Tossudament alçats

Felicitats als docents i les docents de les Illes. Tot el meu suport. Han aconseguit alçar tothom davant d'una estúpida injustícia i dels gestos de mal governant de l'inefable Bauzà.

Perquè és una injustícia el que va començar fent i encara manté amb els directors de Maó que es van declarar simplement desobedients a una imposició arbitrària, innecessària i poc fonamentada sobre les llengües.

El Tractament Integrat de Llengües és una bajanada. Pot sonar molt bé a nivell teòric, pot fer semblar molt modern i molt avançat a qualsevol carrincló això de treballar amb tres llengües a l'escola, però quan un no s'ha plantejat ni el com ni amb què ho portarà a terme, és crear un problema gegant on n'hi havia un de petit.

Podríem tenir la generositat del dubte davant la bona voluntat de la persona inconscient, que ja seria greu per un governant, però per aquí no passo perquè estic convençut que no hi ha cap actitud innocent en el tema de la llengua. Només cal mirar què ha passat a València, l'actitud radical i grotesca respecte de la llengua catalana que han mantingut els fatxes del país valencià des de fa anys, començant pels blaveros dels anys vuitanta i acabant pels depredadors del PP dels darrers anys. Només cal mirar també el ridícul vergonyós amb el tema del LAPAO a l'Aragó.

Els quedaven les Illes, on no havien fet tradicionalment bandera de l'antilingüisme i havien mantingut durant molt de temps i fins fa poc un nivell de respecte institucional per la llengua catalana suportable.

El pancatalanisme de molts anys d'alguns ha estat aprofitat per justificar l'anticatalanisme visceral i militant de la dreta espanyola a tots els països de parla catalana.

Però són grollers, mentiders i ignorants. I poden menystenir la cultura, -que des de les institucions científiques i universitàries han reiterat mil vegades la unitat de la llengua-, fotent-se'n des de la seva poltrona de terratinent nouvingut de pa sucat amb oli i inventant llengües noves o reescrivint històries com la dels ibers que ja parlaven valencià. Patètic.

Però no poden menystenir el poble que els ha posat on són i al qual es deuen.

I aquesta vegada s'han passat de frenada i s'han trobat amb una gent tossuda i valenta, que no només té clar el respecte per una feina ben feta a les seves escoles, sinó també el respecte per allò que té de més elemental la política: si no tens en compte la gent, se't girarà en contra.

I així, tossudament alçats, els docents balears mantenen la vaga i acumulen el suport de la comunitat científica i de la societat civil, de dins i de fora de les Illes. Molts ànims, amics. Aquesta l'hem de guanyar.

Bauzà, un prec: quan un governant té tothom en contra ha de recapitular... o ha de plegar, si no vol convertir-se en un petit cacic pintoresc.

En la mesura del possible, ajuda'ls a guanyar la vaga.
Caixa de resistència: 2056-0009-74-4102003418 (a nom de l'Obra Cultural Balear)

La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta

Trobo curiós que sempre sigui la mateixa gent la que considera que m'he de definir jo respecte de la independència de Catalunya però que, en canvi, no li preocupi la profunda indefinició d'una part important del país pel que fa als gangsters i corruptes de casa nostra.

Em sorprendria la ceguesa d'alguns si no fos perquè l'edat em fa entendre que el cultiu de les emocions en aquest tema s'ha fet a flor de pell i ens fa cavalcar permanentment per la rauxa i ens fa desar el seny per més endavant.

Doncs bé, definim-nos perquè porto tota la vida intentant ser clar i no és qüestió ara de fer escarafalls: el meu objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument, les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia social, per contra, és un objectiu polític.

I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de la irracionalitat.

"Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació després de llegir la introducció. De cara a aquest personatge imaginari he de dir que probablement votaré que sí en un suposat referéndum d'autodeterminació perquè en l'hipotètic moment que algú m'ho pugui preguntar seriosament és probable que no ens quedi cap altre instrument després de les armes de destrucció massiva que ens està aplicant el PP cada dia. Però seguirà sense ser el meu objectiu i serà, per mi, només una eina per construir un país més just.

I no acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la vida. No. Aquests precisament no em poden posar a la llista de mals catalans.

Jo m'estimo el meu país, i he procurat lluitar sempre per ell, segurament més que alguns dels que ara es posen l'estelada a l'esquena i intenten deixar de parlar castellà en la intimitat, o dels que envien consignes de trencament revolucionari permanentment a les xarxes amb els seus mòbils de sis-cents euros. No. Aquests no poden jutjar qui i com hem de construir un nou país. A menys que considerin que el país no és la seva gent.

L'altre dia vaig anar a la Via Catalana a encerclar el Trueta. He de confessar que em va costar. Em sentia profundament incòmode amb algunes declaracions de membres destacats de l'ANC que s'acostaven a aquest "amb mi o contra mi" que he intentat explicar. Vaig decidir anar-hi per la gent. Per la meva gent, la que aprecio i que viu amb il·lusió i amb ganes el moviment social que s'està produint i que és inqüestionable. Per l'esperança profunda que d'aquí en pot sortir un canvi. Perquè no aguanten més injustícies ni maltractements. Perquè fa molts anys que la gent d'aquest país no es movia com es mou. Per això hi vaig anar. Però també he de confessar que n'estic fart de cofoïsmes inútils, de mentides interessades, de sortides endavant per no haver de mirar enrere. D'intransigència d'uns i altres. D'aprofitament dels sentiments identitaris d'ambdós costats per treure'n rèdit. De grapejar els sentiments per promoure exaltacions patròtiques. Fart.

I de corruptes i corruptors espanyols i catalans, amb els polítics mentiders que els encobreixen tirant-se pel cap les mesquineses identitàries per no haver de respondre per lladregots davant d'una ciutadania que acumula síntomes de pobresa inesperada.

No. Amb aquests i les seves mentides és molt difícil construir un nou país. Seria, a més, un espectacle lamentable ara que la misèria treu el cap per la finestra de casa.

Jo m'arremangaré com sempre i seguiré treballant colze a colze per una Catalunya més justa, però que ningú em demani que em refiï d'aquesta gent. No me'ls penso creure més.

Sanitat: Investigació o cortina de fum?

La comissió d'investigació de la sanitat del Parlament ha mort. Ja va néixer amb dubtes. Tot i això, els diputats del nostre grup a la comissió vàrem fer la feina de seleccionar persones que podien comparèixer i explicar-nos visions molt diferents de com havia anat aquesta acumulació de diners perduts, i alguns desapareguts, en el nostre sistema sanitari des de la seva creació, ara fa trenta anys. Digueu-nos innocents, però creiem en la feina del Parlament, -i ho seguirem fent-, i vam demanar molta informació que ens permetés investigar.

Mala peça al teler, perquè la primera dificultat va ser que la presidència va decidir enllestir en un parell de mesos la comissió i això ha volgut dir inútils sessions maratonianes fetes amb presses de 9 del matí a 10 de la nit. La documentació ha arribat tard i malament i, el que és pitjor, la col·laboració activa entre CIU i PSC, amb la connivència de mirar cap a un altre lloc d'ERC, ha fet que una trentena de persones que havíem demanat que compareguessin, van ser vetades. El resultat, un discurs únic monotemàtic, justificatiu de tot el que ha passat i pugui passar.

En la comissió de dilluns passat, de manera vegonyant, la presidenta em va censurar dues preguntes que posaven en entredit el discurs del síndic major, amb l'excusa que no eren del tema que tocava. Igual que el famós informe Crespo que tothom tenia sobre la taula malgrat que insistien en què era inexistent perquè mai s'havia aprovat. I, finalment, com a mostra inequívoca d'aquesta voluntat de transparència que omple la boca de tothom, -alguns s'hi ofegaran-, el darrer Ple del Parlament impedeix que nomenem el síndic de comptes que ens tocava, justament el que havia elaborat l'informe Crespo, el que havia molestat els aristòcrates de la sanitat, el que feia ennuegar a alguns personatges de diferents partits.

I doncs, on és el problema? Per què aquesta opacitat? Què és el que no volen que sapiguem?

Doncs el problema és que hi ha gent que ha convertit el nostre sistema de salut en el seu xiringuito particular. I al llarg dels anys, amagada pel Sèsam, hi ha una enorme cova d'Alí Babà i, segurament, són més de quaranta.

El més greu, però, és que avui dia el que està en perill és la mateixa sanitat com a dret universal perquè els voltors han descobert que aquest és un dret sobre el qual fer negoci i han posat un expert en negocis de salut a dirigir la conselleria.

Tot i la seva defunció, seguirem a la comissió fins el final, i elaborarem unes conclusions que és possible que no siguin acceptades i que probablement diran que tenim un bon sistema de prestació de serveis de salut, que dóna uns índexs positius i que el nostre sistema és de qualitat i de prestació universal. Però que és un sistema que està en perill. Econòmic, d'una banda, per totes les sangoneres arrapades d'anys. Però sobretot en perill de perdre la universalitat amb l'excusa de  la crisi i de convertir-la en un gran negoci encara que això costi vides humanes.

A la ciutadania conscient de la importància que tenen els nostres impostos per mantenir l'estat del benestar ens queda un paper important: informar-nos, revelar-nos i canviar la situació. Canviant, si cal, les persones.

I sí que cal.

La cultura és un dret... oblidat pels governs

En un país on s'apuja l'IVA sobre la cultura del 8% al 21% i es vol rebaixar l'IVA sobre el joc dels casinos del 55% al 10%, com passarà a Barcelona World, o a l'1% com passarà a Eurovegas, és un país profundament surrealista que ha donat resultats tan esplèndids com l'enorme Buñuel, el visionari Dalí o l'esperpèntic govern de Rajoy.

En el mercat venecià de les rebaixes propiciades per la crisi hi cap tot i serveix per tot. El "no tenim diners" és la justificació que es fa servir quan es vol desmuntar alguna cosa que et fa sortir grans al cul. (amb perdó)

Perquè si fos certa la justificació econòmica ingressaríem més diners i n’estem perdent. N’estem perdent perquè hi ha una disminució important de consum cultural i d’assistència a espectacles i, el que és pitjor, estan tancant multitud d’empreses culturals i s’ha perdut un 25% de llocs de treball.

Aquesta justificació podria arribar a ser certa en origen perquè han demostrat ser prou ignorants i arrogants com per aplicar mesures d’autisme profund, però no me la crec. Perquè, històricament, els governs de dretes tenen un concepte de cultura elitista, unívoc, identitari i han utilitzat el control de la cultura com un element clau del control social que els ha servit per perpetrar els pillatges més diversos a la ciutadania i aconseguir el seu silenci.

La puja de l’IVA cultural al 21% per part del govern del PP ens col·loca líders a Europa: cap altre país ens supera i és, ho reitero, profundament ideològic.

Però és un menysteniment de la democràcia perquè no permet a la ciutadania exercir el dret a la cultura en igualtat de condicions, ni permet que la cultura sigui una eina potent d’integració, de cohesió social, d’enfortiment de la identitat individual i col·lectiva en permanent evolució com seria desitjable en un país democràtic.

Ni tampoc ho fa el govern català quan dedica un miserable 1% del pressupost global a la cultura. Aquest és el seu valor que, en època de retallades, ha significat passar de 42 a 30 euros per habitant d’inversió cultural en un any.

En una societat moderna, democràtica i lliure, les polítiques culturals han de tenir molta més centralitat i ser profundament més transversals que el que ens aporten els governs que patim. Impresentable.

Ens prenen per idiotes

És així de clar. A la generació millor formada de la història d’Espanya li expliquen sopars de duro i es reboten,... s’indignen. I què voleu que facin? Els de sempre fan servir els arguments de sempre per fer ballar l’ou, i els joves aixequen el dit del mig i diuen “per aquí no passo; jo vull una altra cosa”.

Ho veiem quan justifiquen l’injustificable per mantenir el poder econòmic a bon recer mentre laminen el poc estat del benestar que havíem aconseguit els que ja tenim una edat. I envien els joves a vendre cafè a París.

Ho veiem quan ens expliquen el conte de la Caputxeta a l’hora d’espoliar la terra per treure hidrocarburs utilitzant el “bon fracking”. I no s’adonen que entre els joves hi ha economistes, geòlegs, científics de gran coneixement que no volen la seva caspa a la sopa.

Ho veiem quan modifiquen a plaer les lleis per evitar la transparència, per mantenir l’opacitat i per no deixar-nos decidir el que volem com a país quan serem grans. I no s’adonen que els joves s’han fet grans sentint com a rondalla permanent les seves mentides.

El que dic: ens prenen per idiotes a tots, als joves i als que, sense ser-ho tant, ens hem passat la vida intentant que poguessin analitzar críticament el món on han de viure... I ho seguirem fent, a casa, a la feina, o ara al Parlament.

I no s’adonen que el seu temps ha passat, que ja han escurat prou la saca dels diners amb impunitat, que és l’hora de passar comptes i pagar les factures... que els temps estan canviant, i canvien de pressa.

El problema no és el LAPAO

La qüestió transcendent en tot aquest vodevil propi del més pur surrealisme del gran aragonès Buñuel, orquestrat per una ripollesa en excedència com és la senyora Serrat, Consejera de “Cultura” dels nostres veïns, no és el canvi de nom del català o, per ser més precisos, la voluntària desaparició del seu nom dels textos legals a l’Aragó.

Això podria ser fins i tot fruit involuntari d’una ignorància superlativa que superés l’atreviment propi dels ignorants.

El problema greu, per mi, és el convenciment de certes persones, de certs  nuclis de persones que s’han trobat amb parcel·les inconnexes de poder a les mans, que la realitat existeix en tant que està escrita a les lleis. I no el contrari: que les lleis han d’acostar-se a la realitat observable per posar-hi un cert ordenament.

L’ambició de transformar la realitat descrivint-ne una de diferent i donant-li rang de llei només té sentit si el que es pretén és la imposició del propi criteri. I aquí està el perill real de la qüestió perquè el criteri personal sobre totes les coses és sempre subjectiu, excepte quan es té una voluntat inequívoca d’aconseguir un objectiu molt concret.

Veient el que està fent el Partit Popular en els llocs on governa que es parla català, -al País Valencià des de fa molts anys, a les Illes més recentment-, veient com es comporta a Catalunya en el tema de la llengua, jo no tinc cap dubte que té una actuació voluntària, volguda i coordinada d’ignorar, menystenir o minimitzar la presència del català a la vida pública de la ciutadania dels països de parla catalana. I aquí he de reconèixer que sóc jo que he escrit la meva pròpia subjectivitat, tot i que em sembla que la comparteixo amb milers de persones.

L’objectiu d’aquesta persecució és el que se m’escapa. Perquè les persones mitjanament intel·ligents no acostumen a crear problemes allà on no n’hi ha i, en canvi, això és el que està passant. Prengueu per exemple el ridícul extraordinari que ha provocat la llei de llengües d’Aragó en tots els cercles culturals d’Espanya i d’Europa.

Hi ha un concepte d’Espanya que és hereu de la dictadura. Una Espanya intolerant amb la diversitat, reticent amb qualsevol innovació i profundament ancestral que, davant la falta d’arguments, executa la imposició i ho vesteix en forma de llei.

Però hi ha unes altres Espanyes que m’agradaria sentir. La que estima la cultura, la diversitat i la innovació, la que és hereva dels qui van defensar drets i llibertats i van patir persecucions i exili, la que creu en la democràcia com a voluntat dels pobles i no com a cotilla dels seus actes.

M’agradaria sentir-la en el tema de la llengua catalana perquè no és un tema menor. Esborrant els noms pretens esborrar existències. Les existències diferents a la teva. És el que sempre han fet tots els totalitarismes.

Veniu a detenir-nos!

Així és com titula un mitjà electrònic el gest de ser emmanillats que van fer dos dels diputats del nostre grup quan el portantveu del PP va proposar a la cambra que no es votés la creació de la comissió pel dret a decidir perquè el tribunal superior de justícia havia suspès la declaració de sobirania.

A part de confondre dues coses diferents: el text que el Parlament va aprovar amb la creació de la comissió que es proposava, el senyor Millo va utilitzar uns arguments i unes formes, que si no fossin perilloses, serien infantils.

El gest de la diputada Laura Massana i el diputat Jaume Bosch del nostre grup parlamentari és anecdòtic però és eloqüent: El PP no només qüestionava el dret a decidir i la sobirania per fer-ho des de Catalunya, -que s'hi pot estar més d'acord o menys d'acord-, sinó que qüestionava la pròpia sobirania del Parlament per crear comissions sobre els temes que aquest consideri que s'ho mereixen.

I ho feia, a més, amb l'amenaça que aquest Parlament estaria fora de la legalitat, seria un Parlament insubmís i amb l'actitud simbòlica d'abandonar tot el grup els seus escons i situar-se fora de la representació democràtica en aquella votació que no els agradava.

Doncs bé, és poc democràtic no reconèixer al Parlament de Catalunya la representativitat que té, fruit d'unes eleccions. Com van ser poc democràtiques les maniobres del seu partit perquè el Tribunal Constitucional no respectés el resultat del referèndum que va validar l'Estatut.

A més, i ja em perdonaran, però no ens cal cap llicó de democràcia ni cap amenaça d'aquells que estan envoltats del tuf de la corrupció a les files del seu partit.

http://www.e-noticies.tv/canales/actualitat/veniu-a-detenir-nos-16544.html