divendres, 17 de juliol del 2015

#ComisióPujol: Les conclusions d'una llarga comissió

Avui hem valorat en comissió les conclusions de cada grup parlamentari després d'aquestes més de setanta compareixences i muntanyes de documents, articles i llibres. He de reconèixer que, en general, hi ha darrera un bon treball. Igual que ho ha sigut, amb algunes excepcions, la feina feta pels diputats i les diputades al llarg dels dies de comissió.
La posició més difícil, però també la més patètica, ha estat sens dubte la del grup de CIU. Difícil perquè van aprovar la comissió a contracor, sabedors que són els hereus directes del pujolisme i la coalició que en conjunt té més casos de corrupció de tot l'estat al llarg de la construcció de la democràcia. Patètic, perquè la seva tasca a la comissió s'ha limitat a carregar contra els que no li són fidels i a lloar els afins. Preocupant, molt preocupant, perquè sense acte de contrició, no hi ha propòsit d'esmena, i a les seves conclusions no trobes ni una sola línia en aquesta direcció. De fet, ni una sola vegada surt la paraula Pujol. Mal començament per aquells que diuen voler fer un nou país i un mal auguri pels que s'emocionen amb el seu lideratge.
Algú deia de nosaltres que les conclusions les teníem fetes abans de començar. És obvi que no ha estat així, com també és obvi que feia temps que hi treballàvem perquè unes conclusions d’aquestes característiques no és només de les compareixences que han de sortir, sinó també de documents i testimonis relacionats amb el cas, que és el que hem fet.
Ho dic perquè les nostres conclusions són un treball plural en el que hi han intervingut diverses persones, tècnics, juristes, advocats, periodistes, que ens han anat aportant dades i coneixement, a les que vull agrair la seva feina, sense la qual no haguessin estat possibles.
Tota aquesta gent no són opinadors professionals, sinó posseïdors d’un coneixement que l’han posat a l’abast del bon desenvolupament de la comissió i, també, d’unes conclusions que ens puguin ser útils. Precisament per això quan les vaig presentar als mitjans les vaig voler dedicar especialment als opinadors del règim, en general, que des del primer dia han insistit que els diputats no estàvem preparats i que la comissió no servia per res.
Nosaltres, per contra, estem satisfets del treball realitzat a la comissió i de les conclusions que teniu adjuntes per si els hi voleu fer una mirada. Compleixen les expectatives que teníem abans de començar i reforcen la nostra hipòtesi de partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant, és disculpable. Un relat alternatiu al de la manera com s’ha construït l’autogovern en aquest país, que és la que ha permès un sistema permissiu i afavoridor de la corrupció. Un desemmascarament d'allò que anomenem "pujolisme".

Crec que les conclusions acompleixen tres objectius, doncs: El primer, la descripció d’una manera de fer política, que ha permès i que ha facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la política; El segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només existeix sinó que està normalitzada socialment, i cal fer-hi front des d’aquesta perspectiva; i el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de defraudador de Jordi Pujol.
Lluny de queixar-nos com aquells que han dit que això era un espectacle, creiem que l’expectació que els mitjans han generat, ha ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a alguns obrir una mica més els ulls.
No estem parlant, per tant, d’una investigació judicial, on la policia busca i aporta proves per demostrar delictes i el jutge dicta sentència, sinó davant d’una investigació política i, per tant, social, que pretén tres coses: observar el conjunt de realitats produïdes durant els darrers anys, valorar la percepció ètica d’aquestes realitats i fer propostes que produeixin canvis en la direcció correcta.
Aquests tres aspectes són els que s’inclouen en aquestes conclusions, amb una de primera i principal, encara que sigui òbvia: avui hi ha a Catalunya un sistema que permet i facilita els casos de corrupció; avui hi ha corrupció a Catalunya i no depèn de Madrid que hi sigui, sinó només de nosaltres.

I això ens porta a una primera recomanació: si volem que la ciutadania valori que volem fer un punt i a part, cal reconèixer l’herència del passat que porten els grups que han construït aquest sistema, -allò que en diem el pujolisme-, i seria molt profilàctic apartar de la vida política les persones que hi han tingut contacte explícit, encara que no en siguin directament responsables. Perquè entenem que si el que cal és recuperar la confiança de la ciutadania en la política, hem d’eliminar les ombres de la sospita i això vol dir fer un pas més enllà del que exigiria la justícia en cas de la comissió d’un delicte.
Són cinquanta pàgines, no de novel·la negra, però sí de realitat negra de la nostra història recent, que inclouen també un paquet de mesures que poden ajudar a resoldre un dels problemes més greus que tenim com a país, la corrupció, i que tractades en el seu conjunt, com a mesures imprescindibles per fer un país net, poden produir l’efecte d’una regeneració democràtica, sempre que qui les emprengui pugui tenir la confiança de la ciutadania que no té les mans plenes de fang fins els colzes.

Si les voleu llegir són aquí:
Conclusions d'ICV-EUiA de la #ComissióPujol

dimecres, 8 de juliol del 2015

#ComisióPujol: El dia que la màfia ens visitava

Si alguna cosa d'espectacle ha tingut aquesta comissió ha estat la galeria de personatges que hi han desfilat. Alguns repescats de les catacumbes, tots amb la lliçó apresa, cadascun interpretant el personatge que millor li convenia. Ells han estat, certament, l'espectacle, no el que fèiem els diputats que ens limitàvem a preguntar.
I si no fos perquè són personatges extrets de la vida real, d'una vida real que ha format part de la construcció de la recent memòria democràtica de país petit que tenim,... si no fos per això, dic, riuríem. O seguiríem amb un punt d'emocionada intriga la trama de Ford Coppola que se'ns presentava, sense saber finalment quin és el dolent del tot, del tot, de la pel·lícula, enmig de tanta dolenteria.
Però són reals. Tristament reals. I alguns d'ells han estat els que han acompanyat el president defraudador en algunes de les seves aventures que nosaltres crèiem pulcres, i eren fang, simple fang.
Sense anar més lluny la traca final van ser l'empresari exemplar, l'advocat exemplar i el jutge exemplar. Parlo de De la Rosa, Piqué Vidal i Pasqual Estivill. Tots tres elevats a l'altar pujolià per l'ínclit. Tots tres condemnats i empresonats per causes diverses.
Males companyies i mala sort? No. Ni parlar-ne. Tothom té les companyies que es busca i més quan hi reincideix durant trenta-dos anys.
L'empresari De la Rosa no va dir res a la comissió. Hagués pogut fer-ho perquè ha parlat moltes vegades en públic deixant clar que havia sucat a tota la colla de manaires convergents de l'època que li bevien a la mà quan anava farcit dels diners kuwaitians que es van anar desfent de fallida en fallida i d'estafa en estafa. Després en el jutjat, rectificava. Va ser posat als altars com exemple modèlic d'emprenedor i després van renegar d'ell. Però curiosament sí que va desmentir una cosa: "Mai he rectificat res en el jutjat. Només he retirat les declaracions". Un matís interessant. Us recomano llegir tots els noms que surten a les diverses cròniques periodístiques sobre ell al llarg del temps, perquè si no ha rectificat, ... doncs, això.
En canvi Piqué Vidal no va parar de xerrar. És l'altra tècnica per enredar que han fet servir molts dels compareixents: xerra molt i no diguis res o, si ets pinxo de mena, menteix descaradament. Propietari d'un cinisme molt sibil·lí, el que va salvar el cul al president Pujol a Banca Catalana convencent tots els jutges de la santa innocència d'aquell polític-banquer que prometia molt, va ser també condemnat per extorquir empresaris i cobrar per treure'ls de la presó i, més recentment, per ser col·laborador del sanguinari càrtel del narcotràfic de Sinaloa. Una peça peculiar i perillosa que es va permetre ironitzar que anava amb el lliri a la mà.
El tercer ocellet va venir al cap d'uns dies perquè va costar molt de trobar-lo. Ens temíem que hagués desaparegut. Pasqual Estivill era el jutge que convergència va enviar en el seu moment com a representant al Consell General del Poder Judicial. I és precisament el que delinquia en col·laboració amb Piqué Vidal.  Va estar tancat a la presó per extorquidor. Empresonava empresaris tramposos que no sortien si no pagaven. Tal qual.
En fi. Tres joies que han servit com a colofó de la galeria, i la història dels quals no té res a envejar a cap de les històries dels Petros  Màrkaris, els Andreu Martin i tants d'altres o, fins i tot, de l'enyorat Vàzquez Montalbán.
Però lamentablement no és novel·la. Lamentablement és la pura realitat i, com a mínim, el seu pas per la comissió haurà servit per obrir una mica més els ulls a alguna gent.

diumenge, 7 de juny del 2015

#ComissióPujol: Aromes de corrupció

Aquesta és la frase que va fer servir l’exfiscal de l’estat Eligio Hernández després d’estudiar el sumari de la instrucció judicial del fiscal de Catalunya Carlos Jiménez Villarejo en el cas de la Comissió d’Ajuda per a la Reconversió Industrial de Catalunya (CARIC) i de decidir que no hi veia delicte. És com si els “aromes de Montserrat” no portessin alcohol. Eren temps d’influències i ajudes mútues entre els governs de l’Estat i de Catalunya. El cas és, probablement, un dels més greus que han viscut els governs Pujol: la CARIC va avalar empreses controlades per persones de l’entorn convergent amb diners que no es van recuperar mai i que una part es va desviar per al “finançament polític”, tal com apuntava la instrucció judicial.
En aquells moments era conseller d’economia Macià Alavedra, una de les mans dretes de Jordi Pujol, que va comparèixer dilluns passat a la comissió. L’home ja és gran, va venir ajudat d’un bastó. No tenia l’aire charmant i bon vivant d’antuvi quan als poblets de l’Empordà el recorden comprant filet de vedella pel seu gosset i parant tranquil·lament al mig del carrer per fer-ho encara que fes cua i la gent botzinés emprenyada. Era l’època que el carrer era seu, de la seva camarilla. Tot el país era seu. L’havien guanyat creant l’enemic comú de la veïna i maleïda Espanya amb la que sempre pactaven i a la que sempre ajudaven quan es tractava de fer negocis en comú o de controlar el personal. (Ara no sé per què parlo en passat, tanmateix) Curiosament l’antic conseller d’economia no recordava res del cas CARIC. I curiosament va recordar bastantes coses amb molt de detall quan es tractava de justificar la seva part noble en la política. De fet, va confessar obertament que aquell dia tenia memòria selectiva.
Està pendent de judici pel cas Pretòria, un cas de col·laboració amb dirigents socialistes a l’àrea metropolitana en manipulacions urbanístiques i li demanen uns quants anys per blanqueig de capitals. Uns quants milions en paradisos fiscals que haurà d’explicar d’on surten davant del jutge.
L’altre entrampat en aquest cas que va comparèixer el mateix dia, era l’altra mà dreta de Jordi Pujol en aquella època (Jordi Pujol mai ha tingut mà esquerra). En Lluís Prenafeta, empresari pelleter, negociant espavilat que feia la feina que calgués, -encara que fos bruta-, per mantenir incòlume el president de totes les acusacions, començant per la propaganda institucional que va servir per presentar el cas Banca Catalana com un atac a Catalunya, oblidant que uns banquers tramposos havien fos els estalvis dels socis i el capital del banc.
Precisament una de les empreses que va rebre 270 milions de pessetes de l’època, de les que mai més es va saber res, va ser Tipel, la pelletera del grup familiar de Prenafeta; justament el grup on en aquella època aprenia ofici el senyor Artur Mas, fent l’expansió de Vilassar Internacional, una altra de les empreses del grup.
Naturalment, encara que no tan gran d’edat, el lapsus de memòria del senyor Prenafeta en relació a aquests diners va ser total. Quan ens fem grans la memòria selectiva només ens permet recordar les heroïcitats i esborra, de manera sistemàtica, tota la porqueria que al llarg dels anys podríem acreditar. Què hi farem. Suposo que el jutge farà un repàs dels diners que també té presumptament en paradisos fiscals i pels quals el fiscal també li demana uns quants anys de presó.
Quan me’n vaig acomiadar, em vaig quedar amb la sensació que alguna cosa de les que vaig preguntar havia fet diana. Ho dic per la mirada d’odi i menyspreu del seu advocat present a la sala, el senyor Córdoba. Advocat, per cert, que va treballar amb el condemnat Piqué Vidal en la defensa de Pujol a Banca Catalana.

Uf! No sé si deuen portar alcohol o no, però us ben asseguro que els aromes de corrupció maregen cada vegada més en aquesta comissió.

dijous, 7 de maig del 2015

#ComissióPujol: On és l'espectacle?

S'han posat nerviosos. Alguns molt. Segurament van errar el tret quan van voler fer veure que no els importava gens que es fes una comissió, -com si no anés amb ells, que ja van néixer purs-. I també quan van provar de convertir-la en un seminari sobre la corrupció mundial amb títol de màster inclòs, afegint una munió d'experts propers i evitant alguns testimonis molestos. I quan van provar de ridiculitzar persones que els feien mal amb el seu testimoni. I després, quan van provar de matar el pare, dient que era un assumpte familiar, i que era molt lleig, quina pena i bla, bla.
Res de tot això els ha funcionat als hereus del pujolisme i la comissió ha seguit assenyalant amb el dit fets, persones, moments, que indiquen una i altra vegada que un bon grapat de prohoms investits de catalanitat com a arma, han construit, greixat i mantingut una complexa maquinària d'interessos particulars aprofitant-se de la política. Punt.
Legal o no, coma, això existeix i tothom ho ha vist. El directe de les xarxes té aquestes servituds quan es genera expectació i la gent vol saber.
Aleshores és quan assagen el darrer intent de no prendre mal: "Estan convertint el Parlament en un espectacle". I els cors de veus timbrades d'opinadors diversos, en mitjans diversos, que pontifiquen sobre tots els temes i que, a alguns, encara se'ls nota quan parlen el regalim de llet de la mamella pujoliana als llavis, multipliquen i diversifiquen el missatge: Intolerable, falta de respecte, els diputats fan el ridícul, tenen ja les conclusions escrites, això és un judici paral·lel, inquisidors...
Quant de mal els fa veure que el seu món s'ha acabat. Precisament perquè els mitjans han convertit l'expectació en espectacle i han fet explotar les versions i els silencis que molts s'han cregut durant anys.
Prou. S'ha acabat. I sí, senyores i senyors, la comissió és un espectacle. Un espectacle de transparència on sentim versions diferents de l'oasi català. Versions que algunes veus van denunciar i explicar i que durant molts anys s'han anestesiat. I que, amb la confessió del moralista pare de la pàtria se n'han anat en orris.
Tancament d'una època de la història del nostre país. La gent vol saber, i sap. Els mitjans ho amplifiquen i la comissió és el mecanisme que ho permet. Que no serveix de res, diuen? Per nosaltres, això sol ja justifica la seva existència. 

