La Camarga és un
paratge preciós. Si hi vas uns dies a l’època de migració i et lleves ben d’hora,
ben d’hora, hi veuràs milers d’aus, sobretot flamencs. L’altra Camarga, el
restaurant que deixa espiar els polítics, també ha protagonitzat a la comissió
del Parlament un episodi molt interessant d’aus, -allò que en diem col·loquialment
“pàjarus”-, alguns d’ells molt flamencs.
Primer hi ha hagut
la humiliació al Parlament, consentida per la presidència i per la majoria de
grups de la comissió, de donar importància a un CD lliurat per un xoriço -que podria
contenir una pel·lícula dels barrufets-, fins al punt de fer una sessió auditiva
d’aquelles de crispetes amb aquest CD que suposadament contenia el so de l’espionatge
de la Camarga. Ja em perdonarà alguna il·lustre diputada si me’n foto quan diu
que és l’única prova fefaent que tenim perquè jo penso que hauria d’haver anat
directament a la paperera, entre altres coses perquè ha estat lliurada per una
part interessada i implicada en el contingut. Prestidigitació del junior, que d’això
en sap un niu.
L’altra va ser l’edició
parlamentària ampliada del Sálvame amb la presència estel·lar de les dues
protagonistes de la gravació en sessió doble: una al matí, l’altra a la tarda.
Ningú podia esperar
que la senyora Alícia Sánchez-Camacho digués res més del que ja havia dit, i no
ho va fer. Va repetir la versió contradictòria que ha vingut explicant al llarg
d’aquests dos anys que fa que corre l’assumpte: que ella és la víctima, que
ella no tenia cap intencionalitat malvada i no en sabia res; però no va
respondre cap de les qüestions que ens haguessin pogut interessar políticament a
la comissió que són els “per què”. Per què va fer la reunió, per què en
conèixer actituds delictives del Jordi Pujol Ferrusola no les va denunciar.
Recordeu que van passar tres anys entre el dia de la trobada i l’esclat públic
de les escoltes.
La tarda va ser,
tot i l’espectacle, una de les compareixences que poden ser més profitoses per aquesta
comissió. És evident que la senyora Victòria Àlvarez tampoc diu tot el que sap,
com la senyora Sánchez. També em va semblar evident que de vegades deia més del
que sabia en la seva intervenció improvisada i directa però no exempta d’un
punt volgudament histriònic. Ara bé, hi va haver moments en què l’aparença de
sinceritat de la seva exposició va ser absoluta i caldrà tenir-los en compte i
destriar-los de la part més novel·lada, que segur que hi és.
Per exemple, quan
es va mostrar profundament dolguda amb l’actitud del Partit Popular, del qual
es va confessar antiga seguidora i votant, quan ha acabat descobrint que l’única
víctima és ella perquè ha estat sent utilitzada per finalitats polítiques que
desconeix o que no vol precisar. Va desmentir amb rotunditat les declaracions
de “doña” Alícia del matí. Totes. I va reblar el clau en afirmar que la
gravació la van preparar entre ella i el senyor Zaragoza. “En uns moments de
relax entre tots dos preparen la gravació. Quan ja s’ha fet, l’editen i l’envien al
Rubalcaba”.
O també va ser absolutament
versemblant quan va pintar el Junior com un assetjador i un maltractador. “Jo
tenia por, molta por, perquè el personatge era qui era”. ”M’ha estat perseguint
durant molt de temps, em trucava a tota hora, es presentava a casa de matinada”.
En la seva relació,
que no ha estat només personal perquè ella també s’ha dedicat a consultoria d’empreses,
constata que el Junior va a pinyó fix, que per ambició li espatlla els negocis
que ha començat ella, que és evident que les consultories no cobren les
quantitats que ell suposadament va cobrar en les facturacions de vuit milions d’euros
a disset empreses que la policia considera que són factures per feines
inexistents, que és evident que hi ha relacions amb paradisos fiscals i que molt
probablement una bona part dels pagaments del senyor Pujol són des d’aquests
paradisos.
També va descriure
amb detall i reafirmar l’escena de la motxilla amb bitllets de banc que venien
d’Andorra. “No pateixis, a mi no em passarà res”, li va dir quan ella li
demanava que no l’emboliqués en coses fosques i es preocupava per si els
enxampaven.
És a dir, tot el
recital que li està servint al jutge Ruz per preparar el processament del
senyor Jordi Pujol Ferrusola.
Hi va haver també un
parell de denúncies noves que poden ser greus i poden donar un tomb a la
situació si són certes i es poden provar. Naturalment les haurà de demostrar.
La primera és la
denúncia que va fer de connivència entre l’Oficina Antifrau i CIU. Ella va
rebre, diu, documentació i informació de la que es podien deduir algunes
conductes irregulars amb tot l’afer de Puerto Rosario a l’Argentina i la va
traslladar a l’Oficina Antifrau que li va agrair molt i que li va dir que es
podien fer actuacions. Poc després va aparèixer aquesta informació en mans del
partit, tal com li van fer arribar alguns periodistes.
La segona és la
confirmació de què els diners d’Andorra provenen de Banca Catalana i no de la “deixa”
de l’avi Florenci, tal com sustenten algunes hipòtesis. Va dir que estava
recollint documentació que ho demostrava i que ens la faria arribar. Que, en contra
del que pugui semblar, el que ho sap tot i talla el bacallà en la família i els
seus negocis és el Jordi Pujol pare i no la senyora Ferrusola, com alguns
apunten.
Haurem de destriar
la versemblança de la fantasia, però és evident que la senyora Àlvarez ha dinamitat
i segueix fent explotar la família Pujol en pes que, pel que es va veient, té
molt més els peus de fang del que semblava. I comença a tenir símptomes d’esmicolament.
Per acabar, va
deixar anar una perla que és un bon avís per navegants, com en Felip Puig o el
mateix Artur Mas: “en Jordi Pujol Ferrusola no té amics amb els que no faci
negocis; no li servirien per res”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada