Dilluns, 2 de març. Més de set
hores de comissió. Desfilada de tres pujols-ferrusola. La Marta, l’Oriol i en
Pere. L’orgull els pot. S’han de reivindicar. Han de fer mostra de les seves
capacitats professionals per salvar els perjudicis viscuts, -diuen-, i els prejudicis -diuen també- que tots tenim sobre la utilització dels seus
cognoms en la seva vida professional . “Dime de qué presumes y te diré de qué
adoleces”, diu una dita castellana que em ve al cap de seguida.
La Marta Pujol està nerviosa. Fa
cara de dolguda. No para de bellugar els dits. Es reivindica com una bona
arquitecta. Segurament ho és. Tot i haver tingut la sort d’haver treballat a
l’any següent d’acabada la carrera. Tot i haver tingut la sort que quatre
departaments diferents de la Generalitat governada pel seu pare li hagin donat
contractes interessants, -a dit, naturalment; era legal fins l’aprovació de la
llei de contractes de l’estat-. Tot i haver tingut la sort de treballar com a
tècnica per diferents ajuntaments sense haver hagut d’optar a un concurs per la
plaça.
Tot és normal. Tothom ho fa.
Si és així, aquí tenim el primer problema
com a país: haver convertit en normal allò que hauria de ser l’excepció. Haver
convertit en normal el que impedeix que qualsevol professional pugui accedir
als treballs públics pels seus mèrits i no pels seus contactes. Sigui quin
sigui el seu color preferit. Aquesta és, precisament, una de les portes obertes
que facilita que els corruptors fabriquin corruptes.
En Pere Pujol ens confessa que
això és un mal tràngol per ell. Que es dedica a l’ecologia i que això de fer
créixer els diners no va amb ell. Que no va amb una mà al davant i una altra al
darrere, com va dir sa mare, però que aquesta situació el perjudica. També ens
va parlar de la qualitat de les seves feines fetes a Entorn, empresa que es
dedica a la temàtica ambiental, de la qual és soci des de fa set anys i tècnic des
d’en fa una vintena. Cap dubte de la qualitat de la seva feina. El problema
torna a ser el tràfic d’influències.
Mireu l’exemple i opineu: El principal
soci d’Entorn és Sumarroca, íntims dels Pujol. Sumarroca opta a la instal·lació
i gestió de parcs eòlics a través d’empreses del seu grup com Comsa-Emte o
Teyco; Sumarroca encarrega l’informe d’impacte ambiental obligatori a Entorn; determinats
parcs tenen l’oposició de grups ecologistes i, alguns, informes negatius del
propi departament de la Generalitat; el secretari d’indústria, que és qui dóna
l’autorització, fa cas dels informes d’Entorn i desautoritza els propis; el
secretari d’indústria es diu Oriol Pujol.
Tanquem el cercle. Tot legal. Tothom
ho fa... Tothom dins del cercle, és clar.
Precisament l’Oriol Pujol era l’estrella
de la tarda. Cara impertèrrita de ciment i estil declamatori de Terra Baixa, va
negar-ho tot i ens va acusar de no creure’ns-el. Ens demanava fe? De veritat? De
fet em va arribar a dir que d’on treia jo l’acusació que ell era el facilitador,
el que obria i tancava les portes de la Generalitat a conveniència dels interessos
propis o d’amistats reconegudes. Doncs bé, és una conclusió que trec, com pot
fer qualsevol mitjanament habilitat per
la natura per entendre el que llegeix, del contingut de les converses gravades
per la policia que posen en evidència la gestió d’una trama, dels informes de
la pròpia policia que l’assenyalen directament a ell, o dels informes de l’agència
tributària que consideren falsos els treballs fets per la seva esposa i objecte
de pagament per “altres serveis prestats”.
Això sí, va declamar amb netedat
allò que la seva situació judicial li permetia. Els anys d’entrenament fent de
parlamentari li van ser útils, però res de nou que permetés desmentir les
profundes sospites que recauen sobre seu. I també va intentar, -com el seu
germà Jordi quan va lliurar el CD de la Camarga-, acabar fent de prestidigitador explicant una
anècdota surrealista de conversa amb el “pequeño Nicolás”.
Focs d’encenalls. Cortines de
fum. Malabars sense circ. Mala peça al teler perquè del tema que va provocar
que es creés aquesta comissió, la faula de la deixa de l’avi Florenci, no en van
voler deixar anar ni cinc. Només, això sí, que els comptes que tenien a Andorra
eren xifrats. Qui té comptes xifrats si no vol amagar res?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada