la documentació de moltes organitzacions i famílies catalanes com a botí de guerra, segueixi l’exaltació de la victòria del feixisme en un monument que és la mostra més cruel d’esclavatge i de repressió d’una guerra com és el Valle de los Caídos, on encara hi ha la tomba del dictador amb tots els honors.

En quin país europeu democràtic una representant del govern posaria medalles honorífiques als voluntaris que van lluitar a Rússia amb les tropes nazis? I sense anar més lluny, dijous passat, en quin Parlament democràtic vint-i-nou diputats s’aixecarien del seu escó per no condemnar aquest fet i no condemnar la dictadura que hi ha hagut al seu país durant quaranta anys?

Hi ha gent que segueix creient encara, després de més de setanta anys, que som els vençuts. I vol seguir subjugant-nos acaparant el poder real: l’econòmic i el mediàtic, fent retrocedir els drets conquerits en la llarga transició per la classe treballadora, alenant els moviments feixistes novament en contra de la nova generació de persones immigrades.

Però s’equivoquen: mai no hem estat els vençuts. La nostra gent ha sofert, la nostra gent ha mort a mans dels feixistes, però mai no ens han vençut perquè la flama de la lluita per la dignitat i la llibertat del poble sempre ha estat encesa. I ara més que mai, ara que podem donar per definitivament tancada la transició, cal el nostre esperit de vencedors. El mateix que els dels Moreno, Panyella i Solsona: mai la resignació. Mai l’abandonament.

Hi ha gent que diu que no hem de reobrir les ferides. I tenen raó. No s’han de reobrir. Mireu: que el meu avi, que va desaparèixer a la batalla de l’Ebre tingui una senzilla inscripció que diu Rafel Pou Torrent al memorial de les Campusines, el que va fer va ser tancar una ferida a la meva mare que l’havia vist marxar de ben petita i mai més no en va saber res. Per tant, diguem-los a aquesta gent que no es poden reobrir les ferides que encara mai no s’han tancat, però sí que es pot dignificar la memòria dels que van lluitar, van patir, van morir per defensar allò que uns mal nascuts els van arrabassar: justícia, llibertat, democràcia, república.

Honor i memòria als defensors de la república. Visca la República!