El debat sobre la puresa

Em molesta profundament  fer un debat sobre la necessària puresa d’aquells que vulguin ser representants del poble i la imprescindible purgació dels seus pecats antics i presents de pensament, paraula i obra per poder-ne ser dignes.

Deu ser perquè sempre he cregut que els impurs són els que canvien el món. Ho dic perquè els que són purs i sublims s’han dedicat tant a la contemplació i a marcar els designis dels altres que no han pogut experimentar en pròpia carn els resultats de cap acció. D’això l’església catòlica en sap un niu.

O potser perquè segueixo pensant que la millor manera de construir i créixer és aprendre dels errors i, naturalment, per aprendre dels errors n’has de cometre, cosa que només es pot fer actuant.

Recordo que llegia fa temps en una magnífica obra de Jean Paul Sartre, “Les mans brutes”, quan un dels personatges principals, dirigent polític, confessa que per arribar als objectius que li han marcat els seus ideals ha hagut de posar les mans a la merda fins als colzes.

Potser no cal ser tan gràfic a la vida real com en una obra de teatre, però crec que aquesta és la qüestió de fons. Tothom vol un món perfecte sabent que està ple de merda. Què fer, doncs? Esperar al cent per cent de la perfecció tot explicant la doctrina per arribar-hi, o emmerdar-s’hi per canviar-lo tant com es pugui procurant sortir-ne  tan poc esquitxat com sigui possible?

Aquest és l’etern debat estèril de l’esquerra universal. El que ha propiciat divisions i atomitzacions arreu del món mentre els cacics, els explotadors, els posseïdors de la terra miren des de la terrassa on prenen els seus gin-tònics com els seus enemics de classe van desfilant i desapareixent per inanició.

Aquesta vella, vellíssima política, que de vegades es vesteix amb farbalans per semblar nova, ens deixa on érem fins que torna un nou cicle.

Però estem davant d’un moment transcendent i especial. No diré que “és la lluita darrera, és la lluita final” perquè no m’acusin de plagi però és evident que estem davant d’una segona transició, d’un canvi de règim, i d’una oportunitat clara pel capitalisme de liquidar per la via fàcil els guanys de l’estat del benestar que la lluita de classes dels impurs que es van emmerdar fins els colzes en el seu moment, havien aconseguit.

Renegar de la història és tant com no tenir-ne. I això no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tornar a reeditar la dicotomia “guanyem la guerra o fem la revolució” de  la guerra civil que tant va ajudar a perdre-la.

Per tant, la intel·ligència inevitable ens ha d’abocar a “Frentes Amplios” com a sudamèrica on, respectant la puresa de cada un, s’arremanguen junts per anar per feina.

La resta són futileses.

Francesc Pararols. La forja de l'acer. La lluita pels ideals.

Dissabte vam fer al Teatre Municipal de Girona un acte d’agraïment. De profund agraïment a una persona que, per l’edat que té, però també pel seu esperit de lluita, de transformació social i de recerca de justícia ha viscut la muntanya d’experiències que li han tocat viure i la major part d’elles com a militant del PSUC a Girona i després d’ICV. Obrer, guerriller contra el feixisme, aviador al front de Rússia, militant actiu, primer regidor del PSUC del primer govern d’esquerres de la ciutat de Girona... L’agraïment, per tant, per formar part amb lletres majúscules de la petita història d’un partit, d’una organització política, i d’haver-ne escrit un grapat de pàgines que avui podem llegir, i que tant de bo fóssim capaços d’interpretar.

Us asseguro que és un orgull pertànyer a la mateixa organització política que en Francesc Pararols, que compta en el seu bagatge amb tot allò que ell li ha ofert.

Perquè la nostra organització ve de lluny, -persones com ell ho demostren-, i aquest és el carnet d’identitat que ens permet dir que volem anar més lluny encara.

La nostra organització no va dubtar en defensar la república quan l’amenaçava el feixisme. Prou vides que hi va deixar. I en defensar la democràcia més enllà de la república espanyola, des de l'exili davant dels nazis. La nostra organització no va dubtar en defensar les idees i la gent en la duríssima postguerra, ni tampoc en defensar el treball i els drets de les persones en la negra nit del franquisme; la nostra organització no va dubtar en construir un nou país amb llibertats en la transició i a executar una profunda transformació de Catalunya des dels municipis.

