L'endemà

Acabo d’arribar de Barcelona. Deixo clar d’entrada que no em considero independentista, però que una convocatòria com la d’avui, tan massiva i tan transversal, ni es pot deixar de banda, ni es poden deixar d’escoltar la suma d’indignacions i de greuges que s’hi aplegaven.

En el meu partit conviuen, des del seu naixement, persones que es declaren obertament sobiranistes amb d’altres que preferim esgotar totes les vies per encaixar la nostra capacitat de decidir com a poble en un marc organitzatiu supranacional.

Ara bé, totes aquestes persones tenim clar un fet essencial: que les llibertats nacionals no es poden construir sense drets socials ni tampoc a la inversa. Per això hem defensat sempre el dret a l’autodeterminació per construir un país socialment just. Amb Espanya, amb Europa, o sols.

És clar que la manifestació d’avui ha estat un clar avís del poble de Catalunya de què s’han acabat els torrons. Que si no ens volen tal com som, marxem. I un avís tan clar l’hem d’escoltar els partits que estem a Catalunya. Per això el nostre congrés del mes de novembre haurà de definir una estratègia sobre el fet nacional que estic segur que no deixarà de tenir present les dues potes necessàries: les llibertats nacionals i els drets socials.

Ara mateix, Espanya és un país en descomposició, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic, i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. Estructuralment fa aigües per tot arreu perquè la marxa enrere en el procés autonòmic fa que estem a mig camí del no res i l’estat de les autonomies no acontenta ni els que prefereixen un estat-nació com en l’època imperial, ni els que voldríem acostar-nos a un acord lliure i, per tant, federal, entre estats.

Espanya només és possible amb una altra constitució que admeti aquesta segona opció, perquè si només s’admet la primera, mantenint l’actual constitució o fent-la tornar més regressiva, és evident que en aquest estat Catalunya no hi pinta res. I sense Catalunya, Espanya deixa d’existir.

Però tenim un problema intern que no és menor quan parlem d’independència: Catalunya també és un país, i ho repeteixo, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. I en cap cas voldria un estat independent que perpetués a escala catalana el que està passant a tota Espanya.

Si tenim una eina perquè a Catalunya no quedin sense feina 100 persones cada dia i 80 persones no perdin la casa mentre la banca del país guanya 4 milions d’euros diaris. Si tenim l’eina perquè les grans empreses catalanes deixin d’estafar-nos cada dia 43 milions d’euros mentre el nostre govern ens retalla els drets bàsics com l’educació i la sanitat. Si tenim aquesta eina, i aquesta eina es diu independència, aleshores seré independentista sense dubtar-ho. Només entenc la independència si és un instrument potent per ser més justos amb les persones.

M’estimo la meva terra i el meu país, però no m’agraden ni les pàtries ni les banderes. Sobretot si serveixen per justificar o amagar les injustícies, que és el que fa el govern que tenim ara.

No hi ha cruïlla entre dret a decidir i justícia social. Hi ha un punt de confluència necessària on espero que ens hi puguem trobar molta gent.

Bombers indignats

M'ha arribat aquest document d'uns bombers indignats i us el transcric perquè coincideixo plenament en l'anàlisi que fan: els focs s'apaguen a l'hivern amb diverses mesures de prevenció que s'han vist afectades per les retallades. És indignant que un conseller manipulador i destraler com en Felip Puig, amb quatre persones mortes a l'esquena a l'incendi de l'Alt Empordà, carregui els neulers sobre els fumadors tot tirant pilotes fora, quan ell, a l'hivern, no ha fet bé la seva feina preventiva.

ELS ÓSSOS TAMBÉ T’ABRACEN, MENTRE ET FAN TROSSOS.

Les mostres de suport i d’estimació que hem rebut d’arreu de la comarca ens han emocionat. Ens ajuden a superar la sensació de fracàs que no podem deixar de sentir quan han mort quatre persones i s’han cremat 13 mil hectàrees. Per aquesta raó, les bomberes i els bombers us estem molt agraïts.

En canvi, ens fan fàstic els elogis hipòcrites que ens han dedicat polítics dels partits que, a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, han votat i votaran a favor d’unes retallades que estan desmuntant els serveis públics. Aquests elogis, són l’abraçada de l’ós.

