Malgrat tot, m’agrada la meva feina

Fa poc, un alumne que jo vaig tenir de petit es va estavellar anant amb cotxe i va morir. Ja em permetreu, doncs, que aquest article no tingui un to exactament sindical, tot i que reflexionar sobre la pròpia feina potser sí que ho és, de sindical. Perquè això és el que em va passar: em vaig posar a pensar en la meva feina, -en la feina d’ensenyar-, que no és com una activitat qualsevol perquè està carregada d’un contingut emocional que persisteix en el temps com segurament cap altra.

Estic convençut que aquest contingut és el que la fa molt difícil però alhora molt especial. I també això és el que em fa pensar que molta gent no acaba d’entendre-la ni de valorar-la prou.

Hi ha gent que considera que tot plegat és agafar un llibre i anar explicant el que algú altre ha rumiat i ha escrit per tu. Qui ho cregui està equivocat; per ensenyar d’aquesta manera n’hi hauria prou amb una imatge parlant des d’un televisor i s’estalviarien muntanyes de sous. No, no,... la meva feina ha de ser un acte permanent d’intuïció, de sensibilitat i de diàleg. D’intuïció per reconèixer les capacitats de futur ciutadà que s’amaguen darrera d’aquella imatge clònica d’adolescent. De sensibilitat per descobrir la persona dins de l’alumne, i de diàleg per saber empènyer el seu progrés en el moment convenient o per cantar-li les quaranta i marcar-li els límits tolerables.

Però, per damunt de tot, ha de ser una feina de respecte.

Primer, de respecte per la professió. La professió d’ensenyar no consisteix en saber molt, sinó en relacionar el teu saber amb aquell que no sap.

Segon, de respecte pel material sensible que tens a les mans, que és l’única manera de poder reclamar-lo a la inversa.

Tercer, de respecte per un mateix, perquè cal creure en la feina que un fa si vol mantenir la seva autoestima.

I tot això creieu-me que és molt difícil perquè és un repte personal diari i una resolució constant de problemes que a vegades et porten a la ratlla de l’abisme, especialment quan et sents sol davant de les dificultats permanents i quotidianes. Quan creus que ni l’administració ni les famílies fan prou. Quan sents que els mateixos alumnes et planten cara de manera irreverent. Quan els teus companys estan tan enderiats per les pròpies cabòries que no hi ha espai ni moment per la reflexió col·lectiva. Quan tens una necessitat mortal de dir que ja n’hi ha prou...

Aleshores no puc fer altra cosa que plantejar-m’ho com un repte que haig de guanyar; per salut mental i per progrés personal. Aleshores és quan tenen veritable presència els components emocionals de les relacions entre ensenyament i aprenentatge.

Probablement deu ser per aquesta complexitat de relacions que m’agrada més aquesta feina que una altra: pel vailet que et planta cara i li has d’abaixar els fums amb elegància o amb contundència; per la cara d’aquella nena que s’il·lumina quan acaba de descobrir allò que li expliques... i tu ho veus!, i tu ho notes!; per les llàgrimes d’aquell animalàs que ha tingut un problema a casa i que et serveixen per acostar-t’hi per primera vegada; pel fill que ve corrents a ensenyar-te aquella antiga alumna que mai et feia cas; pel que acaba de passar la selectivitat i t’agraeix algunes estones que hi vas dedicar; per aquell que era carn de canó i ha trobat feina; i també pel que et dóna la llauna cada dia amb un problema nou i fa que t’escarrassis per no engegar-ho tot a rodar.

Perquè en totes i cada una d’aquestes persones, i també en aquell que es va estimbar, hi ha hagut una escletxa que tu has pogut obrir; només una escletxa petita que potser porta el teu nom.

M’agrada, doncs, la meva feina, perquè és terriblement humana i jo no ho vull deixar de ser. Segurament per això estic on estic, defensant el que defenso.