dissabte, 11 d’abril del 2015

#ComissióPujol: Que amarga és la Camarga

La Camarga és un paratge preciós. Si hi vas uns dies a l’època de migració i et lleves ben d’hora, ben d’hora, hi veuràs milers d’aus, sobretot flamencs. L’altra Camarga, el restaurant que deixa espiar els polítics, també ha protagonitzat a la comissió del Parlament un episodi molt interessant d’aus, -allò que en diem col·loquialment “pàjarus”-, alguns d’ells molt flamencs.
Primer hi ha hagut la humiliació al Parlament, consentida per la presidència i per la majoria de grups de la comissió, de donar importància a un CD lliurat per un xoriço -que podria contenir una pel·lícula dels barrufets-, fins al punt de fer una sessió auditiva d’aquelles de crispetes amb aquest CD que suposadament contenia el so de l’espionatge de la Camarga. Ja em perdonarà alguna il·lustre diputada si me’n foto quan diu que és l’única prova fefaent que tenim perquè jo penso que hauria d’haver anat directament a la paperera, entre altres coses perquè ha estat lliurada per una part interessada i implicada en el contingut. Prestidigitació del junior, que d’això en sap un niu.
L’altra va ser l’edició parlamentària ampliada del Sálvame amb la presència estel·lar de les dues protagonistes de la gravació en sessió doble: una al matí, l’altra a la tarda.
Ningú podia esperar que la senyora Alícia Sánchez-Camacho digués res més del que ja havia dit, i no ho va fer. Va repetir la versió contradictòria que ha vingut explicant al llarg d’aquests dos anys que fa que corre l’assumpte: que ella és la víctima, que ella no tenia cap intencionalitat malvada i no en sabia res; però no va respondre cap de les qüestions que ens haguessin pogut interessar políticament a la comissió que són els “per què”. Per què va fer la reunió, per què en conèixer actituds delictives del Jordi Pujol Ferrusola no les va denunciar. Recordeu que van passar tres anys entre el dia de la trobada i l’esclat públic de les escoltes.
La tarda va ser, tot i l’espectacle, una de les compareixences que poden ser més profitoses per aquesta comissió. És evident que la senyora Victòria Àlvarez tampoc diu tot el que sap, com la senyora Sánchez. També em va semblar evident que de vegades deia més del que sabia en la seva intervenció improvisada i directa però no exempta d’un punt volgudament histriònic. Ara bé, hi va haver moments en què l’aparença de sinceritat de la seva exposició va ser absoluta i caldrà tenir-los en compte i destriar-los de la part més novel·lada, que segur que hi és.
Per exemple, quan es va mostrar profundament dolguda amb l’actitud del Partit Popular, del qual es va confessar antiga seguidora i votant, quan ha acabat descobrint que l’única víctima és ella perquè ha estat sent utilitzada per finalitats polítiques que desconeix o que no vol precisar. Va desmentir amb rotunditat les declaracions de “doña” Alícia del matí. Totes. I va reblar el clau en afirmar que la gravació la van preparar entre ella i el senyor Zaragoza. “En uns moments de relax entre tots dos preparen la gravació.  Quan ja s’ha fet, l’editen i l’envien al Rubalcaba”.
O també va ser absolutament versemblant quan va pintar el Junior com un assetjador i un maltractador. “Jo tenia por, molta por, perquè el personatge era qui era”. ”M’ha estat perseguint durant molt de temps, em trucava a tota hora, es presentava a casa de matinada”.
En la seva relació, que no ha estat només personal perquè ella també s’ha dedicat a consultoria d’empreses, constata que el Junior va a pinyó fix, que per ambició li espatlla els negocis que ha començat ella, que és evident que les consultories no cobren les quantitats que ell suposadament va cobrar en les facturacions de vuit milions d’euros a disset empreses que la policia considera que són factures per feines inexistents, que és evident que hi ha relacions amb paradisos fiscals i que molt probablement una bona part dels pagaments del senyor Pujol són des d’aquests paradisos.
També va descriure amb detall i reafirmar l’escena de la motxilla amb bitllets de banc que venien d’Andorra. “No pateixis, a mi no em passarà res”, li va dir quan ella li demanava que no l’emboliqués en coses fosques i es preocupava per si els enxampaven.
És a dir, tot el recital que li està servint al jutge Ruz per preparar el processament del senyor Jordi Pujol Ferrusola.
Hi va haver també un parell de denúncies noves que poden ser greus i poden donar un tomb a la situació si són certes i es poden provar. Naturalment les haurà de demostrar.
La primera és la denúncia que va fer de connivència entre l’Oficina Antifrau i CIU. Ella va rebre, diu, documentació i informació de la que es podien deduir algunes conductes irregulars amb tot l’afer de Puerto Rosario a l’Argentina i la va traslladar a l’Oficina Antifrau que li va agrair molt i que li va dir que es podien fer actuacions. Poc després va aparèixer aquesta informació en mans del partit, tal com li van fer arribar alguns periodistes.
La segona és la confirmació de què els diners d’Andorra provenen de Banca Catalana i no de la “deixa” de l’avi Florenci, tal com sustenten algunes hipòtesis. Va dir que estava recollint documentació que ho demostrava i que ens la faria arribar. Que, en contra del que pugui semblar, el que ho sap tot i talla el bacallà en la família i els seus negocis és el Jordi Pujol pare i no la senyora Ferrusola, com alguns apunten.
Haurem de destriar la versemblança de la fantasia, però és evident que la senyora Àlvarez ha dinamitat i segueix fent explotar la família Pujol en pes que, pel que es va veient, té molt més els peus de fang del que semblava. I comença a tenir símptomes d’esmicolament.

