La irresponsabilitat permanent que una bona part de la classe
política catalana ha mantingut per situar en l’actual estat de degradació el
país, només és comparable a la irresponsabilitat que ha exercit un bon gruix de
la classe política espanyola per situar també Espanya en un estat de
descomposició institucional com fa temps que no vèiem.
Un pot pensar que la ignomínia s’ha produït per deixadesa o,
simplement, per incompetència d’uns i altres. Sense descartar aquestes dues lamentables
qualitats de molts dels nostres representants, per mi hi ha una clara actuació
de solidaritat de classe. Entengui’s aquí econòmica i social. És a dir, transformant la frase recurrent: no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que
un català de dretes. I així anem. La salvaguarda dels interessos de classe de
les mal anomenades tres-centes famílies és equivalent a la salvaguarda dels
interessos de classe dels hereus d’aquells que es van enriquir immoralment a la
postguerra. Exactament el mateix interès i sempre tota la col·laboració encara
que aparentment s’esgarrapin.
Per ells, la crisi ha estat el manà perquè, utilitzada com a
xantatge, ha permès dilapidar les conquestes socials que, -a correcuita i
sempre massa tard-, van anar aconseguint els moviments socials de veritat -sindicats,
associacions veïnals, escolars, entitats civils-, després de la mort del
dictador i que actuaven de contenció de la voracitat del capital.
I el detonant que han aprofitat de manera extraordinària ha
estat el conflicte territorial a Catalunya que ha alimentat exponencialment els
seus interessos utilitzant els recursos èpics, místics, emocionals, però cap de
dialèctic, excepte el de la confrontació identitària. Confrontació que els ha
estat altament productiva, d’altra banda, perquè mentre l’aparença és de
picabaralla dialèctica, a l’hora de legislar, en economia o en drets socials,
s’han donat i se segueixen donant la mà. No en va els elements repressius utilitzats
per l’estat contra el processisme van ser aprovats en el seu moment i sovint
presentats per les dretes catalanes en el congrés dels diputats.
És molt trist, en tot aquest procés d’estigmatització de la
política i, en conseqüència, la pèrdua de control polític sobre l’economia i
els elements essencials de producció i de benestar de la ciutadania, l’oblit de
classe de moltes esquerres. Posar la pàtria per davant del pa sempre ha estat
un mal negoci per la gent senzilla. I substituir l’ètica per l’estètica un mal
negoci per tothom. I res no s’entendria de la situació actual sense la
col·laboració per acció o per omissió d’aquesta anomenada esquerra que tant ha
sintonitzat amb la dreta i l’ha deixat fer mentre proclamava als quatre vents
la seva puresa intel·lectual.
El més trist, però, i el que costa més de veure, és que la
culpa de tot plegat la tenim nosaltres. Sí, sí. Tu i jo i el meu veí i el teu
parent. Els polítics no són mala gent de "per se" ni s’hi tornen quan entren a la
política. Són, senzillament, la imatge i el reflex del que nosaltres som i fem
en la vida quotidiana. Pensem un moment: seria possible el nivell de corrupció
sistèmica al que s’ha arribat a Catalunya i a Espanya sense un consentiment
tàcit d’una manera de funcionar quotidiana? Serien possibles els nivells de
frau fiscal a gran escala sense les misèries del frau a petita escala
consentits per tothom? Hagués estat possible la bombolla immobiliària i el
comportament dels bancs si tot aquell que podia no hagués apostat pel totxo amb
entusiasme? Serien possibles les mentides sistèmiques del procés i el
contraprocés sense la fe cega de milers de persones?. I sense la fidelitat i la
creença que els mitjans de comunicació propis no t’enganyen mai?
Com a polític que fa quatre dies que ha deixat la política l’únic
que vull dir, doncs, és que no cal situar la culpa d’allò que ens passa sempre
en l’altre perquè tenim exactament els polítics que ens mereixem. No només els
que hem votat o hem deixat que altres votessin, sinó aquells als qui hem permès
que fessin amb la vida pública allò que nosaltres sovint fem en la vida
privada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada