Salari Mínim català de referència

Hem presentat i aprovat una moció que portarà al Congrés dels Diputats la derogació de la Reforma Laboral, que establirà un pla de xoc per l'ocupació, plans d'inspecció per garantir drets laborals i igualtat en el treball, i salaris mínims de referència per tots aquells contractes d'empreses amb administracions públiques.

Es poden fer coses amb les eines que tenim. No cal esperar 18 mesos. Vetllarem perquè es compleixi.

Defensant el SOC

Hem aprovat una esmena que defensa, una vegada més, el caràcter públic del servei d'ocupació de Catalunya (SOC), i el manteniment dels llocs de treball de les persones que han de desenvolupar les polítiques d'ocupabilitat del país. No té sentit que uns serveis públics acabin treballant per do nar negoci a les agències de col·locació, quan aquests mateixos serveis públics, amb els mateixos diners, podrien fer aquesta feina perfectament.

Un país saquejat

Alguns que no ho van viure es pensen que la constitució espanyola va ser un pacte de les elits per seguir subjugant el poble, que és innocent per definició. Res més lluny de la realitat: ni a totes les elits els va interessar pactar res i han seguit espoliant el que han pogut, avesats com hi estaven, ni tot el poble ha demostrat al llarg dels anys la seva innocència, com hem vist amb algunes trajectòries vitals que han passat del populisme més radical al classisme més excloent.

Cal dir-ho, el que vam fer a finals dels setanta, mort el dictador al llit, va ser construir un país arrasat, i ho vam fer des de les classes populars. I que vingui a discutir-m’ho algú que hi fos. Els que només ho han llegit, que s’abstinguin.

Vam construir barris sencers i centenars d’escoles i serveis, vam reconèixer drets i defensar el treball, vam recuperar la lluita per la dignitat amb alegria i a cara descoberta, i vam encarregar a uns quants que ho posessin en paper en forma de Constitució. Que va funcionar i va permetre canviar el país com un mitjó. I que justament algunes elits que no en volien saber res en aquell moment, ara, que ja no dóna resposta a molts dels reptes de la nostra societat, la utilitzen perversament com a mantra intocable per seguir amb el control del poder.

I dic això expressament en primera persona del plural perquè si d’alguna cosa estic segur és que la multitud d’associacions, de veïns, o de pares i mares, o els moviments en defensa de la terra, o per la llibertat d’expressió, per l’amnistia o per l’estatut, bellugaven essencialment un gruix de població molt important que se sentia compromesa amb el seu futur perquè li havien malbaratat el seu passat. I allà hi érem quasi tots. De les classes populars, quasi tots. Naturalment, com sol passar, mentre alguns s’hi deixaven la pell, altres acompanyaven.

Gairebé com ara. Tornar a passejar per places i per barris i sentir novament la flaire de la indignació, que porta a l’acció, i es mostra amb una enorme vitalitat en forma de moviments, plataformes i associacions, és recuperar sensacions de la transició que s’havien diluït amb els anys.

I ara no sortim pas d’una dictadura, com a finals dels 70, però ens hem adonat que vivim en un país saquejat.

Ens hem adonat que les misèries de la condició humana no han estat prou controlades, que les ideologies amb diner s’aigualeixen, que el poder engendra monstres i que no hi ha res pitjor que els conversos al capital per dirigir el capitalisme.

Quan veiem desfilar per la justícia a casa nostra l’antigament molt honorable que havia passat per ser un pare de la pàtria, que de les cendres de la dictadura havia aixecat l’esperit nacional, i el veiem amb tota la seva família darrere, i comencem a sentir que els jutges els defineixen com una xarxa criminal organitzada, tenim la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula pels centenars de milers de persones que malgrat estar avisats una i altra vegada l’han seguit votat i han permès que, amb els anys, una xarxa de facinerosos amb pocs escrúpols, definís una manera de fer país tan amoral i, al mateix temps, tan normal, que crèiem que no n’hi havia d’altra.

I també quan veiem desfilar per la justícia tota l’estructura sencera d’un partit que al país veí havia arribat a fer creure als valencians que la potència econòmica que estaven creant no tindria límits i ara veiem que la falta de límits era la mida de les seves butxaques i l’espoli de la terra, tornem a tenir la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula novament, per qui els ha votat repetidament.

Estem encetant una nova transició, i aquesta vegada no hem de refer el país d’una dictadura cruel i sanguinària, sinó d’un saqueig obstinat i persistent. Però no partim de zero: hi ha la lluita sorda de milers de persones durant molts anys que han fet un camí que no és reversible; hi ha l’aprenentatge essencial dels errors comesos i sabem els filtres necessaris per evitar pervertir les idees i qui les empeny; i sobretot hi ha novament la indignació de la gent i la voluntat de molts de tornar a reconstruir una causa comuna i fer-ne un país més just, més net i més lliure.

Vivim novament moments constituents, sens dubte, i estem en el clarobscur gramscià on el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba d’irrompre amb força per esbandir els monstres. I en aquests moments, que han de ser de construcció compartida i de reconeixement,  no hi ha d’haver cap experiència sobrera ni cap utopia impossible.

Perquè res comença avui de nou ni està per fer, però tot allò que vulguem refer és perfectament possible.

He mirat aquesta terra

Aquest matí fa un dia rúfol. Potser per això, quan he tornat a sentir en Raimon amb el magnífic poema de l’Espriu, que amb quatre pinzellades et fa esclatar el sentiment, se m’han humitejat els ulls. Què voleu que us digui,.. sóc una mica bleda. De seguida he buscat la versió que va fer la Sílvia Pérez Cruz amb el Toti Soler. La Sílvia té una veu que et destrossa l’ànima perquè te la posa del revés. I apa, els ulls més humits.

Doncs sí, m’ha fet mirar aquesta terra amb ulls antics. Amb els ulls que recorden com érem quan l’Espriu va escriure aquests versos des del petit finestral de la casa d’Arenys on veia passar la gent. Que recorden com vam sobreviure la dictadura malgrat les atzagaiades permanents i la por grisa del malviure que ens feia uns i únics. En aquesta terra vam construir un sol poble. L’adversitat ens feia forts i en sabíem l’enemic. I l’esclat de mil passions quan vam recuperar la democràcia ens va fer construir amb passes insegures i amb una lluita sorda i constant els drets que ens feien reconèixer com a ciutadans d’aquesta terra.

I la música em fa recordar les mans. Les mans sense capital, amb mil accents i desenes d’identitats que s’hi han reconegut. Les mans diverses de gent diversa que han pinzellat el país posant l’esperança en el seu treball. Les mans que, malgrat totes les maltempsades, ens han permès seguir sent un sol poble.

Per això maleeixo una i altra vegada els jugadors de fortuna que durant anys han fet l’estiu aprofitant la bandera dels sentiments. Maleeixo els que han posat el país com a escut per amagar les seves fellonies. Maleeixo els de la jugada indigna, els del tres per cent, els de les tres-centes famílies i els que s’han quedat els diners dels aturats, perquè han segrestat les identitats per fer-se seu un model de negoci fàcil. Maleeixo, senzillament, els indignes, que han permès el patiment i la pobresa en un país d’oportunitats i que, ara, utilitzen l’amnèsia i encenen la flama de l’esperança davant la misèria que ells mateixos han creat.

I utilitzen cada cop més sovint la por de l’enemic extern, quan l’enemic extern és el monstre que han alimentat pactant amb ell tot allò que ara li permet deixar-nos on som. Deixem-los amb la seva misèria, i posem-nos a construir un país més lliure, un país més just i un país net de corrupció amb l’esperança de seguir sent un sol poble. Sense presses, però agosarats i tossuts, defensant allò que hem fet sempre: els drets de la gent per viure millor.

Em sap greu pels qui han perdut la memòria i pels que creuen amb fe cega que hi ha una finalitat que justifica els mitjans. Em sap més greu encara pels que creen adversaris i enemics pel sol fet de no compartir la seva unívoca visió del camí. Ho sento, però seguiré, orgullós,  amb la dignitat dels que portem tota la vida mirant aquesta terra i provant de fer-ne un lloc de convivència i de llibertat.

