Una finestra d’oportunitat pel sentit comú

El punyetero Jordi Pujol ho va fer molt bé. Se li ha de reconèixer. Va entrar en política amb voluntat de corredor de fons però va aprofitar el primer cop de vent com un velocista. Contra tot pronòstic, quan les esquerres que s’havien partit la cara durant la llarga nit del franquisme semblava que podrien governar Catalunya després d’en Tarradellas, guanya ajustadament les eleccions i aconsegueix el govern que li permet construir al llarg dels anys la Catalunya conservadora amb ànima caritativa i discurs d’esquerres que tots coneixem i que des d’aleshores encara no hem superat.

I encara ho fa millor quan aconsegueix sortir-se’n de l’estafa de Banca Catalana. En aquell moment fa un tomb: per salvar el cul estableix un vincle de no agressió amb el recentment totpoderós govern González i engega el perillós procés d’identificació patriòtica de Catalunya amb un “nosaltres” d’interpretació pròpia que, amb molta cura, peça a peça, comença a construir amb elements tan imprescindibles com la creació i control de TV3. I com que qualsevol construcció d’identitat col·lectiva basada en un lideratge personal beu de les fonts culturals del líder, ens surt una barreja de l’èpica d’uns suposats orígens carolingis, de la mística dels kibutz, i del nacionalisme alemany més wagnerià.

Tot això passava mentre el president posava la mirada llunyana cap als cims nevats del Canigó i la Pica d’Estats però tancava fortament els ulls a les conxorxes que feien alguns dels seus fills i els dirigents polítics posats a dit per ell mateix amb una bona part del noble empresariat català per aprofitar-se del diner públic. És a dir, de la butxaca dels catalans.

Per tant, permeteu-me que digui que aquest sentiment victimista que tenim de poble escollit i sempre maltractat no ve de tant lluny com ens sembla i, a part de la mística i de l’èpica, ha servit, de manera indirecta o directa, a uns objectius clarament pecuniaris dels qui controlaven l’aparell.

És més, si fóssim capaços de mirar-ho fredament, veuríem que ni som un poble més escollit que d’altres, ni més maltractat que d’altres. Tenim grans valors col·lectius, però justament si en podem destacar algun històricament és l’enorme pluralitat d’aquesta societat que sempre l’ha fet sortir-se’n de les situacions difícils i complexes per la lluita i pel treball de la gent.

Contràriament als seus successors, en Pujol era un líder polític astut, que controlava els temps i els moments de la política. Que havia fet sempre passos amb mirada llarga, sense cap “tenim pressa” ni “som a tocar” fins que es va autodestruir amb el testament de l’avi Florenci. Una espècie en extinció, vaja, com ha demostrat a bastament la mediocritat dels seus hereus polítics que són els que ens han portat fins on som.

I intueixo que és justament aquesta mediocritat la que empeny Mas a fer el salt de poble escollit a poble que té drets inalienables perquè se’ls ha guanyat a pols, -o el que seria sociològicament equivalent: el pas del català emprenyat al català indepe-, i a Puigdemont a fer el salt al buit i considerar obertament que Espanya, Europa i el món sencer no fan amb nosaltres el que ens pertoca com a poble, que correspondria sociològicament al pas del català indepe al minyó escolta que estima el groc.

No vull valorar aquí amb quins interessos s’han fet aquestes salts, però s’han fet. I si escoltem les declaracions de conselleres i de dirigents del darrer govern veurem que s’han fet no amb astúcia sinó amb engany. Amb intenció d’enganyar, que és més greu.

El més lamentable de tot, però, és que quan poses en marxa la maquinària de les identitats i exaltes els sentiments, els petits enganys es multipliquen i es fan grans, i acaben per convertir-se de manera descontrolada en un mastodòntic autoengany col·lectiu, que és en el que s’ha convertit l’acció política dels darrers anys.

Tenim un poble il·lusionat i enganyat, a qui no només se li ha aixecat la camisa sinó que se li ha fet pagar la crisi perquè els que eren rics són més rics, els que eren pobres les estan passant més canutes que mai i la classe mitjana està en seriós perill d’extinció. És a dir, més enllà d’alguna immolació col·lectiva a l’estil bonzo per posar un punt èpic a la tragèdia, la majoria dels autoenganyats haurien de tenir com a mínim la sensació de ser cornuts i pagar el beure.

Sé que no passarà, perquè com he intentat explicar, ja fa molts anys que s’ha anat substituint sistemàticament l’acció política pel realisme màgic i aquesta tendència és tan addictiva que difícilment alguns es podran treure el mono fàcilment.

Però ves per on, l’Espanya irreformable ens ha donat una sorpresa i en una setmana ha capgirat el mapa polític del país. El tancredisme de Rajoy ha donat pas a l’atreviment inconscient de Sánchez i ha obert, a la meva manera d’entendre, una finestra d’oportunitat pel sentit comú.

No és per una qüestió de més o menys confiança en el nou govern, -que a aquestes alçades les confiances són escasses-, sinó per dues observacions essencials: la primera, que Sánchez no té temps per consolidar-se ni tampoc té deutes entre els seus, i això li pot permetre atrevir-se a proposar canvis que altres no voldrien ni podrien. La segona, que en el panorama polític espanyol i català no queda cap dirigent que hagi de justificar davant dels seus perquè no compleix les promeses trapasseres que havia fet. Aquesta doble situació podria permetre deixar de competir per veure qui la fa més grossa i intentar exercir una competitivitat col·laborativa que, encara que sembli un oxímoron, és una manera diferent de construir.

Parlo només d’una finestra d’oportunitat. Un cop de vent la pot obrir del tot o la pot tornar a tancar. El paper que poden i haurien de jugar les esquerres en aquest nou escenari, des de les més radicals a les més moderades, podria transformar el país encetant una dinàmica de canvi que impulsi polítiques socials des del sentit comú o podria abandonar-lo novament en mans de la dreta.

Seria una greu irresponsabilitat deixar que ens tanquin la finestra i tornar a convertir l’oportunitat en un desengany.