Aquesta és la frase
que va fer servir l’exfiscal de l’estat Eligio Hernández després d’estudiar el
sumari de la instrucció judicial del fiscal de Catalunya Carlos Jiménez
Villarejo en el cas de la Comissió d’Ajuda per a la Reconversió Industrial de
Catalunya (CARIC) i de decidir que no hi veia delicte. És com si els “aromes de
Montserrat” no portessin alcohol. Eren temps d’influències i ajudes mútues
entre els governs de l’Estat i de Catalunya. El cas és, probablement, un dels
més greus que han viscut els governs Pujol: la CARIC va avalar empreses
controlades per persones de l’entorn convergent amb diners que no es van
recuperar mai i que una part es va desviar per al “finançament polític”, tal
com apuntava la instrucció judicial.
En aquells moments
era conseller d’economia Macià Alavedra, una de les mans dretes de Jordi Pujol,
que va comparèixer dilluns passat a la comissió. L’home ja és gran, va venir
ajudat d’un bastó. No tenia l’aire charmant i bon vivant d’antuvi quan als poblets
de l’Empordà el recorden comprant filet de vedella pel seu gosset i parant tranquil·lament
al mig del carrer per fer-ho encara que fes cua i la gent botzinés emprenyada.
Era l’època que el carrer era seu, de la seva camarilla. Tot el país era seu. L’havien
guanyat creant l’enemic comú de la veïna i maleïda Espanya amb la que sempre
pactaven i a la que sempre ajudaven quan es tractava de fer negocis en comú o
de controlar el personal. (Ara no sé per què parlo en passat, tanmateix) Curiosament
l’antic conseller d’economia no recordava res del cas CARIC. I curiosament va
recordar bastantes coses amb molt de detall quan es tractava de justificar la
seva part noble en la política. De fet, va confessar obertament que aquell dia
tenia memòria selectiva.
Està pendent de
judici pel cas Pretòria, un cas de col·laboració amb dirigents socialistes a l’àrea
metropolitana en manipulacions urbanístiques i li demanen uns quants anys per
blanqueig de capitals. Uns quants milions en paradisos fiscals que haurà d’explicar
d’on surten davant del jutge.
Precisament una de
les empreses que va rebre 270 milions de pessetes de l’època, de les que mai
més es va saber res, va ser Tipel, la pelletera del grup familiar de Prenafeta;
justament el grup on en aquella època aprenia ofici el senyor Artur Mas, fent l’expansió
de Vilassar Internacional, una altra de les empreses del grup.
Naturalment, encara
que no tan gran d’edat, el lapsus de memòria del senyor Prenafeta en relació a
aquests diners va ser total. Quan ens fem grans la memòria selectiva només ens
permet recordar les heroïcitats i esborra, de manera sistemàtica, tota la
porqueria que al llarg dels anys podríem acreditar. Què hi farem. Suposo que el
jutge farà un repàs dels diners que també té presumptament en paradisos fiscals
i pels quals el fiscal també li demana uns quants anys de presó.
Quan me’n vaig
acomiadar, em vaig quedar amb la sensació que alguna cosa de les que vaig
preguntar havia fet diana. Ho dic per la mirada d’odi i menyspreu del seu
advocat present a la sala, el senyor Córdoba. Advocat, per cert, que va
treballar amb el condemnat Piqué Vidal en la defensa de Pujol a Banca Catalana.
Uf! No sé si deuen
portar alcohol o no, però us ben asseguro que els aromes de corrupció maregen
cada vegada més en aquesta comissió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada