Honor i memòria als defensors de la república

Avui hem fet un acte a Besalú necessari.  Joan Panyella, Ramon Solsona i Àngel Moreno, tres militants del PSUC que l’any 1953 encara mantenien viva l’esperança de guanyar els feixistes i restituir la democràcia a Espanya varen ser abatuts per la guàrdia civil a l’entrada d’aquesta població. Els hereus d’aquell PSUC els hem retut un petit homenatge. Íntim i emotiu. Dues-centes persones contra l’oblit. Contra la ignomínia de l’oblit en un país d’amnèsies culpables.

Tinc el convenciment que ells mai varen voler ser màrtirs ni herois. I que aquest país, el 1953, no necessitava, igual com ara, ni màrtirs ni herois. Que, de fet, els màrtirs i els herois mai no ens fan falta. Per contra, els imagino arrossegats per un esperit de llibertat i de la lluita que els cors joves, que sempre són generosos, fan per assegurar la justícia.

Tinc la certesa que per ells, com per molts d’altres, la guerra que havien començat uns militars feixistes per defensar els privilegis d’uns quants, ja fossin senyoritos andalusos o industrials catalans, catorze anys després no s’havia acabat.

Com no es va acabar en el llarg exili de centenars de milers de persones que va haver de fugir del seu país perquè havia tingut la gosadia de defensar la república i la democràcia. Gent que havia estat maltractada en la tristíssima retirada per les democràcies europees, arraconada com a gossos a la platja d'Argelès, al camp de Bram, i que havia tornat a lluitar contra els nazis per defensar novament la democràcia amb l’esperança que si es guanyava la guerra a Europa es restituiria la legitimitat republicana a Espanya.

Com no s’havia acabat la guerra per molta altra gent del PSUC que es va quedar en aquella Espanya grisa, trista, empobrida i espantada del franquisme i va canviar les armes de batalla per les armes de resistència intel·lectual, de dissidència, de construcció d’oposicions i alternatives, d’agitació per seguir la lluita a les fàbriques, a les universitats i als carrers. Lluites que es van seguir cobrant víctimes fins a la mort del dictador.

I ha estat aquesta persistència i aquest esperit de lluita de tanta gent el que ens va portar una tímida democràcia que hem consolidat amb els anys però que avui es mostra, encara, massa fràgil.

Fràgil perquè avui encara hi ha gent que es considera vencedora d’aquella guerra i no ha passat pàgina ni assumint l’existència de culpa en l’aixecament militar del 36 -i en la terrible postguerra- ni fent passes decidides per restituir l’honor als que van perdre la vida entre els republicans.

Nosaltres no volem màrtirs però hi ha gent que sí. Avui mateix, l’església catòlica, que va tenir un paper decisiu en l’adoctrinament del feixisme, ha beatificat 522 víctimes de la guerra perquè els considera màrtirs. Màrtirs perquè van morir a mans de l’enemic defensant la seva ideologia. Encara creuen que hi ha enemic? L’arquebisbe Pujol de Tarragona ha dit que és només un acte religiós, però no és cert. D’entre aquestes víctimes, segur que n’hi ha d’innocents, però n’hi havia molts que van aplaudir, ajudar i enaltir el feixisme.

Totes les víctimes d’una guerra mereixen repòs i record entre els seus. Però no podem enaltir, -ni tan sols fent-les pujar al cel-, aquelles víctimes que van ser còmplices dels botxins. Senyor Mas, em sent? No podem fer-ho per respecte a la resta de morts d’aquesta guerra.

Com no podem permetre que avui, encara, hi hagi centenars de fosses comunes a tot el país i no puguem dignificar-les i restituir la memòria dels qui van defensar els valors que molts defensem. Perquè s’ha alentit, senyora Ortega, la feina que va començar a fer el Memorial Democràtic en l’època del govern d’esquerres?

Ni tampoc podem acceptar que encara hi hagi torturadors i botxins, passejant-se tranquil·lament pel carrer, que no hagin passat per la justícia d’una democràcia i hagin de ser els jutges argentins que, en aplicació del concepte de justícia universal, estiguin investigant els crims del franquisme. Mentrestant aquí, expulsem de la judicatura el jutge que s’ha atrevit a començar a fer-ho.

En quin país normal admetrien que, mentre a Salamanca es guarda la documentació de moltes organitzacions i famílies catalanes com a botí de guerra, segueixi l’exaltació de la victòria del feixisme en un monument que és la mostra més cruel d’esclavatge i de repressió d’una guerra com és el Valle de los Caídos, on encara hi ha la tomba del dictador amb tots els honors.

En quin país europeu democràtic una representant del govern posaria medalles honorífiques als voluntaris que van lluitar a Rússia amb les tropes nazis? I sense anar més lluny, dijous passat, en quin Parlament democràtic vint-i-nou diputats s’aixecarien del seu escó per no condemnar aquest fet i no condemnar la dictadura que hi ha hagut al seu país durant quaranta anys?

Hi ha gent que segueix creient encara, després de més de setanta anys, que som els vençuts. I vol seguir subjugant-nos acaparant el poder real: l’econòmic i el mediàtic, fent retrocedir els drets conquerits en la llarga transició per la classe treballadora, alenant els moviments feixistes novament en contra de la nova generació de persones immigrades.

Però s’equivoquen: mai no hem estat els vençuts. La nostra gent ha sofert, la nostra gent ha mort a mans dels feixistes, però mai no ens han vençut perquè la flama de la lluita per la dignitat i la llibertat del poble sempre ha estat encesa. I ara més que mai, ara que podem donar per definitivament tancada la transició, cal el nostre esperit de vencedors. El mateix que els dels Moreno, Panyella i Solsona: mai la resignació. Mai l’abandonament.

Hi ha gent que diu que no hem de reobrir les ferides. I tenen raó. No s’han de reobrir. Mireu: que el meu avi, que va desaparèixer a la batalla de l’Ebre tingui una senzilla inscripció que diu Rafel Pou Torrent al memorial de les Campusines, el que va fer va ser tancar una ferida a la meva mare que l’havia vist marxar de ben petita i mai més no en va saber res. Per tant, diguem-los a aquesta gent que no es poden reobrir les ferides que encara mai no s’han tancat, però sí que es pot dignificar la memòria dels que van lluitar, van patir, van morir per defensar allò que uns mal nascuts els van arrabassar: justícia, llibertat, democràcia, república.

Honor i memòria als defensors de la república. Visca la República!