Les retallades han afectat la nostra capacitat per extingir incendis. Tenim menys gent disponible i menys vehicles i el material avariat sovint no es substitueix.

La gent de l’Empordà ha de saber que podia haver estat molt pitjor. Per posar només un exemple, el govern de la Generalitat es proposava contractar una tercera part dels Auxiliars Forestals d’estiu. Els incendis d’aquesta primavera, els van obligar a rectificar. La desgràcia de les comarques afectades, ha fet la sort de l’Empordà.

El Conseller d’Interior ja ha trobat a qui culpar: un fumador irresponsable. Altres vegades han estat els piròmans o els pagesos descuidats. Els governants els utilitzen per traspassar les seves responsabilitats; perquè és evident que si els nostres boscos no estiguessin tan abandonats, aquestes conductes farien ben poc mal.

Aquí i a tota l’Europa mediterrània, s’ha fet una política agrícola que ha exterminat els pagesos. El resultat és que al bosc hi ha una quantitat enorme de combustible i que les masses forestals tenen massa continuïtat, per l’abandonament dels camps.

Quan es donen unes condicions meteorològiques excepcionals, el foc agafa una gran intensitat i no trobem línies de defensa. Llavors s’acaba cremant tot el que hem salvat en els anys anteriors. Aquesta és la CAUSA; la mare de tots els incendis forestals. Si no es resol aquest problema, tornarem a veure cremar la nostra comarca. És cert que calen més bombers, però els bombers no som LA SOLUCIÓ.

Us diran que gestionar bé els nostres boscos no és rentable. Ho diran els que han construït AVES sense viatgers i aeroports sense avions. Us ho diran els que han abocat milers de milions al pou sense fons de caixes i bancs.

Vosaltres teniu el poder per canviar les coses. Només la pressió social els obligarà a modificar les seves prioritats. Tot és a les vostres mans.

Bombers Indignats. Regió de Girona.

Apagar el foc amb benzina

La consellera Rigau és intel·ligent i coneix el món de l'educació. Per això encara em semblen més fora de lloc moltes de les declaracions públiques que fa.

Sense anar més lluny, l'altre dia un director d'escola em comentava que, després d'assistir a una reunió que havia convocat la consellera, va sortir amb la sensació d'haver estat alliçonat i d'haver-se sentit culpabilitzat de tot com a ensenyant. Ell i el col·lectiu que representa. Va tenir la sensació que la sortida endavant per justificar la incompetència d'un govern que no sap com gestionar la crisi és acusar els professionals, en aquest cas de l'educació.

"Tenim més alumnat, menys professorat, però millorarem la qualitat educativa perquè treballarem més"... Quina estupidesa!!! Ara que vostès són al govern treballarem més i tot millorarà amb la seva màgia de tisores! Això vol dir que fins ara no treballàvem prou, consellera?

Això no és només la teoria de l'enemic extern, com el tripartit o Madrid, -un clàssic de CIU-; això és directament mala llet.

Perquè si la societat creu que a l'escola treballem poc, això justifca plenament que se'ns rebaixi el salari, que se'ns incrementin les hores, que se'ns posin més alumnes per aula i que s'eliminin tots els drets laborals que a força de lluita sindical havíem aconseguit.

I més enllà, justifica el manteniment de les escoles d'elit i el retorn al classisme entre xarxes educatives.

Se li veu molt el llautó quan s'escandalitza perquè en un claustre es voti anar o no a la vaga, o als instituts pengin pancartes contra les retallades o que hi hagi professorat fent classe amb samarretes grogues. Torna a assenyalar l'enemic, però aquesta vegada l'enemic intern: el professorat que, a més de treballar, reclama el dret a fer-ho en millors condicions.

Senyora Rigau, cregui'm, se li ha passat l'arròs. Els intents que fa per justificar l'injustificable són, per al professorat, com apagar el foc amb benzina.

Deixem de marejar la perdiu

La dreta catalana, la que ens governa, no només ens enganya sinó que ens porta al seu hortet. No tenim diners, diuen. Amb el que ens deuen de Madrid no ens caldria fer retallades, proclamen. El pacte fiscal  resoldrà els nostres problemes, afegeixen.

