Qui defensa la funció pública?

Tenim els sindicats de la funció pública indignats. I amb raó. El govern ha decidit retallar novament una paga extra de tota la funció pública perquè no hi ha diners.

D'acord. No hi ha diners. Agafem el camí fàcil: trenco els acords adquirits amb els meus treballadors i els pago novament un 8% menys de salari. Total, són treballadores i jo sóc de la classe superguai... que es fotin.

A més tinc deutes amb les entitats financeres. A aquests no els aniré a demanar que reestructurem el deute i que ja els pagaré quan pugui... tan malament com s'ho estan passant els pobres bancs i les caixes amb la crisi.

A més, he de pagar els concessionaris d'autopistes i les empreses constructores. Amb aquests no puc qüestionar drets adquirits perquè em tenen agafat pel d'això...

Els sindicats es queixen que encara no hi ha cap previsió de pressupost per l'any corrent, que no els han ensenyat ni un sol número d'aquells que justifiquen que s'hagi de retallar el seu sou i no una altra cosa, però que la decisió de retallar ja està presa. Que l'única negociació que hi ha hagut és: per on vols que tallem, per la dreta o per l'esquerra?

Avui hem donat suport al Parlament a una moció que demanava que es deixés sense efecte aquesta retallada, que es negociés amb la part social i que no se'ls acudís aplicar ara la reforma laboral també a la funció pública que, de moment, no hi entra.

Doncs bé, no s'ha aprovat. I ERC ha tornat a salvar el cul a CiU dient que està en contra de les retallades però que s'ha de retallar bé, i presentant una mena de refregidet amanit per no fer tanta sang.

Vaja, li ha regalat un pot de vaselina perquè no ens faci mal.

I el problema és que en el retrat de les votacions ens hem quedat molt poquets amb el color verd en defensa de la funció pública.

Perquè la retallada als funcionaris és doble: als qui treballen a la funció pública i als qui reben el servei, que es prestarà en condicions pitjors. Això sí, com sempre, tothom queda cada dia més retratat.

Si fan fracking a Catalunya, el responsable serà el govern de Catalunya i els partits que li donen suport

La resposta que em va donar el conseller Puig l'altre dia al Parlament quan li vaig preguntar sobre el fracking va ser tirar pilotes fora i dir que Madrid és responsable de les extraccions.

Mentida. O veritat a mitges, com vulgueu.

Si es fa fracking a Catalunya és perquè CiU vol fer fracking. I perquè ERC li deixa fer. El govern de la Generalitat el forma un partit en minoria que no podrà aplicar aquesta tècnica si el seu soci vota a favor de la proposició de llei per prohibir-ho que presentarem al Parlament. Perquè?

Doncs perquè la Generalitat té la competència en matèria d'autorització d'investigacions i de prospeccions mineres i també les competències en matèria d'ordenació del territori i d'urbanisme que li permet regular l'entorn d'aquestes activitats. Madrid és responsable de les extraccions, però no es farà cap extracció si no s'autoritza la prospecció. I això és el que fa CiU, autoritza la prospecció sense ni tan sols l'avaluació d'impacte ambiental que li recomana la Unió Europea. I això és el que ara mateix no li està impedint el seu soci de govern.

Això és també el que passarà a Riudaura si els ciutadans i les ciutadanes no ho impedim.

El senyor Philip, de Teredo Oils, declara en una entrevista que farà fracking, però que farà "bon fracking", sense additius. Al contrari, segons diu, que la seva competència, Montero, que aquests sí que faran servir productes químics. Declara que començarà aquesta estiu, que farà 5 pous, un cada dos mesos. Declara que farà una carretera asfaltada i ampla que portarà al pou i per on passaran cada dia els camions que s'emportaran les aigües de rebuig. Declara que la Generalitat li ha estat facilitant tots els permisos i que gairebé els té a punt. Declara que no li importa el que diuen els municipis afectats perquè el que importa són els propietaris dels terrenys i pagant sant pere canta. Declara que, si va bé, començarà després amb Sant Joan de les Abadesses, on sí que faran fracking amb additius i volen treure petroli i gas.

Jo declaro que aquest senyor, encara que tingui 92 anys i se li hagi de tenir un respecte per l'edat, és un indesitjable per al nostre país. I declaro que li vaig preguntar al senyor Puig si li ho impediria i contestant amb evasives em va dir que no; per tant, el poso en el mateix sac. I declaro que els partits que, per acció o per omisió, permetint l'atemptat mediambiental més gran que s'haurà fet mai a les comarques gironines, seran responsables del trinxament del territori i que no me'ls creuré mai més quan vinguin a parlar-me de pàtries i de sobirania. Perquè la pàtria som les persones i el territori i no les banderes i la principal sobirania per la que hauríem de començar hauria de ser l'energètica.

Només als peixos morts els arrossega el corrent del riu

Aquest matí a l'Hospitalet hem fet un acte sobre educació. El títol era encertat: Recuperem la il·lusió per l'educació. Encertat perquè si ens deixem vèncer pel desànim caurem en la resignació. Encertat perquè sense il·lusió, malgrat les patacades, no refarem els espais perduts.

Hi havia una taula rodona molt potent amb en César Coll com a "estrella". Segueix estant molt encertat, molt lúcid i molt clar: "Ens hem de rearmar ideològicament perquè la dreta està guanyant la batalla ideològica. Ens cal un projecte potent alternatiu. Això és el que els farà més por". Quanta raó, sincerament, quanta raó.

Però també hi havia la Gemma Lienas, la Núria Sempere i el Miquel Àngel Essomba. Confiem en els professionals, reivindiquem la feina feta, treballem l'educació com un tot, busquem solucions col·lectives que l'educació no només és un problema de recursos, deien.

Al final m'han fet tancar l'acte com a membre de la comissió d'Educació del Parlament. I m'ha agradat la frase de Santos Guerra que ha esmentat el tinent de l'alcalde Lluís Esteve al principi: "Només als peixos morts els arrossega el corrent del riu". Doncs bé, som peixos, els he dit, però no estem morts, i no ens arrossegarà el corrent mentre puguem seguir nedant.

I seguirem nedant, estic segur, perquè l'educació, igual que la poesia, és una arma carregada de futur. I el futur és nostre, companyes i companys. Ben nostre.

Ofegant-me amb dignitat

Fa molts de dies que no escric res en aquest bloc. Ja em sap greu perquè m'agrada escriure el que penso. Escriure et permet tenir més estona per reflexionar i no dir les coses a raig. I es un exercici saludable per a la ment i per a l'esperit. Però requereix temps, especialment si has d'estar pendent de totes aquestes andròmines que et connecten amb el món, facebooks, twitters, blogs, correus,..., -que per a la gent com jo que no hem nascut amb elles al bressol es fa amb un cert deix d'ineptitud-, i ara mateix, que m'estic acostumant als mecanismes d'aquest nou entorn per mi que és el Parlament, el que em falta és temps.

Tal com li vaig dir a un company que em preguntava l'altre dia "com et va?", "ofegant-me amb dignitat", li vaig contestar. Sé que tot just aprenc a nedar i l'oceà és immens, però estic segur que nedaré i avançaré, encara que sigui com un ànec. Us ho dec.

Per això, com que em falta temps per explicar-vos-ho per escrit, us deixo la meva estrena al ple del Parlament, en la que hem demanat novament la creació de la comissió d'investigació de la sanitat per aclarir les irregularitats i corrupteles que s'hi han produit en els darrers anys. Tal com dic al vídeo, en aquesta segona volta de la comissió ningú no ens perdonarà que no arribem a fons.

Encara que tothom la va votar a favor, hauran de demostrar el compromís real per delimitar les culpes i els culpables que hi hagi pogut haver i tothom hi quedarà retratat.

Ja us ho aniré explicant.

Amb corrupció no hi ha país

Vull mirar-ho en l'aspecte positiu: que cada dia surti un cas de corrupció a casa nostra, a més de l'angoixa vital que t'ofega, vol dir que s'està posant el dit a la nafra. I vull creure que ara no ens farem enrere.
Vol dir que l'oasi català que alguns posaven d'exemple i molts no ens crèiem, ha passat definitivament a millor vida. I vol dir que cap ciutadà de Catalunya pot tancar els ulls al piló de merda que ens envolta i que hem de fer endreça abans no ens narcotitzi la pudor.
La gent que "se ha metido en política para forrarse" com deia en Zaplana han d'anar al carrer. Tots. I si a més han delinquit, a la presó.
I el primer responsable que això sigui així es diu Artur Mas i és president de la Generalitat. I ho és per voluntat pròpia perquè en seu parlamentària va dir solemnement a una pregunta concreta del Joan Herrera que ell es responsabilitzava de la lluita contra la corrupció.
Alguns diputats li recordarem perquè presentarem propostes per una llei de transparència, però la ciutadania, sobretot aquells que li van confiar el vot, no poden deixar de recordar-li cada dia perquè, a més de ser president, és el líder d'un grup polític esquitxat de dubtes i d'algunes evidències que no es poden dissimular.
Si no ho fem així, estem perduts. Si no ho fem així, ens quedem sense país. El d'ara i el que aspirem per al futur.
Però amb això no n'hi ha prou. Perquè podríem arribar a la conclusió que la culpa és de la política i que millor que no n'hi hagi, abonant les tesis de la ultradreta. No. La culpa és de les persones que han utilitzat la política per enriquir-se sobretot amb la bombolla immobiliària que ens va fer somiar que érem més rics del que érem i que va crear la tendència del tot s'hi val.
Perquè hi hagi corruptes hi ha d'haver corruptors. I aquests, de vegades, estan considerats com a grans homes de negocis, i estan tan tranquils a casa seva veient com van passant els cadàvers d'antics amics i d'enemics i donant lliçons per solucionar la crisi.
Assenyalem amb el dit uns i altres. No deixem de fer-ho. Però no equivoquem la direcció.

Els residus als Clots de Sant Julià

Aquest matí he assistit a una concentració a Forallac que convocava SOS Empordanet i altres organitzacions mediambientals i culturals del territori. El greuge era l'acceptació per part del municipi d'ubicar una planta de tractament de residus amb una capacitat de 100.000 tones anuals.

D'entrada qualsevol pot pensar: "Ja se sap; ningú vol la merda a casa seva". És cert: ningú la vol i tots la generem. I les polítiques de gestió de residus s'allunyen cada vegada més d'aquell concepte tan senzill de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. No hi ha polítiques de reducció, la reutilització s'ha abandonat pels costos que li suposen al teixit industrial i el reciclatge es limita a una estructura de drapaire massiu organitzat.

No és estrany, doncs, que aquesta situació inciti la posibilitat d'obtenir beneficis econòmics substanciosos per part de la gent espabilada en el món dels negocis.

Aquest és el principal problema de la planta de Forallac: L'interès particular de qui pot fer negoci amb les nostres deixalles la situa en una ubicació concreta urbanitzant uns terrenys que tenen propietaris amb noms i cognoms, quan a les rodalies hi ha terreny industrial més que suficient per acollir aquests i altres usos.

El problema és que aquest terreny està al costat dels Clots de Sant Julià. És un paratge declarat bé d'interés nacional perquè són les pedreres que des dels temps dels íbers s'han fet servir per construir la fesomia dels pobles de l'Empordà: la major part de les pedres medievals que encara admirem com babaus venen d'allà. Des de sempre ha estat molt deixat de la mà de déu, tot i que si t'hi passeges un dia calmat gaudiràs del silenci i del misteri del lloc i no et costarà gaire sentir a la teva imaginació el martelleig dels picapedrers anant per feina.

Si a pocs metres hi passen centenars de camions dia i nit per abocar tones de deixalles en edificis de formigó que en fan el tractament, liquidarem definitivament aquest espai. Un tros més d'Empordà deixarà de ser cultura i paisatge, per ser cobdícia i diner.

El segon problema greu és la falta de democràcia real, és a dir participativa, en aquest tema. A qui li han preguntat si es volia aquesta planta? Com s'ha informat la ciutadania de la necessitat o de les conseqüències, positives i negatives, d'aquesta instal·lació? Resposta: a ningú i de cap manera. No fos cas que se'ns desfés el negoci.

Malament anem, doncs, si cada vegada que una administració ha de prendre una decissió que sap que no agradarà, ho fa tan dissimuladament com pot. El que cal sempre en aquests casos és obrir un procés de participació ciutadana, que enceti un debat social i tècnic serè, on tothom s'hi pugui veure reflectit i s'adopti aquella decissió que procura millor pel bé comú encara que no agradi tothom.

Aquests són els dos reptes, doncs, en aquest cas: primer, no pot ser que aquesta planta vagi al costat dels Clots de Sant Julià i segon, cal que encetem un debat seriós i participatiu sobre el tractament de residus al Baix Empordà i la ubicació i tipus d'instal·lacions. Ens hi posem?

Persistència

El clar somriure de la mirada
et protegeix dels malsons
i dels capvespres eixorcs
que s'amunteguen debades
a l'entorn dels mals presagis.

L'ànim a punt...,
i l'esperança...,
i els somnis vells eixelebrats
que travessaven les calitges
intemperades
i cavalcaven per les bromes
del matí...
et donen força
i la reclamen,
trenant-la a poc a poc
amb cada instant altiu inacabat,
amb cada revolta curosament silenciada
amb cada cop somort al mall de la vida.

Mira'm, doncs...
mira'm.
T'estic esperant per caminar.