Ens prenen per idiotes

És així de clar. A la generació millor formada de la història d’Espanya li expliquen sopars de duro i es reboten,... s’indignen. I què voleu que facin? Els de sempre fan servir els arguments de sempre per fer ballar l’ou, i els joves aixequen el dit del mig i diuen “per aquí no passo; jo vull una altra cosa”.

Ho veiem quan justifiquen l’injustificable per mantenir el poder econòmic a bon recer mentre laminen el poc estat del benestar que havíem aconseguit els que ja tenim una edat. I envien els joves a vendre cafè a París.

Ho veiem quan ens expliquen el conte de la Caputxeta a l’hora d’espoliar la terra per treure hidrocarburs utilitzant el “bon fracking”. I no s’adonen que entre els joves hi ha economistes, geòlegs, científics de gran coneixement que no volen la seva caspa a la sopa.

Ho veiem quan modifiquen a plaer les lleis per evitar la transparència, per mantenir l’opacitat i per no deixar-nos decidir el que volem com a país quan serem grans. I no s’adonen que els joves s’han fet grans sentint com a rondalla permanent les seves mentides.

El que dic: ens prenen per idiotes a tots, als joves i als que, sense ser-ho tant, ens hem passat la vida intentant que poguessin analitzar críticament el món on han de viure... I ho seguirem fent, a casa, a la feina, o ara al Parlament.

I no s’adonen que el seu temps ha passat, que ja han escurat prou la saca dels diners amb impunitat, que és l’hora de passar comptes i pagar les factures... que els temps estan canviant, i canvien de pressa.

El problema no és el LAPAO

La qüestió transcendent en tot aquest vodevil propi del més pur surrealisme del gran aragonès Buñuel, orquestrat per una ripollesa en excedència com és la senyora Serrat, Consejera de “Cultura” dels nostres veïns, no és el canvi de nom del català o, per ser més precisos, la voluntària desaparició del seu nom dels textos legals a l’Aragó.

Això podria ser fins i tot fruit involuntari d’una ignorància superlativa que superés l’atreviment propi dels ignorants.

El problema greu, per mi, és el convenciment de certes persones, de certs  nuclis de persones que s’han trobat amb parcel·les inconnexes de poder a les mans, que la realitat existeix en tant que està escrita a les lleis. I no el contrari: que les lleis han d’acostar-se a la realitat observable per posar-hi un cert ordenament.

L’ambició de transformar la realitat descrivint-ne una de diferent i donant-li rang de llei només té sentit si el que es pretén és la imposició del propi criteri. I aquí està el perill real de la qüestió perquè el criteri personal sobre totes les coses és sempre subjectiu, excepte quan es té una voluntat inequívoca d’aconseguir un objectiu molt concret.

Veient el que està fent el Partit Popular en els llocs on governa que es parla català, -al País Valencià des de fa molts anys, a les Illes més recentment-, veient com es comporta a Catalunya en el tema de la llengua, jo no tinc cap dubte que té una actuació voluntària, volguda i coordinada d’ignorar, menystenir o minimitzar la presència del català a la vida pública de la ciutadania dels països de parla catalana. I aquí he de reconèixer que sóc jo que he escrit la meva pròpia subjectivitat, tot i que em sembla que la comparteixo amb milers de persones.

L’objectiu d’aquesta persecució és el que se m’escapa. Perquè les persones mitjanament intel·ligents no acostumen a crear problemes allà on no n’hi ha i, en canvi, això és el que està passant. Prengueu per exemple el ridícul extraordinari que ha provocat la llei de llengües d’Aragó en tots els cercles culturals d’Espanya i d’Europa.

Hi ha un concepte d’Espanya que és hereu de la dictadura. Una Espanya intolerant amb la diversitat, reticent amb qualsevol innovació i profundament ancestral que, davant la falta d’arguments, executa la imposició i ho vesteix en forma de llei.

Però hi ha unes altres Espanyes que m’agradaria sentir. La que estima la cultura, la diversitat i la innovació, la que és hereva dels qui van defensar drets i llibertats i van patir persecucions i exili, la que creu en la democràcia com a voluntat dels pobles i no com a cotilla dels seus actes.

M’agradaria sentir-la en el tema de la llengua catalana perquè no és un tema menor. Esborrant els noms pretens esborrar existències. Les existències diferents a la teva. És el que sempre han fet tots els totalitarismes.

Veniu a detenir-nos!

Així és com titula un mitjà electrònic el gest de ser emmanillats que van fer dos dels diputats del nostre grup quan el portantveu del PP va proposar a la cambra que no es votés la creació de la comissió pel dret a decidir perquè el tribunal superior de justícia havia suspès la declaració de sobirania.

A part de confondre dues coses diferents: el text que el Parlament va aprovar amb la creació de la comissió que es proposava, el senyor Millo va utilitzar uns arguments i unes formes, que si no fossin perilloses, serien infantils.

El gest de la diputada Laura Massana i el diputat Jaume Bosch del nostre grup parlamentari és anecdòtic però és eloqüent: El PP no només qüestionava el dret a decidir i la sobirania per fer-ho des de Catalunya, -que s'hi pot estar més d'acord o menys d'acord-, sinó que qüestionava la pròpia sobirania del Parlament per crear comissions sobre els temes que aquest consideri que s'ho mereixen.

I ho feia, a més, amb l'amenaça que aquest Parlament estaria fora de la legalitat, seria un Parlament insubmís i amb l'actitud simbòlica d'abandonar tot el grup els seus escons i situar-se fora de la representació democràtica en aquella votació que no els agradava.

Doncs bé, és poc democràtic no reconèixer al Parlament de Catalunya la representativitat que té, fruit d'unes eleccions. Com van ser poc democràtiques les maniobres del seu partit perquè el Tribunal Constitucional no respectés el resultat del referèndum que va validar l'Estatut.

A més, i ja em perdonaran, però no ens cal cap llicó de democràcia ni cap amenaça d'aquells que estan envoltats del tuf de la corrupció a les files del seu partit.

http://www.e-noticies.tv/canales/actualitat/veniu-a-detenir-nos-16544.html

La feina de la política

Article publicat al Punt/Avui com a resposta a un altre article d'opinió d'en Joan Trillas titulat "Polítics amb pla B"

Una sessió el Parlament de Catalunya. Foto: EL PUNT AVUI.

1

No m'ha agradat el teu article, amic Trillas, titulatPolítics amb pla B i deixa'm que et pugui dir públicament per què. L'inici és descriptiu i és cert: un polític quan plega ha de repensar la seva vida laboral i, segons el temps que s'hagi dedicat a la política, tindrà més problemes dels que tindria un treballador normal, que ja són molts.

Excepte, naturalment, els funcionaris, que tenim feina fixa. I aquest és l'exemple que poses amb un deix excessivament maldestre al meu entendre -el mateix que fa el govern, per cert-, que es pot interpretar com una certa culpabilització pel fet de tenir feina fixa en un entorn on és extremadament difícil treballar, però on tothom voldria arribar a l'objectiu de tenir aquesta feina fixa. No carreguem més tintes sobre el funcionariat, si us plau, que també estan suportant amb dignitat el preu d'aquesta crisi.

Poses, a més, l'exemple de tres persones concretes que han pogut tornar a la seva vida laboral pel fet de ser funcionaris en tres àmbits diferents. No és això precisament el que fa temps que demanem als polítics? Que s'hi dediquin de forma provisional i que després retornin al seu treball?

D'acord que alguns d'ells s'hi han passat molt de temps, però no és en positiu que la feina política sigui temporal i no és just que es pugui recuperar una normalitat en la vida laboral? Segur que coneixereu algun polític que ha tornat a repartir cartes o fins i tot en recordareu algun que va tornar a baixar a la mina. I en conec que encara no han pogut tornar a treballar precisament per haver-se dedicat a la política defensant unes opcions ideològiques determinades. Els que s'han instal·lat magníficament en consells de direcció de superempreses no tinc el gust.

Quan els treballadors volen dedicar-se a la política haurien de poder tenir tots un pla B, funcionaris o no, perquè si no probablement els barrem el pas.

Perquè hi ha una altra excepció que només comentes de passada: la gent que té la vida assegurada abans d'entrar-hi o la gent que hi ha entrat per tenir després la vida assegurada a partir de vés a saber quins contactes. No acostumen a ser treballadors, ni acostumen a defensar opcions de progrés. Ves per on, estigmatitzant-ne uns donem via lliure als altres.

Hauríem de creure en la política seriosament i serenament perquè ara mateix és l'única defensa que li queda a la democràcia davant l'oligarquia. I per això hauríem de poder garantir que les persones que s'hi volen dedicar no hagin de ser només funcionaris o rics, que ja tenen un pla B, com tu dius, sinó que tothom que té la valentia i la capacitat de dedicar-se al servei dels altres pogués retornar amb tranquil·litat a la seva feina habitual un cop acabat el seu pas per les institucions.

Estic convençut que coincidim en aquest objectiu, però de la lectura de l'article se'n poden desprendre altres interpretacions i per això m'estimo més deixar clar la meva posició perquè en els temps que corren ja hi ha massa veus interessades que a partir del “tots són iguals” o “la política és un problema” desitjarien ferventment que aparegués qualsevol milhomes salvador de la pàtria i ens retornés al passat.

Emergència nacional

En el darrer ple del Parlament vaig interpel·lar el conseller Puig sobre l'atur i la creació d'ocupació i vaig qualificar la situació d'emergència nacional. Ell hi va estar d'acord. Fins i tot em va acceptar que la reforma laboral no havia servit per generar ocupació. Però va seguir insistint en què el problema era el dèficit que tenia el país.

No ho nego. Però mentre estem agenollats davant dels bancs tapant els seus forats amb muntanyes de diners, estem perdent tota la indústria del país i abocant a l'atur milers de famílies que mai haguessin sospitat que es podien trobar en una situació semblant.

La reacció dels governs, -el català, l'espanyol i els europeus-, davant d'aquest drama, no pot ser rebaixar més o menys dècimes del dèficit, perquè estem destruint la cohesió de la nostra societat  i estem posant en perill la convivència democràtica.

La clau està en rebaixar l'atur invertint en ocupació estable i sostenible, i l'exigència de control del dèficit ha de venir en funció d'aconseguir aquest objectiu. Un euro invertit en generar ocupació provoca una despesa de només la meitat per efecte dels multiplicadors fiscals, mentre que un euro de retallada del dèficit aplicada als serveis a la ciutadania enfonsa l'economia gairebé el doble pel mateix efecte.

Si això ho diuen la major part d'economistes, si fins i tot el president Mas reconeix ara que aquesta austeritat salvatge no ens permet aixecar cap, a què estem esperant per plantar cara a la dictadura de  les finances? A que no quedi res?

A què estem esperant per exigir una moratòria del deute a les entitats financeres que amb les seves orgies monetàries a escala mundial estan en la gènesi d'aquesta crisi?

Quan començarem a aplicar una fiscalitat justa i impedirem que els capitals dels qui mantenen extraordinaris beneficis se'n vagin del país?

Em temo que en aquest país que el volem tan nostre encara planeja l'ombra de les castes familiars que es varen enriquir amb la dictadura i l'estraperlo, que van estendre els seus coneixements depredadors a uns quants deixebles avantatjats formant un magnífic clan d'intocables que controlen moltes de les empreses clau de la pell de brau.

O sigui que aquests no els toca ni déu.

Desvariejo? Potser sí, però definitivament la transició s'ha acabat. I ens cal amb urgència una alternativa per tal que la democràcia torni a manar i a exigir el bé comú, abans que aparegui qualsevol salvador de mil pàtries.

L'energia eòlica penja d'un fil

Tenim a Catalunya la tecnologia puntera mundial en energia eòlica. Provinent de l'empresa catalana Ecotècnia, que ha acabat en mans de la francesa Alstom i s'ha convertit en Alstom Wind amb seu a Barcelona. És l'empresa que més patents europees ha presentat. És l'empresa que té els recursos més innovadors per poder vendre generació eòlica a tot Europa i a Sud-amèrica. Estem en un país de vent amb capacitat per produir molts megavats que permetrien compensar una bona part de la dependència energètica que tenim dels hidrocarburs i, sobretot, de les nuclears. És, a més, un negoci de futur que permet mantenir i generar nous llocs de treball.

Però se l'emportaran a França i aquesta vegada no serà culpa dels francesos, que han apostat decididament per l'eòlica, sinó dels ineptes que vivim a la pell de brau que sumarem una fuga més al talent de la nostra gent si no som capaços d'evitar-ho.

I això passa perquè vivim en un país de cacics i d'il·luminats i així ens va.

Hem estat capaços de deixar perdre 30.000 llocs de treball a tot Espanya que es dedicaven a les renovables, per la modificació de la legislació que els retira els incentius i que afavoreix les empreses de sempre; les que tenen agafats pel ganyot alguns dels nostres polítics o que, senzillament, els tenen a sou. I hem estat capaços des de la radicalitat d'un ecologisme fàcil de mirada al melic de qüestionar amb vehemència els aerogeneradors, posant encara més fàcil el camí dels rapinyaires que justifiquen l'extracció d'hidrocarburs no convencionals o abonen encara més les nuclears com a única via per ser autosuficients energèticament.

Ens cal un debat seriós sobre la sobirania energètica del país. I en aquest debat hi entra en joc un canvi de model productiu que faciliti l'estalvi energètic, i hi han d'entrar en joc les renovables com un dels nínxols més clars d'ocupació de futur, que s'haurien de potenciar i que s'hauria de facilitar que s'implantessin

Llastimosament els qui haurien de vetllar per això tenen l'aposta d'Eurovegas o de Barcelona World com el paradigma d'ocupació del futur.

Ja ho deia abans, així ens va.

Publicat a Diari de Girona, 8/04/2013

És una qüestió d'ous

Dimecres passat el Parlament va aprovar una proposta de resolució per unanimitat que insta el govern de la Generalitat a iniciar d'immediat els tràmits per aturar les obres de Can Juncadella a Lloret i revisar tot el projecte que es va autoritzar.

Que es concedís el permís per refer un galliner existent i que aquest s'hagi convertit en una edificació de 3000 metres quadrats és, francament, una qüestió d'ous. De molts ous.

Sobretot perquè això passa en un espai protegit i no es van tenir en compte els tres informes negatius del Departament de Medi Ambient. Si hi afegim que un dels propietaris és el president del Kazhakstan i que la finca està preservada pels propis guardes de seguretat que no deixen entrar-hi ningú, un té la sensació que qui ha estat manant en aquest espai és la testosterona del poder real i no les administracions que, submises, van aplanar tant com van poder el camí perquè es pogués fer i desfer.

El gest del Parlament, per insòlit, s'ha de resoldre també de manera insòlita. Crec que és la diferència entre el que faria una "república bananera" i un estat de dret. És clar, nosaltres no som ni república ni estat, però tenim institucions i les hem de fer valer.

I és aquí on no podem jugar a crear un bucle infinit passant-nos la pilota dient que "jo no puc aturar res perquè depèn de la llicència de l'ajuntament" o "jo no puc aturar res perquè urbanisme ho ha autoritzat", com hem anat veient aquesta darrera setmana amb els respectius responsables municipals i d'urbanisme.

Si hi ha un jutge que considera que això té indicis de delicte, si hi ha un Parlament que creu per unanimitat que s'ha d'aturar i revisar-ho, s'ha de fer. I aquí ha d'entrar en joc, si cal, el conseller de territori, que potser hauria de demanar a l'ajuntament que obri un expedient de revisió cautelarment i ordenar a urbanisme que revisi tot el projecte tenint en compte tots els informes, també els negatius.

Si no som capaços d'aturar això, després no diguem ploriquejant que si fóssim un estat resoldríem les coses perquè aquí no hi ha cap Madrid que intervingui.

És una qüestió de dignitat. Però, és clar, sobretot, és també una qüestió d'ous... de gallina, naturalment.