Uns pressupostos gens socials

La ciutadania pot entendre que la caixa està buida i que hi ha serioses dificultats per omplir-la. També pot entendre que en una situació com aquesta els pressupostos de la Generalitat hagin de ser austers i no ens puguem permetre despeses sumptuàries. El que no pot entendre un ciutadà normal i corrent és que pretenguin enganyar-lo.

Vendre els pressupostos que el Govern de Catalunya presentarà la setmana que ve al Parlament com els més socials de la història és una enganyifa i una mala campanya de publicitat que ens pretén introduir en una mena de Matrix econòmic, perquè es basa únicament en una xifra: la proporció en allò que el govern en diu despeses socials respecte de la resta de despeses és del 71% quan en els pressupostos del 2012 va ser del 68%. Certament, tres punts del pressupost són diners, però si anem a comparar les xifres reals i no en percentatge ens adonarem que no ens serveix ni de bon tros per afirmar la bonança d’aquesta dada.

En realitat, els pressupostos “més socials de la història” han passat de 17.068 milions de despesa social el 2010, a 14.870 el 2012, i a 13.994 el 2014. En realitat, els pressupostos “més socials de la història” redueixen la inversió en el departament de salut  en més de 500 milions d’euros respecte el 2012, en més de 600 els d’educació, i en més de 200 els de polítiques socials, tot i incloure certament augments en partides específiques per la renda mínima d’inserció i per fer front al problema de l’habitatge.

Aquests pressupostos en el seu conjunt representen la mateixa despesa que l’any 2004, amb la diferència que ara som 700.000 persones més i que la gran majoria dels 7.500.000 de catalans i catalanes estan més empobrits i tenen més necessitats socials.

I dic la gran majoria perquè hi ha una bona minoria que ha sabut nedar perfectament en temps de crisi i que ha incrementat exponencialment el seu patrimoni, de manera que en la composició socioeconòmica del nostre país s’ha obert una rasa profundíssima entre els extrems de les classes socials.

Així les coses, entenc que uns pressupostos,- que són l’expressió  més nítida d’on van adreçades les polítiques d’un govern-, serien autènticament socials si fessin un esforç per redistribuir millor la riquesa i no només un exercici comptable per quadrar els números fet amb mans més o menys expertes.

I no és això el que es fa: es mantenen les mateixes retallades en els departaments socialment més sensibles,  i els nous ingressos són a base de noves taxes que afecten per igual la població, o són a base d’una hipotètica venda d’estructures del país, com poden ser les depuradores, que significarà un encariment en els rebuts que paguem els ciutadans .

És a dir, fem pagar per serveis que en justícia ens corresponen, -com per exemple la taxa per la mediació del govern en conflictes col·lectius-, i ens venem barat el país a trossos perquè una multinacional qualsevol ens el vagi cobrant car amb els rebuts que ens anirà passant.

Perdonin, però no és això. I menys a les comarques gironines on tenim en aquests pressupostos una despesa mitjana per habitant en inversions reals de 50 euros quan a Catalunya és de 112; comptant, a més, que aquesta xifra és menys de la meitat del que va ser el 2012, que es va situar en 252 euros. Em tornin a perdonar, però no és això.

Ja sé que alguns em diran que és molt fàcil criticar i que no es pot fer una altra cosa i que estem així per culpa del tripartit. No és aquest el lloc per negar amb arguments totes dues coses que formen part de la salmòdia habitual de qui mai ho ha demostrat. Però apunto un parell d’elements del que podrien

ser uns pressupostos que tendissin a millorar l’equilibri social.

Hi ha un marge important per tenir una fiscalitat més justa en dos aspectes. El primer, ingressos que poden tenir molt més recorregut com poden ser els grans patrimonis o les transaccions financeres, per posar dos exemples. El segon, la persecució de l’evasió fiscal i el frau, que té una de les taxes més elevades d’Europa. Només que reduíssim un 10% el frau que es produeix a Catalunya, no caldria cap retallada. Això sí, vol dir plantar cara a determinats poders econòmics del país.

I si el govern fos capaç de fer això, també podria plantar cara en dos aspectes més: el deute i el dèficit. Per començar, podríem renegociar el deute amb les entitats financeres i les grans constructores, -que segueixen tenint beneficis-, i ajornar els pagaments a canvi de no empobrir més la ciutadania. És una qüestió de prioritats: primer les necessitats de la població o primer les necessitats de les grans empreses?

I quant al dèficit, el govern ha dit que és il·legal el que li imposa l’Estat i que ho portarà als tribunals. Doncs, molt bé: que sigui coherent i que faci uns pressupostos amb el nivell de dèficit que considera que ens correspon per poder mantenir la despesa de les necessitats socials de la ciutadania cobertes.

Però, és clar, tot això seria fer política i governar. I no només quadrar els exercicis comptables vestint-ho amb focs d’encenalls que és el que fa el govern amb aquests pressupostos.