Descontrol absolut

Publicat al Diari de Girona el 19/07/2020 https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/07/19/descontrol-absolut/1053332.html

Segurament mai com fins ara s’havia fet tan evident la incompetència del govern que tenim a la Generalitat. Alguns ho sospitàvem pel coneixement previ que teníem d’uns quants consellers i conselleres,  que ara han estat obligats a situar-se a l’escenari com a actors principals: poc tremp, pensàvem.

Passant els mesos hem anat descobrint amb fatalitat i estupor que el govern es compon d’uns quants visionaris elitistes de fonamentalisme ranci i volada curta, -els provinents de les files de fidels puigdemontistes-, i uns quants passerells amb molta veu, poca feina i cap rodatge, els provinents de les files de fidels junqueristes.

Amb aquesta carcassa, la sospita de poca capacitat de gestió dels més de trenta mil milions d’euros anuals de pressupost d’aquest govern recollits dels nostres diners feia una mica de paüra, sobretot afegint-hi les seves declaracions permanents que traduïdes serien alguna cosa així com “nosaltres no som d’eixe món, que venim a fer repúbliques i no collonades”. I és clar, vista la seva actuació des que són consellers i la distopia entre el que fan i el que diuen, no podem més que confirmar-ho: falten molts quilovats de competència.

Si això ja seria així en una gestió normal, en una situació com l’actual ens toca tremolar a tots. Naturalment, gestionar una crisi global com la pandèmia que estem vivint sobrepassa totalment les escasses capacitats i voluntats d’aquestes honorables persones. Gestionar aquesta crisi amb la imprevisibilitat que té requereix polítics d’alçada amb ganes de fer política i no jocs malabars. I d’aquesta espècie, -que sincerament costa molt de trobar veient el panorama global-, aquí no en tenim cap.

Malgrat les seves veus irades de fa uns dies reclamant que els deixessin sols i els retornessin les competències, malgrat el permanent estira i afluixa demanant exactament el contrari del que deia que calia fer el govern espanyol, malgrat algunes decisions preses i després retirades perquè eren senzillament sortides de to o atrezzo dilatori, malgrat tota aquesta prepotència, no s’estaven preparant prou, o almenys no com altres, per allò que ens queia al damunt. D’aquí el desastre de les residències de gent gran, el descontrol a la recerca de material tant per als sanitaris com per a la població, les informacions presumptament científiques permanentment contradictòries, les ordres confuses als centres docents, el desgavell de les ucis i la xuleria de no acceptar ajuda en plena crisi. És a dir, tot el capítol u del manual de l’inútil emprenyat.

I ara? Ara que tenen no només les competències, sinó la plena capacitat de decisió per executar-les, prenen decisions sobre les que no tenen competència que permeten marcar perfil encara que no resolguin res; o segueixen amb l’autisme de no acceptar ajuda tot i que la gent que han contractat per fer el seguiment és clarament insuficient per evitar que es disparin els brots infecciosos; o els plega la gent que hauria d’estar al timó sanitari de la crisi i no són capaços de substituir-la; i la coordinació entre els diferents nivells de control de l’epidèmia és un autèntic desgavell, de manera que quan apareix un cas, el més probable és que no s’arribi a temps d’evitar que s’escampi.

Mentrestant, no només no han sigut diligents per reclamar dels pagesos de Lleida controls i garanties pels temporers de la fruita, sinó que ni tan sols han sabut convèncer la població que anar de festa avui no pot ser com era abans.

I allò que semblava que teníem superat després de tants de dies de confinament, resulta que està tornant a créixer i està posant en evidència que ni teníem previst que passés, ni teníem res preparat per evitar-ho.

Estem ensenyant, a més, els descosits i els estrips dels nostres sistemes de protecció social, especialment del sanitari, que en mala hora els governs molt catalans i molt de dretes d’aquest país van començar a retallar ara fa deu anys i encara no han parat.

Però aquest descontrol absolut també està ensenyant sobretot que no hi ha ningú que governi al Palau de la Generalitat. Com a mínim ningú a qui li puguem reconèixer amb claredat la capacitat efectiva i l’autoritat moral per fer-ho.

Cal canviar aquest govern abans que la població entri en pànic.

