La corrupció i el cas Pujol

El Parlament de Catalunya ha engegat aquest novembre una comissió d’investigació sobre el frau i la corrupció que té el seu origen en la confessió de defraudador del president Pujol. Confessió que va tornar a posar sobre la taula i donar versemblança a totes les sospites de connivències, de tractes de favor, de portes giratòries, de comissions fraudulentes, de finançaments irregulars que han esquitxat tots els anys de pujolisme. El mite havia caigut perquè el que donava lliçons morals durant el seu regnat no les practicava.

Més de seixanta intervencions parlamentàries en relació a la corrupció durant els governs Pujol, algunes acompanyades de denúncies, ha protagonitzat el grup que represento al llarg d’aquests anys. Algunes han aparegut de manera fugissera a la llum pública i mai més se n’ha parlat perquè l’antigament molt honorable era intocable en un marc de control i d’amiguisme de molts mitjans de comunicació producte de subvencions i favors creuats.

Hi ha hagut casos sonats començant pel mateix cas Banca Catalana que es va vendre com un atac a Catalunya quan el que es denunciava era un banquer trampós que encara no feia de president del país. Però la corrua és interminable: El cas Casinos, el cas Treball, el cas Turisme, el cas Kio, el cas Adigsa, CARIC, Europraxis, Indra, Tipel, Lottogate, Ferrovial, ITV, Pretòria... són la mostra d’una manera de fer política on, des d’uns quants càrrecs institucionals, s’ha afavorit determinats interessos empresarials o personals a canvi de determinats favors, molts d’aquests alenats pels fills del president que s’han enriquit a l’ombra del pare. I per evitar que se m’acusi de cap teoria de la conspiració, vull recordar la cirereta d’una condemna ferma de finançament irregular d’Unió Democràtica pel cas Treball i una seu embargada per fer front a una possible condemna de finançament irregular de Convergència Democràtica a partir del cas Palau de la Música.

Si volem fer net, si volem un país lliure, just i net, no el podem construir sense una profunda profilaxi, començant pel relat i el reconeixement d’uns fets com a mesura de credibilitat de què ara ja no són així. No va ser aquesta l’actitud del grup de CIU evitant amb els seus vots que compareguessin testimonis d’aquests casos. Autodefensa? Segurament.  Però aquesta actitud invalidava en gran mesura el que es pot esperar d’una comissió d’investigació del Parlament que difícilment hagués anat més enllà d’un llarg debat teòric sobre què hem de fer amb el frau i amb la corrupció, si no es podien sentir totes les veus.

Finalment, els quatre grups que vam veure més retallades les compareixences que proposàvem, vam decidir tornar-ne a presentar una selecció sense la qual no tenia sentit que seguíssim a la comissió. Posats en evidència la resta de grups i amb una recança evident, finalment es van aprovar.   Ara farà falta veure si hi haurà voluntat real d’avançar o es voldrà marejar la perdiu amb propostes teòriques de com fer bondat que, quan convé,  s’obliden. En aquest cas, la sospita de què res no ha canviat seguirà planant sobre el cap dels hereus del pujolisme.

Del “business friendly” al govern que “acompanya les empreses”

Des del discurs del primer govern Mas al segon ha variat poc el concepte de com afrontar els reptes econòmics i d’ocupació. En Mas va definir el seu primer govern com a “amic dels negocis”, comptant que aquests serien els creadors de riquesa i d’ocupació. I això ha fet definir l’actual govern per part d’en Puig com un govern que només ha d’acompanyar les empreses i deixar-les fer perquè elles generin riquesa. Aquest objectiu, -que és el mateix que el PP a Espanya, i el mateix que els governs de dretes a Europa-, han anat fabricant la “tempesta perfecta” per crear la situació en què ens trobem: austeritat en la inversió pública, reforma laboral que dinamita la negociació col·lectiva, lleis òmnibus que inhibeixen l’acció del govern per deixar el camp lliure al “negociant”.

No intervenció, desregulació i màniga ampla han propiciat el creixement de les desigualtats, l’empobriment de la població i l’aprofundiment de la crisi. Només ara, després de set anys, tots aquests governs diuen que veuen indicis de millora, però aquests indicis en realitat es concreten en una menor destrucció de llocs de treball i d’empreses, -però encara destrucció al cap i a la fi-, i en una millora dels beneficis de les grans corporacions empresarials, -que malgrat haver-los reduït durant aquests anys, han seguit tenint beneficis-, però sense tenir en compte que s’han construït sobre una pressió a la baixa dels salaris, sobre una creixent temporalitat en la feina, sobre la laminació de les condicions laborals i sobre l’obstrucció de la negociació col·lectiva. Això ens deixa un mercat laboral afeblit i més desregulat, i un trencament de l’equilibri en les relacions laborals que ha facilitat abusos i fins i tot dumping empresarial, que no afavoreix ni la consolidació d’una ocupació de qualitat ni l’enfortiment del teixit empresarial petit i mitjà, ni la innovació en la producció, ni el risc emprenedor per invertir.

Quan les regles del joc no estan clares, guanya sempre el trampós. Quan no hi ha qui controla el tauró, aquest s’empassa tot el peix petit.

Aquest govern i els seus aliats, a Madrid i a Catalunya, són directament responsables de no revertir i sí d’aprofundir aquesta situació, o bé per interessos espuris o, com a mínim, per incapacitat manifesta per fer-ho.

També ho va ser, de responsable, en el seu moment, el governador del banc del Japó Harohiko Kuroda que manifestava el mes passat a la reunió de dirigents de banca a Kansas que al seu país, en la crisi dels 90, van aplicar les mateixes receptes fins que van veure que es convertia en un cercle viciós perquè en no invertir les empreses i en disminuir el consum de les famílies per les baixades salarials, s’estancava encara més l’economia, que és el que ens està passant. Inversió pública, creixement salarial, enfortiment de la negociació col·lectiva i disminució de la temporalitat. Aquestes són les mesures que van pactar en aquell moment el govern del Japó, empresaris i treballadors i que van permetre que l’ocupació i l’economia es redrecessin. Aquestes són també les mesures que hauríem d’aplicar a casa perquè les actuals no funcionen.

El darrer informe sobre perspectives de l’ocupació de l’OCDE constata aquest creixement de les desigualtats entre la població més rica i la més pobra a causa de la crisi del mercat de treball i remarca que els ajustos salarials no s’han fet servir de forma generalitzada per part de les empreses per millorar la seva competitivitat, sinó per garantir la seva rendibilitat. Conclou que, en aquests moments, les retallades salarials són contraproduents per la creació d’ocupació i per la dinamització de l’economia perquè agreugen el risc de pobresa i tenen un efecte depressiu sobre la demanda. I això ho diuen unes persones gens sospitoses de revolucions pendents.

Per revertir la situació i poder crear ocupació de qualitat cal garantir uns salaris dignes que puguin mantenir i incrementar el poder adquisitiu de la ciutadania, especialment en els sectors socialment més desafavorits i més afectats per la crisi del mercat de treball. I per això cal cercar un pacte de país que garanteixi el manteniment del poder adquisitiu, la millora de les condicions laborals i la recuperació salarial com a elements dinamitzadors de l’economia i de la creació d’ocupació de qualitat.

I no és només acabar amb les polítiques d’austeritat, sinó com i en quina direcció volem el futur. Necessitem un canvi de concepte en el model empresarial de capitalisme salvatge que ha estat el causant directe de la crisi. Cal aprofundir en models més democràtics i participatius que tinguin com a eix vertebrador el desenvolupament de la persona i de la societat, i només com a instrument l’economia, i no a la inversa. En aquest sentit, el foment de l’economia social i solidària i, dins d’ella el cooperativisme, són eines que ens haurien de permetre avançar en el canvi social que és imprescindible. També la inversió, pública i privada, en recerca i innovació, amb l’objectiu clar de canviar el model productiu exhaurit, per un de més sostenible que tingui com a eix l’economia verda.

Res de tot això és revolucionari. És, simplement, de sentit comú, fins i tot per algunes veus destacades d’aquest model de capitalisme que agonitza. Els únics que no semblen haver-se’n adonat són els governs de dretes que patim, potser perquè són massa “amics dels negocis” i no tant de la ciutadania que representen.

El geni del Bullifoundation i el meu govern

El bullifoundation és un bon projecte. És més, segurament és molt bo. Reuneix les característiques que ens agradaria que tinguessin molts projectes que es fan a les nostres comarques: Combina l'atractiu econòmic del turisme amb una base especialment cultural i no especulativa,  la construcció és respectuosa amb el medi natural, té uns compromisos d'inversió privada que el fan autònom respecte de cap aportació pública, revertirà d'aquí uns anys en espai públic, dinamitzarà i desestacionalitzarà la zona...
Té, però, un gran problema: l'obstinació de voler-ho fer dins d'un Parc Natural.
No hi ha dubte que en Ferran Adrià és un geni, -sinó no s'entendria on ha arribat en el seu ofici-, i que els genis han de tenir llibertat per expresar i expandir les seves genialitats, i que un país ha de procurar que els seus genis fecundin i no marceixin. I tant que sí. Imprescindible.
Però els genis són ciutadans iguals davant la llei? Aquest és el dilema. Perquè per respectar l'obstinació del geni, el govern vol fer una llei a mida que no faria a cap altre ciutadà. Bé,... potser si es diu Adelson. O Millet. O...
En un estat de dret, quan un Parlament fa una llei, com la que declara parc natural el Cap de Creus, és perquè té un interès col·lectiu. Si aquesta mateixa llei s'ha de modificar, ha de ser perquè aquest interès col·lectiu també s' ha modificat. Què ha canviat al Cap de Creus en referència a l'interès col·lectiu? Crec que res. Com no sigui la creença de l'actual govern que els parcs naturals són per treure'n rendiment ara que els calerons fan falta.
No seré pas jo qui li digui a un geni el que ha de fer, però sí que li puc dir el que la llei li permetria a un ciutadà: créixer un 20 per cent i no un 300.
I és que,... a veure,  amb aquesta diferència,  tot l'espai que li faltaria dins del parc a aquest magnífic projecte si seguís la llei no es podria fer a tocar del parc? I seguir conservant la part més representativa de les essències,  la més intel·lectual i menys epidèrmica al paratge de Cala Montjoi?
Naturalment que es pot fer. Naturalment que es trobarien solucions imaginatives, -especialment si un és un geni- si no fos el pols de força que un suposat deu de l'olimp fa a un simulacre de govern que no hauria de ser d'opereta i cedir a les genialitats amb la falsa bandera del bé comú.
Un complex d'aquestes característiques fet a Roses, a l'avantsala del parc, amb el centre neuràlgic al seu interior, no només podria mantenir l'esperit del projecte,  sinó que representaria davant dels milers de visitants la voluntat del seu autor de respectar la decisió ciutadana de convertir en parc natural un paratge únic i de revaloritzar les possibilitats d'ús d'aquests espais sense haver de recórrer a situacions excepcionals.
Un geni que acceptés les normes del comú dels mortals el faria encara més genial, no trobeu?

El debat sobre la puresa

Em molesta profundament  fer un debat sobre la necessària puresa d’aquells que vulguin ser representants del poble i la imprescindible purgació dels seus pecats antics i presents de pensament, paraula i obra per poder-ne ser dignes.

Deu ser perquè sempre he cregut que els impurs són els que canvien el món. Ho dic perquè els que són purs i sublims s’han dedicat tant a la contemplació i a marcar els designis dels altres que no han pogut experimentar en pròpia carn els resultats de cap acció. D’això l’església catòlica en sap un niu.

O potser perquè segueixo pensant que la millor manera de construir i créixer és aprendre dels errors i, naturalment, per aprendre dels errors n’has de cometre, cosa que només es pot fer actuant.