Si bé és cert que no hi ha diners a la caixa i haurien d’arribar-ne més de Madrid, la veritable reclamació no és només un bon PACTE fiscal sinó, sobretot, una lluita seriosa contra el FRAU fiscal.

El que Catalunya hauria de reclamar a Espanya és una persecució dels 89.000 milions que CADA ANY deixa d’ingressar Hisenda per irregularitats en les tributacions fiscals. I a més, el que s’hauria d’exigir és que el seguiment per part dels inspectors – que són pocs-, passés de centrar-se en el petit contribuent i toqués el crostó a les grans fortunes i a les grans corporacions que són els que més estafen.

Perquè resulta que en aquest país de pandereta els treballadors i pensionistes declarem a Hisenda de mitjana un 75% més d’ingressos que els empresaris i els professionals liberals. De fet, en aquest país de castanyoles, la mitjana de les xifres d’ingressos declarades per empresaris i professionals liberals se situa a l’entorn del mileurisme.

Ara bé,  dins del sector d’aquests “mileuristes”, -diuen des del sindicat d’inspectors d’Hisenda- el frau es concentra en les grans fortunes i les grans empreses espanyoles que facturen més de 150 milions d'euros l'any. I aquest frau es realitza a través de la banca, que el canalitza cap als paradisos fiscals, és a dir, països on pràcticament no es paguen impostos.

Aprofitant el fervor de l’11 de setembre alguns diran que això amb la independència i la hisenda pròpia no passaria. Doncs sí que passaria, perquè és precisament en el nostre estimat país de la barretina on els empresaris declaren de mitjana 8.765 euros a l’any menys que els seus treballadors. Aquest és, doncs, un altre problema: que ens podem autoenganyar amb paraules fervoroses carregades d’emotivitat continguda i desviar l’atenció dels noms i cognoms dels lladregots nostrats que estan a l’arrel del problema.

Atacant seriosament el frau fiscal no ens caldrien altres aventures per situar el país econòmicament on li toca.

Ja no us dic res si, a més, tinguéssim un sistema fiscal just. Posats a imaginar, imaginem que tinguéssim -proporcionalment al nostre PIB- la càrrega impositiva fiscal de Suècia perquè volguéssim aspirar al seu sistema de benestar. Doncs l’Estat espanyol ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que ingressa. Amb això està dit tot.

Ara bé, el poder econòmic i mediàtic del país està en mans dels qui haurien d’aportar la part més grossa del pastís.

I majoritàriament, el poble espanyol, i també el català, -no ho oblidem quan cridem independència al seu costat- ha votat els polítics que el defensen.

Hoy soy minero

Hoy soy minero como tú, compañero. Te lo cuento en la lengua que algunos quisieron la lengua del imperio, pero que puesta en la boca de las gentes que acompañan vuestra marcha es la lengua de la defensa del trabajo y de la dignidad. Como mi lengua, el catalán, que así procuro usarla. Como cualquier lengua puesta en boca de quien defiende la justicia.

De justicia, precisamente, es reclamar qué se ha hecho con el dinero que debía reconvertir el sector para dar sentido al futuro de todas las cuencas mineras. De justicia es exigir el cumplimiento de los acuerdos que marcan la posibilidad de subsistencia de decenas de localidades.

Y es de dignidad levantarse contra los representantes de los oligarcas de este país, -el gobierno-, que han decidido, simplemente, olvidar tu existencia para saciar las arcas vacías de quien ha jugado con nuestro dinero y lo ha perdido. Aunque solamente sea para decirles: soy un ciudadano y existo…, fíjense bien, existo.

Como es de dignidad demostrar entereza ante el silencio cobarde y culpable de los medios de comunicación que no han podido acallar el clamor de solidaridad a vuestra llegada a Madrid, precisamente el día, el lugar y la hora en que el presidente del gobierno vendía la dignidad de su país a los dictados financieros.

Y porque defender el trabajo es nuestro derecho. El derecho que tenemos como trabajadores.

Hoy quiero ser minero como tú, aunque nunca haya bajado a la mina, porque también sé que si hoy acaban contigo, mañana vendrán a por mí.

