L'educació és un bé de tots,... no me la venguin, si us plau

Ensenyar és també un ofici, no és només una tècnica. És un ofici que té cap i que té mètode, però que viu de les emocions i de les relacions amb les persones i els seus aprenentatges, i que ha de contemplar necessàriament una perspectiva social i també de futur. Dit això, es faria difícil pensar que el producte resultant de l’acte d’ensenyar hagués d’estar sotmès a l’intercanvi comercial. Però ens està començant a passar.

Convertir l’educació en una mercaderia és una opció que reflecteix fins a quin punt es perverteixen els esquemes en una societat governada per una dreta com la nostra.

Les mercaderies es compren i es venen, s’escullen en funció de la capacitat adquisitiva que es té i s’utilitzen o es llencen quan ja no serveixen per allò que se les va adquirir. Una societat mercantilista com la que tenim enalteix les virtuts de la llibertat d’escollir i, per poder-la exercir, fomenta la competència, de vegades de manera ferotge.

Naturalment, com tot en aquesta vida, això genera un determinat tipus de problemes. Si els problemes es valoren com a menors respecte dels beneficis que aporta aquesta llibertat, la societat n’accepta i en tolera les conseqüències com a derivats de les lleis del mercat. És clar que si parlem de patates o de pomes, tothom accepta que hi hagi competència i llibertat d’elecció; quan parlem d’habitatges, però, la cosa ja es complica més si no hi ha una regulació eficient que eviti l’especulació desenfrenada; en canvi, quan parlem de l’educació dels ciutadans i de les ciutadanes és èticament i socialment reprobable i mesquí sotmetre-la a aquestes lleis del mercat.

Per què? Senzillament perquè l’educació és un d’aquells temes clau on la llibertat no pot prevaler per sobre de la justícia si es creu realment en la igualtat de les persones.

La llibertat absoluta, -sense matisos-, en aquest tema, ens portaria a la injustícia social perquè fomentaria privilegiats i analfabets al mateix temps. La igualtat radical seria injusta també perquè no podria atendre ni els excel·lents ni els necessitats.

La recerca de l’equilibri entre aquests dos valors essencials per la nostra societat correspon als governs amb les seves accions, que són les polítiques que desenvolupen. Les polítiques educatives competents han d’aconseguir aquest equilibri amb el punt de mira posat, a més, en la potència inqüestionable de l’educació per extrapolar aquests valors a les futures accions ciutadanes que exercirà l’alumnat.

Tots els governs d’una certa dreta amb aires democràtics acostumen a fer balança cap a una pretesa llibertat en detriment de la igualtat. I això és el que tenim.

Quan es pretén posar el dret a la llibertat d’escollir centre educatiu per davant del dret de l’educació, s’està fent mercantilisme. Quan es fa entrar en competència directe els centres concertats amb els públics o aquests entre ells per tenir les millors condicions i, per què no dir-ho, les millors famílies, s’està fent mercantilisme.

I aquest és el pa que s’hi menja des de fa temps: per si no en teníem prou amb el que la Generalitat venia fent amb aquest tema, afavorint les opcions lliberals de la classe mitjana amb uns tocs de consciència social, la dreta carrinclona que governa des de Madrid ens etziba una Llei d’educació que dóna carta de naturalesa no només a la compra-venda de l’educació com un servei, sinó que permet els favors a les bones amistats, pràctica que dominen a la perfecció.

Si no els aturem a temps, si segueixen governant gaire temps més, aquesta gent ressuscitarà el xec escolar com a paradigma de la mercantilització i amb això hauran acomplert el seu somni de rentar-se les mans en qualsevol tipus d’intervenció social que no els afavoreixi directament. Aleshores ens diran: paguem a cada família el que l’Estat està disposat a gastar-se en els ensenyaments mínims i que cadascú s’espavili amb l’educació dels seus fills. Més o menys com a l’antic “far-west”, -actual font d’inspiració del president espanyol- on el més ràpid en desenfundar s’emportava el gat a l’aigua.

I en aquesta llei de la selva, ja se sap, els centres pitjor situats, els que acullen gent amb situacions més complicades i que més necessiten dels favors de l’educació, són els que tenen tots els números per anar-se enfonsant en espiral.

Un dels mèrits de la Logse va ser encetar un ampli debat social sobre les finalitats educatives, pal de paller sobre el qual s’haurien de bastir totes les actuacions en ensenyament, i en funció de les quals s’haurien de gastar els diners dels contribuents destinats a l’educació. És evident que no es fa així i que ens cal amb urgència tornar a recuperar aquest debat si no ens volem trobar amb una societat propera molt més desajustada, amb més desigualtats i, per tant, amb menys capacitat col·lectiva per fer front als problemes quotidians.

El primer pas, com a professionals, però també des de la ciutadania, és enfrontar-nos a la negació del debat i a la imposició de la compra-venda del coneixement.