Com si ens haguessin entrat a robar a casa

Publicat al Diari de Girona el 07/06/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/06/07/haguessin-entrat-robar-casa/1046740.html


La “mare superiora” del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure Pasqual Maragall prenent mides i passejant pel pati dels tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s’havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l’astut hereu Mas havia guanyat per uns pocs escons la llista del futur president.

Amb la naturalitat de qui ha estat a l’ombra del poder durant trenta anys i ha mogut els fils que li han semblat bé al més pur estil búlgar, la Marta Ferrusola resumia amb aquesta frase no només el tarannà del partit pujolià sinó el presagi de les maniobres fosques i joc brut que aquest partit va desenvolupar durant els set anys que va durar el primer govern d’esquerres de la Catalunya postfranquista per desplaçar del tast del poder aquells que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”. Escàs poder però suficient per fer-los adonar en poc temps que perdrien, i no de manera suau, la mamella que tenien aferrada i que era la seva subsistència. La del clan i la del règim.

Potser només els que ho vam viure des de dins de l’estructura de govern sabem com de innobles van ser les actuacions d’alguns dels prohoms de l’aleshores primer partit de Catalunya. I el treball incessant per conjurar a la contra totes les forces fàctiques del país: econòmiques, socials, mitjans de comunicació, teixit associatiu, el món de la cultureta...

Des del primer dia érem un govern il·legítim; des del primer dia hi havia consellers als que se’ls demanava la dimissió, des del primer dia varen fer aparèixer la coalició com un desgavell, des del primer dia varen atiar els fantasmes d’un comunisme que ens ho prendria tot als bons catalans que de les pedres en fem pans...

En realitat, sota l’espessa capa d’un nacional catolicisme bondadós i de reminiscències carolíngies i un punt carlines que havia teixit amb paciència d’orfebre un espavilat Jordi Pujol, s’amagava tot un sistema clientelar, tota una teranyina d’influències, on els tramposos podien fer trampes i als poderosos no els calia gaires justificacions. Estic convençut que havíem tocat os perquè això és el que van veure perillar. I és el que crec que un tercer govern d’esquerres hagués posat a la picota i se l’havia de fer caure com fos aprofitant les ficades de pota que, òbviament, van existir, massa sovint pel meu gust.

Així, doncs, quan a dia d’avui, al primer govern de coalició d’esquerres que hi ha a l’estat espanyol després de la dictadura, estrenat de fa escassament cinc mesos i amb la gestió sobrevinguda més difícil de tota la història de la democràcia espanyola se l’acusa també de tot això, -de govern il·legítim, de comunisme bolivarià, fins i tot d’assassinar els avis,- m’ha fet pensar en la frase de la senyora Ferrusola.

I m’ha fet pensar en la conjura dels necis que aleshores es va desfermar perquè ara també estan traient a passejar a la contra tots els dinosaures, els de la judicatura, els de les forces de l’ordre, els franquistes nominals, els purpurats i els de la noblesa, i els friquis abanderats que tenen criades per picar cassoles.

Seria molt berlanguià tot plegat si no fos altament preocupant. Perquè és evident que aquest govern també ha tocat os. I perquè és evident que els hereus modernets del nacional catolicisme espanyol tenen molt a perdre i no s’ho deixaran fer tan fàcilment. I aquests són l’única alternativa real a l’actual govern més enllà de la que cadascú pugui somiar.

Cal criticar l’acció política mal feta i cal demanar responsabilitats per l’acció de govern, naturalment. Però posar ara pals a les rodes perquè caigui el govern d’Espanya per un suposat interès superior és afavorir els interessos de la gentussa que vol l’immobilisme.

Perquè no estem parlant només de perdre una oportunitat de fer els canvis polítics en profunditat que jo penso que el país necessita i algú altre pot pensar que no. No estem parlant de política.

No és això només el que hi ha en joc. Estem parlant sobretot de l’ostentació del poder. Estem parlant essencialment del control social. I del perill d’involució de la democràcia. Aquesta és la partida i l’hauríem de guanyar.

Que no em desconfini en Torra!

Publicat al Diari de Girona 04/05/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/05/04/que-no-em-desconfini-torra/1041942.html


És ben bé que no hi ha res pitjor per millorar que creure’s el millor. Vull dir que mentre consideris que ho fas tot bé no hi haurà espai per l’autocrítica, -element clau per avançar-, i tendiràs a buscar fora les causes dels teus escassos resultats. És a dir a culpar els altres si les coses no van bé, encara que tu en siguis el responsable.

Estic fart de sentir des de fa temps que tenim la millor sanitat del món. Que tothom ve aquí a curar-se durant les vacances i que som l’enveja dels veïns. Tristament la pandèmia ha posat les coses al seu lloc: els països amb una estructura sanitària i sociosanitària més forta, amb recursos adequats als nivells de població i amb una gestió pública eficient d’aquest recursos, han pogut aturar el cop sense tants costos personals i socials com aquí.

De veritat creieu que el fet de tenir el rècord de personal sanitari afectat per coronavirus no té res a veure amb la solidesa de les nostres estructures sanitàries i amb la seva suficiència econòmica? No tindrà res a veure amb els anys d’austeritat, on l’economia desbocada cap al negoci fàcil prioritzava abans el manteniment del dèficit que el manteniment dels drets per la via d’una fiscalitat equitativa? No trobeu una curiosa i macabra coincidència el fet que les dues comunitats amb més casos i amb més víctimes, Madrid i Catalunya, que a part de ser les més poblades estan en el grup de percentatges per habitant més alts, són les que van liderar les retallades i les privatitzacions del sector?

Ja no ens en recordem quan a Catalunya tancaven els Caps nocturns i plantes senceres d’hospitals? Ens falla la memòria quan es feien transferències de gestió al sector privat amb l’excusa de l’eficiència?

Han estat deu anys continuats de depredació del sistema sanitari com per seguir escoltant la cançoneta de què aquí som collonuts i els altres no saben què es fan. I més a Catalunya, amb un sistema diferent que proveeix el servei públic sanitari amb varietat de titularitats i amb una elevada presència d’empreses privades i d’empreses públiques de gestió privada, que permet una gestió molt més flexible però que sense control i planificació pot esdevenir perillosament laxa.

Segur que amb un sistema sanitari més ben dotat la pandèmia ens hagués agafat igualment desprevinguts, però no haguéssim patit tant. Ni pels recursos extraordinaris que s’han hagut de buscar com fos, ni pel sacrifici suplementari que han hagut de fer moltes persones treballadores del sector.

Òbviament ni tenim el millor sistema sanitari del món ni ho fem tot bé. Pregunteu-los-hi als sanitaris, quan hàgiu acabat d’aplaudir-los a les vuit, pel seu sou, per les hores que fan, pel material que tenen i pel reconeixement social de la seva feina, no ara que tothom els té per corbata sinó quan les aigües corrien plàcides.

Potser el teníem fa temps el millor sistema, abans que la dreta cavernícola a Espanya i la dreta estelada a Catalunya decidissin aprofitar la crisi econòmica del 2008 per fer pagar als de sempre el seu cost i permetre mantenir els guanys també dels de sempre. No en va, en aquests darrers anys els rics s’han fet més rics i s’ha incrementat exponencialment la desigualtat.

Ara tornarem a patir una crisi descomunal. Seria hora que recordéssim qui va pagar els plats trencats de l’anterior i amb quins governs es van prendre les decisions. A Espanya, - tot i que això és només un indicador-, ha canviat el color del govern. A Catalunya, no. Segueixen havent-hi els hereus d’aquell Artur Mas que quan es va trobar enmig de la crisi no va trobar altra solució, davant la incapacitat de resoldre res, que fer el mateix que tots els governs de dretes, però canviar el discurs. Ell va fer hegemònic el discurs de si fóssim independents nosaltres ho faríem tot bé, no com els altres que ho fan tot malament. I amb un cretinisme desbocat, massivament ens ho vam creure.

En aquest temps d’incerteses tots els consellers catalans que apareixen a la televisió el mantenen i el cultiven cada dia: nosaltres ho faríem bé, ells ho fan malament.  Mentrestant el país se’ls hi desfà a les mans per la seva inacció o la seva incompetència. Ells ens volen desconfinar i guiar el nostre futur?

Mama, por. Que no em desconfini en Torra.