Parlo de Catalunya. I a Catalunya podem fer-ho. A Catalunya sí que es pot.

Salvador Espriu (1913-1986)

He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar 

a llevant comença just a tremolar, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent 

el falcó s’enduia la claror del cel, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit 

i boques de fosca fressen als camins, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols 

de les fulles aspres dels llunyans alocs, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud 

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç 

de passar la rella damunt els records, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit 

camp l’ample silenci que estenen els grills, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec 

com l’hivern despulla la son dels sarments, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls 

de l’aiguat de sobte baixa pels rials, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

27S. No tot és blanc o negre

Unes eleccions no són mai blanc o negre. Mai. Aquestes tampoc. Per més que hi hagi qui s’entesta en plantejar-les com un sí o com un no, en aquestes eleccions hi ha molts grisos i ens juguem molt més que aquest suposat recompte. Perquè, al cap i a la fi, acabarem escollint diputats i diputades que, al seu torn, decidiran un president que nomenarà els consellers i conselleres que vulgui, per fer unes polítiques determinades.  I, a més, serà l’únic que tindrà el poder de dissoldre el parlament quan cregui, o fer-lo durar quatre anys amb aquestes polítiques. Aquestes són les úniques realitats concretes a partir del 28 de setembre. Tota la resta són especulacions o possibilitats, ni tan sols compromisos ferms.

Per això és sorprenent trobar alguns candidats de la llista del govern que declaren que poden aparcar les ideologies durant divuit mesos perquè això, diuen, és un recompte i és instrumental. Home, divuit mesos amb les mateixes polítiques que fins ara, poden significar algunes plantes més d’hospital tancades, uns quants milers més de desnonaments i d’aturats, uns quants centenars de petits empresaris baixant la persiana, un increment de la pobresa i unes desenes de rics que es faran encara més rics, que és el que ha estat passant els darrers anys. Depèn de les polítiques que es facin en aquests divuit mesos.

Direu que és demagògic i que és culpa de Madrid, però no tot ho és. Cap de les retallades vergonyoses que ens ha fet l’Estat els darrers anys justifica la mercantilització dels serveis bàsics que s’ha produït a Catalunya ni l’afavoriment escandalós del nucli dur d’empresariat que ha estat fent favors durant molt de temps als interessos partidistes de qui manava a casa nostra. I, tal com he dit, que siguin divuit mesos o sigui més, només depèn d’una persona.

Nosaltres, -la llista que represento, @catsiqueespot-, volem capgirar aquesta situació i, per fer-ho, caldrà trencar amb les polítiques d’austeritat i les polítiques fiscals que els darrers quatre anys han estat representades i animades per la dreta espanyola i aplaudides per la dreta catalana, que ha estat un dels alumnes avantatjats, quan no el professor en algunes assignatures.

I això no serà possible amb l’ostracisme d’una petita nació com la nostra. Cal fer front des dels països del sud d’Europa a l’escanyament que ens imposa l’ultraliberalisme econòmic del nord, i haurem de sumar esforços des de les petites revolucions socials que el descontentament ha fet sorgir en cada regió europea, per poder multiplicar i transformar.

La llista que represento té clar que tota transformació social només es produeix en un marc nacional i que la gent ha demostrat i reclamat amb contundència que vol decidir des de Catalunya. Per això apostem per donar per acabat el pacte autonòmic sorgit de la constitució del 78 i obrir les portes d’un procés constituent que atorgui sobirania i capacitat per decidir des de Catalunya. Per decidir-ho tot.

Però el que no volem fer, el que no farem, és atorgar-nos la superioritat moral de decidir per la gent perquè ja sabem el que vol i perquè ja sabem com ho vol. Perdoneu, però no. No ho sabem. Tenim molt clar que hi ha molta gent que veu en la independència un camí per aconseguir aquests reptes i un camí per reclamar més dignitat com a país. Però també tots tenim molt clar, suposo, que molta altra gent no ho veu així i que no hi ha un únic camí per aconseguir ser sobirans per decidir-ho tot. Admeteu-me que no podem fer un pas d’aquestes característiques sense saber que som molts i que el fem junts. Catalunya un sol poble. Fort davant de l’Estat i fort davant dels mercats.