Recordo que llegia fa temps en una magnífica obra de Jean Paul Sartre, “Les mans brutes”, quan un dels personatges principals, dirigent polític, confessa que per arribar als objectius que li han marcat els seus ideals ha hagut de posar les mans a la merda fins als colzes.

Potser no cal ser tan gràfic a la vida real com en una obra de teatre, però crec que aquesta és la qüestió de fons. Tothom vol un món perfecte sabent que està ple de merda. Què fer, doncs? Esperar al cent per cent de la perfecció tot explicant la doctrina per arribar-hi, o emmerdar-s’hi per canviar-lo tant com es pugui procurant sortir-ne  tan poc esquitxat com sigui possible?

Aquest és l’etern debat estèril de l’esquerra universal. El que ha propiciat divisions i atomitzacions arreu del món mentre els cacics, els explotadors, els posseïdors de la terra miren des de la terrassa on prenen els seus gin-tònics com els seus enemics de classe van desfilant i desapareixent per inanició.

Aquesta vella, vellíssima política, que de vegades es vesteix amb farbalans per semblar nova, ens deixa on érem fins que torna un nou cicle.

Però estem davant d’un moment transcendent i especial. No diré que “és la lluita darrera, és la lluita final” perquè no m’acusin de plagi però és evident que estem davant d’una segona transició, d’un canvi de règim, i d’una oportunitat clara pel capitalisme de liquidar per la via fàcil els guanys de l’estat del benestar que la lluita de classes dels impurs que es van emmerdar fins els colzes en el seu moment, havien aconseguit.

Renegar de la història és tant com no tenir-ne. I això no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tornar a reeditar la dicotomia “guanyem la guerra o fem la revolució” de  la guerra civil que tant va ajudar a perdre-la.

Per tant, la intel·ligència inevitable ens ha d’abocar a “Frentes Amplios” com a sudamèrica on, respectant la puresa de cada un, s’arremanguen junts per anar per feina.

La resta són futileses.

Francesc Pararols. La forja de l'acer. La lluita pels ideals.

Dissabte vam fer al Teatre Municipal de Girona un acte d’agraïment. De profund agraïment a una persona que, per l’edat que té, però també pel seu esperit de lluita, de transformació social i de recerca de justícia ha viscut la muntanya d’experiències que li han tocat viure i la major part d’elles com a militant del PSUC a Girona i després d’ICV. Obrer, guerriller contra el feixisme, aviador al front de Rússia, militant actiu, primer regidor del PSUC del primer govern d’esquerres de la ciutat de Girona... L’agraïment, per tant, per formar part amb lletres majúscules de la petita història d’un partit, d’una organització política, i d’haver-ne escrit un grapat de pàgines que avui podem llegir, i que tant de bo fóssim capaços d’interpretar.

Us asseguro que és un orgull pertànyer a la mateixa organització política que en Francesc Pararols, que compta en el seu bagatge amb tot allò que ell li ha ofert.

Perquè la nostra organització ve de lluny, -persones com ell ho demostren-, i aquest és el carnet d’identitat que ens permet dir que volem anar més lluny encara.

La nostra organització no va dubtar en defensar la república quan l’amenaçava el feixisme. Prou vides que hi va deixar. I en defensar la democràcia més enllà de la república espanyola, des de l'exili davant dels nazis. La nostra organització no va dubtar en defensar les idees i la gent en la duríssima postguerra, ni tampoc en defensar el treball i els drets de les persones en la negra nit del franquisme; la nostra organització no va dubtar en construir un nou país amb llibertats en la transició i a executar una profunda transformació de Catalunya des dels municipis.

La nostra organització no ha dubtat mai en defensar els drets nacionals i els drets socials agafats de la mà. Mai. Tampoc ara. I en tots aquests moments hi ha estat en Francesc Pararols, lluitant, i donant exemple, amb una altíssima dignitat i amb l’orgull de pertànyer a una organització que ha estat capaç de fer això.

