Avui hem valorat en comissió les conclusions de cada grup parlamentari després d'aquestes més de setanta compareixences i muntanyes de documents, articles i llibres. He de reconèixer que, en general, hi ha darrera un bon treball. Igual que ho ha sigut, amb algunes excepcions, la feina feta pels diputats i les diputades al llarg dels dies de comissió.
La posició més difícil, però també la més patètica, ha estat sens dubte la del grup de CIU. Difícil perquè van aprovar la comissió a contracor, sabedors que són els hereus directes del pujolisme i la coalició que en conjunt té més casos de corrupció de tot l'estat al llarg de la construcció de la democràcia. Patètic, perquè la seva tasca a la comissió s'ha limitat a carregar contra els que no li són fidels i a lloar els afins. Preocupant, molt preocupant, perquè sense acte de contrició, no hi ha propòsit d'esmena, i a les seves conclusions no trobes ni una sola línia en aquesta direcció. De fet, ni una sola vegada surt la paraula Pujol. Mal començament per aquells que diuen voler fer un nou país i un mal auguri pels que s'emocionen amb el seu lideratge.
Algú deia de nosaltres que les conclusions les teníem fetes abans de
començar. És obvi que no ha estat així, com també és obvi que feia temps que hi
treballàvem perquè unes conclusions d’aquestes característiques no és només de
les compareixences que han de sortir, sinó també de documents i testimonis
relacionats amb el cas, que és el que hem fet.
Ho dic perquè les nostres conclusions són un treball plural en el que hi han
intervingut diverses persones, tècnics, juristes, advocats, periodistes, que ens han anat aportant dades i coneixement, a les que vull agrair la seva feina, sense la qual no haguessin estat possibles.
Tota aquesta gent no són opinadors professionals, sinó
posseïdors d’un coneixement que l’han posat a l’abast del bon desenvolupament
de la comissió i, també, d’unes conclusions que ens puguin ser útils.
Precisament per això quan les vaig presentar als mitjans les vaig voler dedicar especialment als opinadors del règim, en
general, que des del primer dia han insistit que els diputats no estàvem
preparats i que la comissió no servia per res.
Nosaltres, per contra, estem satisfets del treball realitzat
a la comissió i de les conclusions que teniu adjuntes per si els hi voleu fer una mirada. Compleixen les
expectatives que teníem abans de començar i reforcen la nostra hipòtesi de
partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de
què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant,
és disculpable. Un relat alternatiu al de la manera com s’ha construït l’autogovern
en aquest país, que és la que ha permès un sistema permissiu i afavoridor de la
corrupció. Un desemmascarament d'allò que anomenem "pujolisme".
Crec que les conclusions acompleixen tres objectius, doncs:
El primer, la descripció d’una manera de fer política, que ha permès i que ha
facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la
política; El segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només
existeix sinó que està normalitzada socialment, i cal fer-hi front des d’aquesta
perspectiva; i el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de
l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de
defraudador de Jordi Pujol.
Lluny de queixar-nos com aquells que han dit que això era un
espectacle, creiem que l’expectació que els mitjans han generat, ha
ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a alguns obrir una
mica més els ulls.
No estem parlant, per tant, d’una investigació judicial, on
la policia busca i aporta proves per demostrar delictes i el jutge dicta
sentència, sinó davant d’una investigació política i, per tant, social, que
pretén tres coses: observar el conjunt de realitats produïdes durant els
darrers anys, valorar la percepció ètica d’aquestes realitats i fer propostes
que produeixin canvis en la direcció correcta.
Aquests tres aspectes són els que s’inclouen en aquestes
conclusions, amb una de primera i principal, encara que sigui òbvia: avui hi ha
a Catalunya un sistema que permet i facilita els casos de corrupció; avui hi ha
corrupció a Catalunya i no depèn de Madrid que hi sigui, sinó només de
nosaltres.
I això ens porta a una primera recomanació: si volem que la
ciutadania valori que volem fer un punt i a part, cal reconèixer l’herència del
passat que porten els grups que han construït aquest sistema, -allò que en diem
el pujolisme-, i seria molt profilàctic apartar de la vida política les
persones que hi han tingut contacte explícit, encara que no en siguin
directament responsables. Perquè entenem que si el que cal és recuperar la
confiança de la ciutadania en la política, hem d’eliminar les ombres de la sospita i això vol
dir fer un pas més enllà del que exigiria la justícia en cas de la comissió
d’un delicte.
Són cinquanta pàgines, no de novel·la negra, però sí de realitat negra de la nostra història recent, que inclouen també un paquet de mesures que poden ajudar a resoldre un dels problemes més greus que tenim com a país, la corrupció, i que tractades en el seu conjunt, com a mesures imprescindibles
per fer un país net, poden produir l’efecte d’una regeneració democràtica,
sempre que qui les emprengui pugui tenir la confiança de la ciutadania que no
té les mans plenes de fang fins els colzes.
Conclusions d'ICV-EUiA de la #ComissióPujol