GALOPE

Las tierras, las tierras, las tierras de España,
las grandes, las solas, desiertas llanuras.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
al sol y a la luna.

¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!

A corazón suenan, resuenan, resuenan
las tierras de España, en las herraduras.
Galopa, jinete del pueblo,
caballo cuatralbo,
caballo de espuma.

¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!

Nadie, nadie, nadie, que enfrente no hay nadie;
que es nadie la muerte si va en tu montura.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
que la tierra es tuya.

¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!

Rafael Alberti

L'únic que ens ha de fer por és la por mateixa

Amb aquesta frase que atribueix a Roosvelt, la representant de l'Esquerra Verda d'Islàndia, Guofriour Lilja, resumia encertadament avui al tancament de l'escola d'estiu d'ICV, l'estratègia que han seguit en aquell país per fer front a la dictadura financera que està amenaçant a tot el món les conquestes socials del darrer segle.

I és que l'estratègia de la por és l'arma més fàcil d'utilitzar per aquells depredadors que juguen al casino mundial de les finances posant com a aval els nostres drets, que ens prenen si no paguem les seves bacanals especulatives de diner. Els jugadors de casino que tenen com a sicaris titella els governants europeus que protegeixen la seva casta social i accentuen amb l'excusa de l'austeritat la diferència entre classes i la desigualtat, eina necessària per fer més fàcil les maniobres d'aquest sistema financer.

Contra la por, a Islàndia, van utilitzar una arma molt senzilla: el poder de la gent, que és el poder autèntic de la democràcia. Contra la por, malgrat les amenaces, van convocar un referèndum que va guanyar perquè la gent estava segura de rebutjar un model que no funcionava, -l'austeritat i les retallades-, i perquè la gent va definir per ella mateixa allò que volien protegir i no estaven disposats a renunciar-hi: l'educació, la salut, els serveis públics, l'estat del benestar... la humanitat, de fet, front a la cobdícia.

La societat islandesa va caure econòmicament, però va caure tota ella, no només els sectors més febles. I avui estan millor que fa un any i s'estan aixecant, malgrat les dificultats, sense tenir l'abisme de les desigualtats socials com a rerefons de la seva política i sense la por d'haver de pagar permanentment per no caure cada cop més fons com ens passa als països del sud d'Europa.

Perquè en tot aquest procés d'endeutament dels països cap als mercats hi ha una reflexió a fer: Quan un deutor no pot pagar tot el seu deute al creditor, senzillament no el podrà pagar. I això el creditor ho sap, però també sap que sense els diners del deute, ell no és res. Res.

Escoltant, doncs, aquest matí, la Lilja, o el Genaro de "Sinistra Ecologia Libertà", o l'Stavros de "Synaspismos-Syriza" veus que el nostre patiment, les nostres retallades, tenen alternatives. Hi ha alternativa, per tant. Només que caldrà forçar-la. I per forçar-la hi ha dos elements imprescindibles: la mobilització de la societat i una articulació política d'aquesta mobilització. Cap dels dos és renunciable.

Només hem de renunciar a la por.

El dibuix dels déus

Sa Riera. A les 7 de la tarda. Prop de casa. Un plaer fer una banyada tranquil·la. Mitja horeta i prou. Mitja horeta i sentir el sol que, mentre vol anar a dormir, et regala a poc a poc la salabror de la pell. Posar distància als neguits i agrair el privilegi de viure a aquest racó, de compartir aquest dibuix dels déus, com diu en Llach, mentre no desaparegui per les temptacions permanents de viure de la terra, especulant, sense tenir en compte la terra... ni el mar.
Sabeu que fa uns anys, aquí, s'hi volia fer un port esportiu? Us imagineu la diferència? Aleshores vam tenir sort. Ara ja és impensable perquè Sa Riera s'ha convertit en un reclam que sustenta l'economia turística del poble de Begur.
Però, pensem-hi: quants d'aquests dibuixos d'uns déus agraïts per haver trobat el seu racó entre els mortals han desaparegut per la insaciable voluntat d'enriquiment material d'aquests mortals desagraïts?
No paga la pena. No paga gens la pena. Defensem la terra... i el mar.