En els moments en els que vivim, -alguns diuen que en una societat líquida, que es mou a batzegades, de manera canviant, i de forma ràpida, intermitent i sobtada, que tot allò que és nou es torna vell en pocs dies-, necessitem exemples sòlids com els d’en Francesc que ens recorden que adaptar-se a les noves formes socials, -alguns en diuen la nova política, d’això-, no vol dir renunciar als principis que inspiren les organitzacions.

En els moments en què reinventar la sopa d’all sembla l’exercici més noble d’aquesta societat líquida, necessitem organitzacions que posin sobre la taula les sopes d’all que persones com el Francesc van haver d’inventar-se en el seu moment. Per anar més lluny encara, sí, i per no repetir les ensopegades a la mateixa pedra que obstinadament hem fet i fem les esquerres al llarg de la història.

Crec que valdria la pena seguir l’exemple d’en Francesc Pararols, i per això reivindico per ara mateix una bona part del que ell representa:

Reivindico la política com l’eina més essencial per transformar la societat, especialment si està en crisi, i reivindico el seu exercici amb orgull.

Reivindico la lluita als carrers, a les empreses, als moviments, a les plataformes i a les associacions, com l’espoleta del canvi necessari que s’ha de produir.  La lluita és imprescindible, però no suficient.

Per això també reivindico amb la mateixa energia els partits com l’eina organitzativa capaç de portar-nos més lluny encara, cap a un país més just, més honest i amb tots els drets de ciutadania, perquè el bagatge i la història acumulada és imprescindible per créixer sense recomençar eternament. Tornar a començar de nou, tot de nou com demanen alguns, com si de res hagués servit tanta lluita acumulada, no només seria un error greu, sinó que és un insult a les vides i als esforços que s’han esmerçat per arribar fins on som. El bagatge del partit, per tant, també és imprescindible, tot i que tampoc és suficient.

Són temps complexos i apassionants, i molt probablement no ens fan falta ni herois, ni màrtirs, ni tan sols patriotes, però sí que ens calen lluitadors intel·ligents, compromesos amb la gent i el seu país, amb voluntat de transformació social, i necessitem el seu exemple i el seu bagatge.

El d’en Francesc Pararols i el d’aquells que com ell han dedicat tants anys al servei de les persones, de la llibertat i de la democràcia.

Són uns "trileros"

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada se'ls ha vist el llautó d'una hora lluny. El problema és que són tan hàbils amb el joc de la prestidigitació, amb la mentida com a recurs permanent d'aparent veracitat, amb la presumpció d'innocència fingida, que som capaços de tornar-nos-els a creure i algú encara els pot tornar a votar si algun dia convoquen eleccions.
Parlo del PP i de la broma de mal gust recent de la reforma fiscal.
Ens venen una baixada d'impostos com un desgreuge als patiments que hem tingut durant la crisi, ara que comencen a veure's brots verds. Si mirem a la wikipedia la descripció de sadisme, crec que no trobaríem millor exemple.
Anem per pams. Primer, que els brots verds se'ls segueixen menjant els mateixos vedells: els que han fet de la crisi un bon negoci. Perquè el panorama general segueix sent d'una falta de feina terrible, una baixada de sous generalitzada, l'estabilització de la retallada de drets laborals, l'asfíxia de les petites i mitjanes empreses per la falta de crèdit, i milers de persones que mai haguessin sospitat que es trobarien en la profunda indefensió social en la que es troben.

Segon, que amb aquesta baixada d'impostos el govern calcula que deixarà d'ingressar uns 7000 milions d'euros. Sabeu què significa això?: que podríem tenir set mil milions d'euros que permetessin revertir la injustícia de les retallades socials en gran part i que ara no tindrem. Significa que tornarem a pagar justos per pecadors perquè aquestes retallades s'hauran de mantenir i, en canvi, la usura dels bancs rescatats no canviarà.
I tercer, perquè la rebaixa d'aquests impostos significarà una bossa de pipes pels ingressos més baixos, un bollicao per les classes mitjanes, i un pastís de casament pels més poderosos. Vaja, com sempre: qui més té, més se li rebaixa. O dit, d'una altra manera, cornuts i pagar el beure.
Per què ho dic això? doncs perquè la reforma incrementa la distància entre les rendes del treball i les rendes del capital i això fa que les persones assalariades continuïn pagant més impostos que les persones que viuen de rendes del seu patrimoni, o d'inversions que, com sabeu, no és treball.
I ho dic perquè la rebaixa d'impostos beneficia sobretot les grans fortunes, les grans empreses i grans patrimonis i fa que el sistema tributari sigui més injust i més regressiu.
O sigui que els salaris continuaran tributant més que els interessos bancaris. O sigui que les grans empreses continuaran pagant menys que les petites i que els autònoms. O sigui que els grans patrimonis continuaran eludint el pagament d’impostos perquè es mantenen les SICAV’S.
I potser pensareu que, a canvi, la bondat i la intel·ligència d'aquest govern girarà els ulls per perseguir implacablement els 60.000 milions anuals de frau i d'evasió fiscal que compensarien els ingressos que perdem.
Doncs no. Ni una línia. Cap mesura específica.
És natural. Perquè la bondat i la intel·ligència "trilera" d'aquest govern està posada en tractar educadament els que els donaran de menjar quan els fem fora. Que hauria de ser aviat, sisplau.

Hi ha autopistes,... i autopistes hi ha

Tothom critica que el govern d’Espanya pagui més de dos mil milions per nacionalitzar les autopistes que voregen Madrid. I hi posen un èmfasi especial com un greuge més cap als catalans. Ahir mateix, el president Mas, en la sessió de control al Parlament ho feia. O el propi conseller Vila, en declaracions a la premsa titllava de pèssima planificació construir autovies al costat d’autopistes.

Home, doncs, gràcies per venir a les nostres tesis que portem defensant des de fa anys i de les quals n’han fet mofa per activa i per passiva.

És evident que construir autopistes privades a Madrid quan ja n’hi havia de públiques és un autèntic despropòsit. Especialment pel trinxament innecessari del territori, pel desistiment de trobar solucions més sostenibles a la mobilitat i, -oh déu de l’or- ara se n’adonen que també per la ruïna que representen. Però, és clar, algú hi haurà fet un negoci immens perquè, com sempre, els guanys seran particulars i les pèrdues es socialitzaran. I és que són uns anticapitalistes, versió 3.0, perquè el capitalisme original el que diu és que et juguis els quartos per fer negoci i, i si hi guanyes, bé i, si hi perds, mala sort.

Però, és clar, l’amanida de la hipocresia supera totes les previsions perquè els que ara es queixen i s’estripen les vestidures i blasmen l’anticatalanisme, li haurien de preguntar al senyor Duran i Lleida, -que encara és un bon català- qui va fer més esforços que ningú perquè tinguessin èxit al Congrés del diputats les gestions per poder fer algunes d’aquestes autopistes. Segur que els ho sabria dir de primera mà perquè, al cap i a la fi, a l’hora de fer negocis, els bons amics són els bons amics.

Home, i això de construir autovies al costat de les autopistes que diu el senyor Vila em recorda molt a la proposta de desdoblament de la NII de Girona a La Jonquera que ell defensa amb energia, quan al costat hi ha una AP7 ben amortitzada que és més que sobrera per absorbir tot el trànsit des del nord  i cap al nord d’Europa, però que segueix oferint una magnífica rendibilitat a qui paga la festa.

Això no és un despropòsit, no? Set carrils per banda solcant les comarques gironines perquè els turistes puguin venir a gaudir del territori que destrossem.  I perquè hi puguem posar uns quants milers més de camions que mantenen la puresa de l’aire inalterable,  mentre la gestió de la mobilitat per l’eix ferroviari llangueix i dorm el son dels justos. Doncs, chapeau.

Però, és clar, el negoci és el negoci, i les paraules que es justifiquen amb els greuges al país no poden amagar ni la contundència dels fets ni de qui ho fa.