Fil a l'agulla

Si d’alguna cosa podem tenir la certesa amb la crisi d’aquesta pandèmia és que ara mateix no hi ha cap certesa. Ni de com hi hem entrat, ni de com en sortirem, ni de com de diferent veurem i viurem la vida quan això s’acabi.

No hi ha certeses, però sí que hi ha algunes evidències. La primera de totes, al meu entendre, és que ha agafat tothom amb el peu canviat. Per exemple els científics que, davant la novetat i la urgència, han hagut d’especular i no sempre han acordat camins coordinats. O el sistema sanitari i el de suport social que, baquetejats per les retallades insistents de la dreta economicista, han tingut molt menys coixí de suport del que hagués estat convenient. I no diguem tot el nostre engranatge polític, tant el que li ha tocat gestionar la crisi governant en alguna de les administracions, com el que està a l’oposició, acomodats encara al nefast joc de pim-pam-pum-i-tu-més que moltes persones dedicades a la política porten practicant els darrers anys. I òbviament el ciutadà mitjà, acostumats com estàvem a viure en una suposada arcàdia feliç, malgrat tots els indicis de desigualtats galopants i de destrucció planetària.

La segona evidència és que tothom -persones, organitzacions, sistemes socials- hem quedat ben retratats amb les virtuts i amb les misèries de cadascú. Des de l’abnegació de molts sanitaris més enllà de la seva obligació laboral -que no només mereixen ser aplaudits cada vespre sinó sobretot ser escoltats quan reclamen condicions de treball adequades- fins l’afany de protagonisme d’alguns acadèmics que fan propostes pròpies sense compartir amb la comunitat científica i sense valorar-ne les conseqüències més enllà del seu àmbit de coneixement. O des de la constatació que un sistema sanitari públic fort i ben compensat és el pal de paller de qualsevol crisi sanitària, fins la demostració de què la privatització dels serveis que haurien de ser públics porta conseqüències tan nefastes com l’agreujament de la situació en el drama de les residències d’avis.

I en aquest retrat també és ben diferent el paper semblant a la serenitat, -malgrat els errors que a toro passat tots veiem-, que aconsegueix transmetre un govern espanyol que fa tot just tres mesos que estrena experiment de coalició, o el lamentable paper de confrontació i falsedats de l’oposició, segurament la més fatxa de la recent història de la democràcia espanyola. Per no esmentar la comunicació patètica d’un govern de la Generalitat ancorat en el seu monotema de nosaltres-bons-espanya-dolenta i que, en canvi, permanentment dóna mostres d’estar sobrepassat per les circumstàncies en les seves capacitats de gestió. Com de diferent seria aquesta oposició si prenguessin exemple de molts pobles i ciutats on han intentat, sense mirar el color i a peu de carrer, pal·liar els efectes d’aquest desastre per la ciutadania. I ja vindrà el temps de passar comptes. Ara no toca.

Hi ha una tercera evidència que és que aquest malson s’acabarà. El problema és que no sabem quan ni com. Sí que sabem que tindrà costos. No només parlo del que ja està tenint en vides humanes, sinó del dia després. Tampoc parlo només dels costos econòmics que alguns ja vaticinen devastadors, ni del cost polític per aquells que els ha tocat gestionar la crisi. Em preocupen sobretot els costos socials en una comunitat humana ferida encara per les desigualtats generades per la crisi anterior, abocada a l’individualisme depredador i amb un teixit laboral molt feble. És evident que caldrà un pacte d’estat i és evident que caldrà un pacte amb Europa on mesurarem el tremp, la capacitat i l’alçada de mires de les institucions i els que les conformen. Serà l’hora de la política de veritat i no dels focs d’encenalls als que estem acostumats.

Però el que surti d’aquests pactes només podrà posar pedaços a la realitat. L’intent de tornar a la normalitat anterior, l’intent de resoldre la crisi econòmica i social, -i tant de bo que ho facin- seran només això, pedaços il·lusoris a una realitat tossuda que ha canviat definitivament. I, per tant, crec que hauríem de posar el focus més enllà. Mentre pensem amb pragmatisme en resoldre l’angoixant dia a dia, ens hauríem d’obligar també a pensar i explicar el món que volem després.

Tinc la convicció que aquesta globalització del desastre significarà per la humanitat un canvi de paradigma en aspectes essencials. En la convivència social, en la percepció de la pròpia feblesa, en el govern de les decisions col·lectives o en la fragilitat del planeta que habitem, per citar-ne alguns.

Ja ho va ser l’11S amb l’atac a les torres bessones i totes les conseqüències geopolítiques que va comportar. Recordeu com era el món abans? Recordeu com ens hem anat tornant més porucs, més individualistes i més tancats en la pròpia realitat, en paral·lel a un accés universal i immediat a una realitat virtual que és al mateix temps el nostre aparador i el nostre guardià? En aquest canvi de paradigma es va imposar una hegemonia cultural molt allunyada dels vells desitjos utòpics d’un creixement harmònic i igualitari de l’espècie humana i del respecte pel planeta on viu. És una hegemonia que ens ha estat encaminant al desastre.

Hi tornarem? Amb aquest nou canvi de paradigma aprofundirem en el tancament en les essències territorials de territoris cada vegada més petits que donen seguretat perquè hi ha un “nosaltres” bo i un “ells” culpable? Tornarem a la confrontació amb l’enemic intangible i a l’acumulació preventiva  i insaciable de bens materials? Aquest és el perill.

Però hi haurà lliçons d’aquesta pandèmia de les quals hauríem d’aprendre perquè l’hegemonia dominant fos la del bé comú. Tenim la possibilitat. Cal reflexió serena, cal diàleg constructiu, cal pacte sensat. És a dir, torna a ser l’hora de la política. Caldrà més internacionalisme en polítiques territorials davant dels enquistaments patriòtics. Caldrà més cooperació en polítiques socials davant les confrontacions estèrils. Caldrà compartir més en polítiques econòmiques davant l’acumulació gormanda.

Són tres receptes clàssiques de l’esquerra, avui més vàlides que mai. Fil a l’agulla.

DESENFOCATS

Potser m’ho fa la vista, però quan surten els portaveus del govern català a parlar de l’emergència sanitària els veig cada vegada més desenfocats. No sé si us passa a vosaltres, però fa quinze dies apareixien en pantalla a parlar d’allò tan greu que passava pel món exterior de la seva ínsula catalònica i se’ls veia perfectament nítids. Ara que el mal l’estem patint a dins de casa segueixen parlant de com de malament ho fan en el món exterior i no només s’estan tornant borrosos sinó que alguns dels que sempre xerren a distància des de les xarxes tendeixen a desaparèixer i d’altres valdria més que ho fessin durant un temps.

El comportament dels governants davant les crisis greus com la que estem passant és el que permet detectar la seva enteresa i valorar la seva capacitat real de govern. I el que està tenint el govern de la Generalitat de cares enfora és, senzillament, indigne.

Dic de cares enfora perquè estic segur que tota l’estructura de l’administració s’ha bolcat tan bé com ha sabut a intentar resoldre la crisi. Convençut que cap alt càrrec o càrrec mig s’ha desentès de la situació i està intentant treure el màxim de suc d’uns recursos clarament insuficients per la magnitud del desastre. Recursos que vull recordar que han estat insistentment retallats els darrers anys per gent de la mateixa corda dels que ara clamen al cel per la falta de recursos.

Però el trist paper que estan fent les ocurrències del president i la rebequeria permanent en relació al govern espanyol de la consellera portaveu, -per citar-ne dos-, són de jutjat de guàrdia. No només perquè generen una profunda desconfiança cap a qualsevol possible gestió de la crisi entre la població, sinó també perquè expressen un aprofitament malaltís de la mateixa cap a posicions partidistes, que és la darrera cosa que volen sentir les persones que estan malaltes, que tenen por d’estar-ho o que, fins i tot, han perdut alguna persona propera per la pandèmia.

I és més, la possible raó que poguessin tenir en relació a demanar mesures més estrictes al govern de l’estat, la perden amb la insistència, la perden quan acusen de fets que no són, la perden quan es neguen a acordar allò que fins i tot les comunitats de la dreta accepten, la perden quan fan proclames buides que saben que no poden complir i que si tinguessin capacitat saben perfectament que ells no les voldrien complir.

Segur que cadascú té els seus experts de capçalera que li aconsellen fer una cosa o una altra, i segur que totes les actuacions tenen pros i contres, però també segur que les decisions que cal prendre s’han de fer de manera holística, -valorant no només l’aspecte sanitari, sinó també el social, el laboral o el de la igualtat-, i amb perspectiva de futur per evitar que quan passi la crisi sanitària no quedem submergits en una crisi social de proporcions descomunals que ens fracturi encara més el país i generi més desigualtat.

El temps de passar comptes vindrà després. Quan hàgim guanyat la crisi, que ho farem. Aleshores és quan podrem dir, jo ja t’ho deia. Però ara, com que cap savi té una única i veritable resposta actuem solidàriament. I si ens equivoquem, fem-ho junts, que sortir-ne serà més fàcil.


Publicat a Diari de Girona 25/03/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/03/25/desenfocats/1036141.html

Ara és l’hora, catalans

Ara és l’hora d’estar alerta. Perquè potser ens quedarem sense cap més juny ni eines per esmolar. La duríssima condemna als polítics empresonats posa punt final a una estratègia equivocada. Molt equivocada. Seguida per alguns de manera esperançada amb actes de fe col·lectius sense precedents, però instigada per d’altres amb engany, nocturnitat i traïdoria sabent com sabien que no conduïa a la independència sinó a un abisme social que, pel que sembla, poc els importava. És la porta on ens trobem.

La finalitat justificava els mitjans. Em confessaven als passadissos del Parlament que si arribàvem fins al final l’Estat cediria i s’avindria a negociar. Dedueixo que mai van tenir al cap la proclamació d’independència tal com l’explicaven i com deien que la tenien preparada, sinó aquest pols de força encegats per l’onada de gent que s’apuntava a l’esperança que ells venien. Creure’s els desitjos o profecies autocomplertes, digueu-li com vulgueu.

I un pols de força amb l’Estat! Que no és ningú en concret. Però que quan engega la maquinària són molts i tampoc no l’atura ningú. Innocents o visionaris? Herois o ineptes? Tant se val. La qüestió és que l’estratègia muntada amb tots els amplificadors mediàtics al servei d’aquesta estratègia no ha servit per avançar sinó per retrocedir uns quants graons en la capacitat de presa de decisions pròpies des de Catalunya. No només no som independents, sinó que som més dependents i en camí de ser-ho més. Al final, les accions, no es mesuren per les promeses, sinó pels resultats.

No entraré a opinar sobre si la sentència és justa o no. No sóc jurista. Diré que és dura, molt dura. I també diré que els vull tots i totes al carrer quan abans millor. No només perquè a nivell personal amb molts d’ells hem compartit moments de debat o de treball, sinó perquè qualsevol solució al conflicte territorial que estem vivint passa per un diàleg amb els interlocutors que cada sector reconeix com a propis. I ara mateix són els que estan a la presó.

Si la sortida de la presó és un requisit per permetre un desbloqueig necessari, n’hi ha d’haver un altre: el reconeixement dels errors. La fermesa i el manteniment dels principis no està renyida amb la recerca de nous camins quan el que has seguit t’ha portat a un carreró sense sortida. I reconèixer-ho seria de savis. I això va també fel futur nou govern d’Espanya. Mai la resposta a una estratègia equivocada ha estat tan inútil i desencertada com la que va fer el govern de Mariano Rajoy al repte sobiranista. Tot un avís per navegants pel nou president.

I també per l’actual govern de la Generalitat. Tensionar permanentment la societat, posar contra les cordes els funcionaris, atiar el conflicte als carrers, és d’una irresponsabilitat sense precedents en un govern democràtic que ens hauria de fer reflexionar si ens el mereixem. En res ajuda a l’alliberament dels presos. Alguns sembla que prefereixin màrtirs a dintre de les presons que polítics a fora.

Ja hem perdut com a societat i com a país en aquest joc maldestre moltes bugades. Ara és l’hora d’estar alerta perquè ho podem perdre tot. La revolució dels somriures està fent massa ganyotes.

L'estratègia de l'inútil

No em negareu que el principal objectiu de la política és ser útil a la gent, al col·lectiu. Cadascú amb els seus paràmetres d’interpretació del món i de la realitat, que poden ser molt diferents i sovint contrastats, però útils al cap i a la fi, com a mínim per a aquelles persones a les que se suposa que pretens representar. Dit d’una altra manera, si el que fas quan et dediques a la política no és útil, dedica’t a fer esclops.

Si apliquéssim aquest principi a la realitat tindríem tanta abundància d’esclops que no sabríem què fer-ne.

Mireu, deixeu-me ser dolent: Aznar va ser útil a la gent. A una determinada gent. Va saber fer un treball metòdic i conscient per desmantellar una bona part de l’estat del mig-estar que teníem a Espanya per afavorir el domini social dels sectors que acaparen el capital, afeblint la contestació, la rèplica o la dissidència de tota la resta del país. Don Mariano, en canvi, va claudicar. Va començar en aquesta línia, però aviat se’l van treure de sobre el sector dels poderosos perquè va deixar de ser-los útil. Expliqueu-me, si no, l’ascens de Ciutadans partint de res.

Pujol també va ser útil a un grup molt nombrós de catalanets que van confiar en el seny del peix al cove i que van endevinar que a Catalunya la burgesia gris del franquisme podia ser el pal de paller d’una reconstrucció econòmica feta en nom d’un catalanisme conservador i amable. Com a contrapartida, van acceptar de grat el creixement d’una xarxa clientelar geogràficament molt estesa que marcava una hegemonia social basada en la tradició, els costums i l’aparença de modernitat, i que va permetre al clan omplir-se les butxaques amb tranquil·litat. L’astut Mas, en canvi, va fer figa. Intentant tapar la pudor i els esquitxos de l’herència, va voler ser Moisès en el pas del Mar Roig i es va quedar només en la inflamació popular d’abans de passar-lo, que encara dura. Naturalment, va deixar de ser útil a ningú i va anar a parar a l’aigua.

Només he parlat de la dreta governant, però és de justícia dir que contra aquestes polítiques conservadores d’aquests governants, hi ha hagut personatges de pedra picada que s’han dedicat a la política des de la perspectiva d’esquerres i que han aconseguit avenços socials importants, tot i haver-se de confrontar al tsunami conservador generalitzat que patim des de fa temps. No em feu dir noms, però a poc que hi penseu de polítics útils de l’esquerra us en sortiran uns quants.

Uns i altres, lamentablement, han desaparegut de l’escena política del país. Avui dia, salvant una llista d’excepcions que tinc al cap i no diré,  la collita de polítics –i polítiques-, que no són útils a qui haurien de representar, és aclaparadora, i la profunditat del desgovern que això provoca, a Espanya i a Catalunya, està començant a afectar l’estructura de les institucions democràtiques, permet l’aparició de mesures populistes, profundament volàtils, i facilita l’ascens d’unes dretes radicals, que estan avançant pas a pas en la construcció d’una hegemonia de pensament social perillosíssim.

Prefereixo mil vegades la tan desprestigiada política que es va fer a la transició que la liquiditat estúpida d’algunes propostes i d’algunes mesures que tendeixen a inflamar l’esperit dels propis però que no permeten avançar ni un centímetre en cap direcció. És a dir, que no serveixen per res.

Deixeu-me posar un exemple recent de la llarga llista d’inutilitats polítiques perpetrades els darrers temps, tant a Catalunya com a Espanya: Digueu-me si no és profundament inútil l’afer dels llaços grocs als edificis institucionals durant la campanya. Digueu-me si no és profundament inútil que Ciutadans encengui la metxa i que l’honorable, -amb la seva característica ceguesa pràctica-, munti el pollastre que ha muntat. És profundament inútil, no serveix a ningú per res però té, tristament, una llarga corrua de fidels.

Insisteixo que només és un exemple i que tristament en trobaríem molts els darrers temps a banda i banda de tota la pell de brau d’allò que en podríem dir l’estratègia de l’inútil. Allò que en català en diem fer molta fressa i poca endreça.

És urgent confrontar l’estratègia del pragmatisme en política a l’estratègia d’allò que és inútil. Perquè actuant amb pragmatisme avances poc, però actuant pendent del relat i del simbolisme no només no avances res, sinó que et quedes enrere i vas allunyant cada vegada més gent cansada de tant d’inútil dedicat a la política.

Cal, inexorablement, canviar de protagonistes.