Per això, si nosaltres tenim capacitat el 28S, buscarem totes les aliances, dins i fora de Catalunya, per forçar un referèndum on el sí tingui unes conseqüències i el no també. On el no i el sí, serveixin per decidir el camí de la sobirania plena i no hagin d’anar acompanyats d’escollir unes polítiques que moltíssima gent no comparteix i que ara les entoma com un mal menor.

En aquest camí que proposem ens podem trobar molta gent i tindrem un adversari comú: els enemics de la democràcia, els que no volen que decidim lliurement el nostre futur, ni en el marc nacional ni en l’aspecte econòmic i social. El camí que proposa la llista del govern, en el millor dels casos porta a un empat infinit i amaga la possibilitat més que raonable de seguir practicant les mateixes polítiques que ens han portat on som: pèrdua de sobirania, predomini dels valors del mercantilisme, manteniment de les corrupteles i increment de les desigualtats socials. O és que algú creu de veritat que algun dels independents proposats podrà aturar això des del seu escó? O és que algú creu que els polítics amics dels negocis han deixat de ser-ho?

Vivim en un país d’identitats compartides i apel·lar a les emocions és un joc perillós que han practicat des de fa molt de temps a una banda i a l’altra de la franja. Aquí i allà utilitzant el control sobre determinats mitjans de comunicació per atiar espurnes que sovint han encès odis. La història ens acabarà dient qui i amb quins interessos espuris ha practicat aquest joc. Els processos d’identificació social són tan potents que permeten confondre desitjos amb realitats i assenyalar com a enemic el que no es percep com tu, quan sovint és el més proper. Però sobretot, ens entelen la capacitat de reflexió. Jo no vull que al meu país el que domini sigui la falta de reflexió i el sentiment identitari per sobre de la justícia social i la solidaritat.

Perquè emocionalment s’aguanta tot. Intel·lectualment, no.

El meu país és tan petit...

Ves per on em trobaré en Lluís Llach cara a cara en aquesta cursa embogida cap al 27S. Me n'alegro que hagi pres posició. En aquests moments que el país bull, la pitjor postura és no tenir postura. En aquests moments de tant de pensament únic, -o amb mi o contra mi- és quan més falta fa el pensament múltiple, la reflexió emocional i un punt de poesia. I d'això en Llach en sap i ho ha practicat.

En Lluís ha format part de la banda sonora de la meva vida, i en segueix formant part; no només de la sonora, sinó també de la sentimental i la que desperta aquell punt d'èpica necessària que ens fa sentir vius quan el món es torna gris.

Em sorprèn, això sí, l'opció que ha pres per la llista del govern, encara que crec que l'entenc. Crec que entenc la gent que porta anys desitjant la independència del país i els estan oferint una porta oberta amb la drecera que els proposa en Mas. Em sorprèn i l’entenc, dic, però no la comparteixo perquè em sorgeixen algunes objeccions preocupants, fruit dels dubtes. Sóc una persona que dubta sempre que pot, perquè del dubte en neix la reflexió i d’aquesta, de vegades, algunes poques certeses.

Per exemple, dic la drecera d’en Mas, perquè aquesta ha estat la seva estratègia des del míting de l'Auditori i després el de Molins de Rei: fer una llista conjunta amb ERC que evités que aquest partit acabés superant-lo, -tal com les expectatives apuntaven-, i vestir aquesta llista amb un full de ruta més o menys creïble que connectés amb el desig d’un dels moviments socials més massius que hem viscut a Catalunya, que reclama la superació de la crisi amb un profund canvi social a partir de més llibertat nacional, i que molta gent identifica amb una paraula senzilla: independència, tot i que sovint no es planteja ni la complexitat del repte, ni la possibilitat d’alternativa perquè està farta d’insults, de menyspreu, de preses de pèl en la negociació, d’un dels governs més retrògrades que ha tingut mai Espanya, que és l’actual govern del Partit Popular.

Però, és clar, aquest mateix PP,  d’altra banda, voldria recordar que fa només dos anys i mig ajudava a governar la Catalunya de CIU. És lògic, si em deixeu reinterpretar Pla, perquè no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. I d’aquesta col·laboració, a Barcelona i a Madrid, neix una de les etapes en les que la Catalunya moderna ha perdut més sobirania: la modificació de l’article 135 que dóna pas a l’austeritat i, com a conseqüència, la recentralització; l’aprovació de la reforma laboral, que dóna pas al poder de les multinacionals per sobre de la capacitat de control del govern, o la mercantilització dels drets bàsics, com la salut, que van deixant en mans privades les decisions sobre drets civils. Són alguns exemples que em generen perplexitat. Entendreu que tingui els meus dubtes sobre el fet que qui ha col·laborat activament en retallar la sobirania del país i de la seva gent, ara vulgui liderar el camí cap a la sobirania plena.

Tinc una segona objecció: els mitjans del règim porten temps venent-nos aquesta llista, la d’en Lluís, la d’en Mas, com la llista unitària per arribar a la independència. Permeteu-me que digui que això és, com a mínim, incorrecte, per no dir fals. Aquesta és una llista que proposa un determinat camí i prou. Hi ha altres llistes, com la que jo espero defensar en aquest debat d’idees que desitjo que sigui la cursa electoral, que proposem camins i escenaris alternatius i que no descarten la independència. I entendreu que es poc correcte parlar d’unitària quan es tracta d’una llista feta pels dos partits que han governat Catalunya amb la incorporació d’algunes persones significades públicament, fet habitual en moltes llistes. L’únic que no és habitual és que aquestes persones les encapçalin. I em preocuparia que això fos per estalviar el debat democràtic de passar comptes de les polítiques del govern.

El que em genera més dubtes, però, és el concepte de plebiscit. Quan es convoca un plebiscit tothom té clar que ho és, i tothom té clar que es recomptaran els vots de les diferents opcions i que qualsevol dels resultats tindrà unes conseqüències previstes. Home, no és el cas en cap dels tres termes: ni tothom té clar que ho és, ni es volen recomptar els vots, ni hi ha conseqüències previstes. A veure, la gent no escollirà diputats i diputades que hauran de triar un president que haurà de governar? I si guanya la llista del govern escollirem el mateix perquè faci el mateix? I un dubte filosòfic: si amb una majoria simple de diputats i diputades es vol posar en marxa el full de ruta, perquè no es posa en marxa ara que ja tenen majoria simple?  Perdoneu, però en el millor dels casos, aquestes eleccions no poden ser un magre substitutiu del dret democràtic dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya de fer un referèndum d’autodeterminació que ens permeti saber amb claredat meridiana quina és la voluntat ciutadana en un tema tan seriós com aquest.

Jo defenso que el meu país ha de tenir sobirania plena, que és un concepte molt més ampli que el d’independència. I és sobirà el poble que és capaç de fer prevaler les decisions democràtiques de la seva gent per sobre de les decisions econòmiques dels mercats. I és sobirà el poble que defensa el bé comú de la seva gent per damunt de l’interès del capital. I és sobirà el poble que es capaç de redistribuir la riquesa per aconseguir una ciutadania més culta i amb més drets perquè pugui ser més lliure. I jo defenso que el marc per aconseguir això és diu Catalunya i no és un altre. Però també defenso que per arribar a aquesta sobirania no hi ha un únic camí i que no sempre les dreceres et fan arribar abans.

Aquestes són les meves poques certeses que defensaré en aquestes eleccions en una llista sense mediàtics, -ni cantants, ni esportistes, ni entrenadors d’èxit-, amb gent normal i corrent que està farta de la destrossa de drets, de l’increment de la pobresa i de la corrupció que la dreta ha practicat tots aquests anys, i que proposa una alternativa d’esquerres per governar el país i aconseguir que sigui políticament més net, socialment més just i nacionalment més lliure. En tota la resta vull seguir tenint dubtes.

Per això m’agrada que en Lluís Llach hagi pres posició, perquè podrem debatre sobre els meus dubtes i els seus, -que segur que en té-, sense fonamentalismes i amb contrast d’idees, amb la certesa que, des del Montgrí, compartim l’amor per un país tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist.

#ComissióPujol: Catalunya no s'ho mereix, això

La comissió Pujol no haurà estat una comissió d’investigació normal: per la durada, per l’origen i perquè parlem d’un tema que fa molt de mal al país. I en uns moments particularment especials pel país: la sortida de la profunda crisi no s’albira sense refer les relacions democràtiques que hem mantingut fins ara, sense posar les bases per a un procés constituent que ens permeti somiar en un país més lliure, més net i més just. I precisament la corrupció és l’element que soscava els principis més elementals d’aquesta democràcia i que posa a la picota per igual a tota la classe política als ulls de la ciutadania. I amb aquestes bases és difícil generar confiança si no es percep la garantia que no es repetiran fets semblants. I aquesta percepció només és possible quan hi ha un reconeixement dels fets, -un reconeixement de l’existència d’aquestes conductes corruptes-, i una voluntat explícita de reparació del dany moral, social i econòmic causat.

Aquesta comissió hagués pogut produir la catarsi suficient si això s’hagués produït. Era una eina utilíssima per a poder-ho fer: per les expectatives generades i per l’expectació generada. Crec que ens haurem quedat a mig camí.

Per exemple, a mi m’avergonyeix com a ciutadà, haver sentit les conclusions de la coalició en el govern dels partits de Convergència i d’Unió, que són els que més casos de corrupció contrastats acumulen de tota Espanya, que segueixen en la picota jurídica pel cas del Palau de la Música, que són els hereus del pujolisme i les seves maneres de fer. Les seves conclusions venen a dir que a Catalunya no passa res.

Em produeix una profunda tristor que aquells que s’investeixen de la superioritat moral de voler conduir el país cap un nou mar de llibertats i de justícia, ni tan sols han estat capaços de mirar-se el melic i dir, “perdó, ho sento, eren els nostres, els hem apartat, ara som uns altres i hi podeu confiar”.

Amb quines garanties com a ciutadans els podem atorgar el lideratge d’aquest viatge? Amb quina mirada als ulls, amb quina classe de valors ètics es pot enfrontar aquest viatge dificilíssim que es vol emprendre si no hi ha hagut ni la capacitat de reconèixer que parlàvem sobretot del cas Pujol. Que era el seu. Ni una paraula. Només retrets als altres. Aquesta haurà estat tota la gran aportació a aquesta comissió d’un partit a qui en aquests dos anys li han hagut de plegar dos diputats imputats per corrupció, li han condemnat un dels dos partits per quedar-se diners de la formació dels aturats i segueix viva l’acusació de finançament il·legal.

Crec que puc dir sense por d’equivocar-me que en aquesta comissió s’ha treballat molt. Si algun ciutadà té la paciència de llegir les gairebé 300 pàgines que recullen les conclusions de tots els grups veurà que s’ha treballat molt. Que hi ha dades, que hi ha fets, que hi ha conclusions, que hi ha propostes serioses, que s’ha fet una revisió del passat per permetre encarar el present amb una nova mirada.

És mentida que les conclusions ja estiguessin fetes abans de començar, és mentida que no s’hi hagi treballat; són mentides intencionades que els opinadors del règim han propagat des del primer dia perquè no els interessava que es toqués les seves pretensioses engrunes de poder mediàtic i sobretot que no trontollés el poder econòmic dels seus amos. Perquè això voldria dir que se’ls acaba el règim.

Les úniques conclusions que desentonaven van ser les del grup de CIU, que aquestes sí que podien estar fetes abans de començar perquè no parlen ni d’un sol tema del que s’ha tractat a la comissió, i són només un conjunt de recomanacions teòriques, preses de mesures ja existents. Podem estar d’acord en algunes d’aquestes recomanacions teòriques, però és evident que no podem estar d’acord amb aquelles conclusions valoratives que ens diuen que tot està bé i que la comissió s’havia de dedicar a no molestar els compareixents i instar el govern a seguir fent el que fa. Crec que aquesta part és una presa de pèl i una falta de respecte a la molta gent que sí que ha treballat al llarg d’aquests sis mesos.

El document final és un text, doncs, que es queda a mig camí, que reconeix moltes de les coses vistes al llarg de les més de setanta compareixences, i recull seixanta-tres recomanacions i conclusions del text que va presentar el nostre grup. Però també és cert que hi ha unes poques conclusions de principis, que a nosaltres ens semblen evidents, que no es van aprovar. I són, precisament, les que fan referència al reconeixement. Aquelles que ens permetrien creure que les propostes que es fan de revisió no seran només bones paraules escrites en un paper oficial.

Per exemple, el tàndem de la dreta, CIU i PP, no van aprovar la que per nosaltres és la principal conclusió: “Les conductes corruptes no són possibles sense l’existència d’un sistema massa imperfecte que permet, afavoreix o estimula aquestes conductes i propicia aquests entorns”. O aquesta altra: “Podem concloure que la corrupció ha existit i segueix existint a Catalunya, i també ha existit el marc propici que ha permès fomentar la corrupció que, lluny de ser l’expressió d’un comportament individual desviat, sorgeix des de dins del sistema. Seria essencial el reconeixement d’aquests abusos i la separació de la política activa de les persones que poden haver-los comès.” Cap reconeixement, ni voluntat d’esmena per part de la dreta d’aquest país. Per què serà?

I com a conseqüència de no haver aprovat aquestes dues conclusions tampoc s’aprova una recomanació que, per nosaltres, és essencial per donar credibilitat a tot el conjunt: “El reconeixement explícit i públic d’aquesta comissió de l’existència de corrupció a Catalunya, com un fenomen estructurat al llarg del temps i que perviu en l’actualitat, com a pas previ per poder bandejar la percepció d’impunitat”

Negar aquest reconeixement és negar la major i és llançar el missatge de poca fiabilitat de les actuacions que diem que volem emprendre.

Per nosaltres, la comissió haurà complert les expectatives que hi teníem, i l’expectació generada hi ha ajudat. M’explico: les conclusions reforcen la nostra hipòtesi de partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant, és disculpable.

Crec que aquestes conclusions compliran tres objectius: El primer, la descripció d’una manera de fer política, iniciada per Jordi Pujol i continuada fins a dia d’avui pels seus hereus, que ha permès i que ha facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la política; el segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només existeix sinó que està normalitzada socialment i ens acosta perillosament a la impunitat. I el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de defraudador de Jordi Pujol. Precisament aquesta expectació, lluny de ser només espectacle, ha ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a algunes persones obrir una mica més els ulls.

No ha estat una investigació judicial, on s’ha pretès demostrar delictes, sinó una investigació política i, per tant, social, que pretenia observar el conjunt de realitats produïdes durant els darrers anys, valorar-ne la percepció ètica i fer propostes que produeixin canvis en la direcció correcta. I això, al llarg d’aquests sis mesos, s’ha fet.

Senyores i senyors, aquí, avui, hi ha corrupció i és ben nostra. No ens ve de Madrid, que ja tenen la seva. I el problema important no és la corrupció ni tan sols el frau, que n’hi ha en més o menys grau a tot arreu. El problema essencial, el que diferencia un país corrupte d’un que no ho és, és què es fa quan es coneixen els casos. El que aquí s’ha fet és massa vegades mirar cap a un altre costat. El que aquí s’ha fet massa vegades és disculpar els que són una mica lladres perquè són els nostres lladres. El que aquí fa avui CIU és posar-se elements d’autoprotecció reivindicant les proves i la legalitat, quan aquí no parlem de legalitat sinó d’ètica. I l’ètica ha quedat extraordinàriament demostrat que s’ha trobat a faltar durant molts anys.

Però això s’ha acabat. Un temps nou s’albira i potser els que no volen fer ni propòsit de l’esmena ni acte de contrició hauran de quedar-se a casa. Aquesta comissió haurà servit de molt més del que alguns es pensen. Ara bé, hauria anat millor si tothom acceptés la seva herència i volgués fer foc nou. No ha estat així i, sincerament, agafant paraules de la senyora Ferrusola, “Catalunya no s’ho mereix, això”.