Per acabar, va deixar anar una perla que és un bon avís per navegants, com en Felip Puig o el mateix Artur Mas: “en Jordi Pujol Ferrusola no té amics amb els que no faci negocis; no li servirien per res”. 

dimecres, 18 de març del 2015

#ComissióPujol. El maoista mut

La tarda del primer dilluns de març va ser una tarda de silencis. Alguns, obvis i esperats, d’altres, lamentables. Era obvi i esperat que el sogre del junior, en Ramon Gironès, del qual es sospita que era el seu cobrador en determinades comissions fosques, no diria res sobre allò què està sota judici i que, per tant, el podria perjudicar. Amb la fragilitat física que mostrava, amb un somriure lànguid, amb alguns cops de cap negant determinades preguntes, es va mantenir fidel al seu silenci, excepte quan em va dir “m’agraden les seves preguntes, però no li puc dir res”. Al final, fora de micro, ens deia, “vostès s’acostaven molt a la veritat; els hi faltava així, -un trosset de dit-, per arribar al cent per cent”. Home, doncs, mira, dit pel micro i gravat, hagués estat molt millor; com a mínim, per les veus interessades que dubten permanentment sobre la feina que fem els diputats en aquesta comissió. Això sí, tota l'estona va mantenir les bones maneres i et mirava als ulls quan li parlaves, cosa que no va fer l’anterior compareixent.

Aquest, el senyor Joan Anton Sánchez-Carreté, havia estat en la seva joventut secretari general del Partit del Treball d’Espanya. Aquell partit que tenia cèl·lules en la negra nit del franquisme, que tenia contactes amb grups d’alliberament internacionals, que aixecava el llibre roig com a valor i que va permetre a l’encara no legal ERC, abans que es tornés independentista, presentar-se a les primeres eleccions democràtiques. La història té aquestes fatalitats: el que abans era un home revolucionari, ha estat al llarg dels anys de democràcia l’assessor fiscal de tot el suposat entramat de gangsterisme de coll blanc que ha pul·lulat per Catalunya. Ell és el dipositari d’un bon grapat de les seves febleses i secrets inconfesables. Ell ha estat condemnat dues vegades amb condemna ferma per estafar més d‘un milió d’euros. Ell ha estat amnistiat pel senyor Zapatero, -vés a saber per què-, i no ha trepitjat la presó.
Amb aquestes credencials, la família Pujol el fa assessor de capçalera el 1983, -vés a saber per què-, i no ha deixat de col·laborar-hi fins ara, quan els ha aconsellat que regularitzessin uns diners andorrans, 32 anys després. Vés a saber perquè.
Amb aquestes credencials, va fer servir l’obligat silenci professional com a eina per no dir res, encara que la pregunta fos sobre els mecanismes internacionals per l’evasió o sobre la dieta mediterrània, o sobre el pèsol indià. I ho va fer de manera destralera, amb menyspreu per aquesta comissió, amb menyspreu pels parlamentaris als que simplement ignorava i mirava amb cara de fàstic o d'indulgència penosa; no em va quedar clar si una cosa o l'altra.

L’antic maoista s’havia tornat mut i irrespectuós. En un país normal, per poc més que això –ser irrespectuós en una comissió d’investigació-, estaria processat. Lamentable. Clar que, en un país normal, no haguéssim deixat créixer la corrupció durant més de trenta anys, sota la síndrome d’una anestèsia recurrent. 

dijous, 12 de març del 2015

#ComissióPujol. Jo ja era ric als 30 anys

Jo ja era “riquet” als trenta anys. Amb tota la desimboltura. Sense manies. La videoconferència que vam fer el dia 22 amb en Josep Pujol Ferrusola des de Miami ens va deparar aquesta perla per justificar que no li feia falta fer cap de les trapelleries de què se l’ha acusat al llarg de la seva vida professional per ser fill de qui és. No portava camisa de flors, però va actuar com un autèntic yupi-ianqui de pel·lícula. Ens va donar una master-class de com es fan riques les persones gestionant una consultoria. Consultoria, -Europraxis- que ha servit, això sí, per ajudar a deslocalitzar Lear, per privatitzar l’empresa pública de telecomunicacions de la Generalitat Al-pi, per assessorar  el consorci de turisme que depenia del conseller cosí del seu pare, Antoni Subirà, en l’època que va esclatar el cas Turisme. Recordo que aquest cas va comportar condemnes fermes per frau a nou responsables de l’òrbita d’Unió.
Curiosament, aquesta consultoria tan bona del fill Pujol es va vendre per una milionada a l’empresa Indra, que se’l va quedar com a directiu, en paral·lel a què aquesta obtingués uns quants contractes importants de la Generalitat com la creació del programa Gaudí per gestionar l’administració tributària catalana, que havia de costar 13 milions d’euros i que, després d’un grapat anys, en porta 18 de gastats i encara no funciona. Amb gent així, que va amb una mà al davant i una altra al darrere, com diu sa mare, ser ric no és cap delicte; és un joc. Com el joc de posar noms tan suggerents com Promocrim a una de les seves empreses immobiliàries. Aquest és l’únic fill no imputat de la família Pujol. Uff.


Una altra master-class va ser la del fill petit, l’Oleguer. Amb barba, jerseiet blau, guapot ell, no parava de dibuixar amb els dits el que explicava, com si teclegés permanentment en una pantalla imaginària. Explicacions amb un to d’humilitat que el feien convincent i que va desplegar amb minuciositat d’orfebre. El problema és que allò que ell trobava natural, a molts ens escandalitza, perquè el seu ofici consisteix en eludir impostos de grans societats per encàrrec. És a dir, és un professional de l’elusió fiscal des de la seva empresa Drago. I no estem parlant d’uns quants euros. Estem parlant d’operacions de milers de milions. Estem parlant de controlar uns noranta comptes ubicats en paradisos fiscals, segons la policia que l’investiga. I estem parlant que aquest tipus de jocs financers són tolerats i practicats per tot el món occidental i els seus bancs. I que això és una xacra que facilita grans negocis i guanys enormes a uns pocs a canvi de disminuir la possibilitat de redistribuir la riquesa per tota la resta en forma de serveis. Aquesta és la pena i aquest és el repte. L’Oleguer, però, que és el rei de les nines russes que permetrien ocultar capitals per encàrrec, està acusat de blanqueig de capitals, i això ja són paraules majors. Essent com és l’expert de la família en temes de blanqueig, costa poc de suposar que els diners generats pel Junior passessin per les seves mans. Però això ja ho dirà la policia i els jutges quan acabin.

La Mireia es va mantenir en silenci. Només té un problema: durant 22 anys ha sabut que tenia una petita fortuna a Andorra, com els seus germans, i l’ha feta treballar però no l’ha declarat fins ara. Com els altres. No va voler contestar sobre aquest tema perquè està en mans del jutjat 31 de Barcelona. I es va poder mantenir en silenci malgrat les preguntes insistents. Bé per ella, perquè va ser capaç de fer el que no han sabut fer ni els seus pares ni els seus germans: mantenir a ratlla l’orgull familiar i la prepotència.