La nostra organització no ha dubtat mai en defensar els drets nacionals i els drets socials agafats de la mà. Mai. Tampoc ara. I en tots aquests moments hi ha estat en Francesc Pararols, lluitant, i donant exemple, amb una altíssima dignitat i amb l’orgull de pertànyer a una organització que ha estat capaç de fer això.

En els moments en els que vivim, -alguns diuen que en una societat líquida, que es mou a batzegades, de manera canviant, i de forma ràpida, intermitent i sobtada, que tot allò que és nou es torna vell en pocs dies-, necessitem exemples sòlids com els d’en Francesc que ens recorden que adaptar-se a les noves formes socials, -alguns en diuen la nova política, d’això-, no vol dir renunciar als principis que inspiren les organitzacions.

En els moments en què reinventar la sopa d’all sembla l’exercici més noble d’aquesta societat líquida, necessitem organitzacions que posin sobre la taula les sopes d’all que persones com el Francesc van haver d’inventar-se en el seu moment. Per anar més lluny encara, sí, i per no repetir les ensopegades a la mateixa pedra que obstinadament hem fet i fem les esquerres al llarg de la història.

Crec que valdria la pena seguir l’exemple d’en Francesc Pararols, i per això reivindico per ara mateix una bona part del que ell representa:

Reivindico la política com l’eina més essencial per transformar la societat, especialment si està en crisi, i reivindico el seu exercici amb orgull.

Reivindico la lluita als carrers, a les empreses, als moviments, a les plataformes i a les associacions, com l’espoleta del canvi necessari que s’ha de produir.  La lluita és imprescindible, però no suficient.

Per això també reivindico amb la mateixa energia els partits com l’eina organitzativa capaç de portar-nos més lluny encara, cap a un país més just, més honest i amb tots els drets de ciutadania, perquè el bagatge i la història acumulada és imprescindible per créixer sense recomençar eternament. Tornar a començar de nou, tot de nou com demanen alguns, com si de res hagués servit tanta lluita acumulada, no només seria un error greu, sinó que és un insult a les vides i als esforços que s’han esmerçat per arribar fins on som. El bagatge del partit, per tant, també és imprescindible, tot i que tampoc és suficient.

Són temps complexos i apassionants, i molt probablement no ens fan falta ni herois, ni màrtirs, ni tan sols patriotes, però sí que ens calen lluitadors intel·ligents, compromesos amb la gent i el seu país, amb voluntat de transformació social, i necessitem el seu exemple i el seu bagatge.

El d’en Francesc Pararols i el d’aquells que com ell han dedicat tants anys al servei de les persones, de la llibertat i de la democràcia.

Són uns "trileros"

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada se'ls ha vist el llautó d'una hora lluny. El problema és que són tan hàbils amb el joc de la prestidigitació, amb la mentida com a recurs permanent d'aparent veracitat, amb la presumpció d'innocència fingida, que som capaços de tornar-nos-els a creure i algú encara els pot tornar a votar si algun dia convoquen eleccions.
Parlo del PP i de la broma de mal gust recent de la reforma fiscal.
Ens venen una baixada d'impostos com un desgreuge als patiments que hem tingut durant la crisi, ara que comencen a veure's brots verds. Si mirem a la wikipedia la descripció de sadisme, crec que no trobaríem millor exemple.
Anem per pams. Primer, que els brots verds se'ls segueixen menjant els mateixos vedells: els que han fet de la crisi un bon negoci. Perquè el panorama general segueix sent d'una falta de feina terrible, una baixada de sous generalitzada, l'estabilització de la retallada de drets laborals, l'asfíxia de les petites i mitjanes empreses per la falta de crèdit, i milers de persones que mai haguessin sospitat que es trobarien en la profunda indefensió social en la que es troben.

Segon, que amb aquesta baixada d'impostos el govern calcula que deixarà d'ingressar uns 7000 milions d'euros. Sabeu què significa això?: que podríem tenir set mil milions d'euros que permetessin revertir la injustícia de les retallades socials en gran part i que ara no tindrem. Significa que tornarem a pagar justos per pecadors perquè aquestes retallades s'hauran de mantenir i, en canvi, la usura dels bancs rescatats no canviarà.
I tercer, perquè la rebaixa d'aquests impostos significarà una bossa de pipes pels ingressos més baixos, un bollicao per les classes mitjanes, i un pastís de casament pels més poderosos. Vaja, com sempre: qui més té, més se li rebaixa. O dit, d'una altra manera, cornuts i pagar el beure.
Per què ho dic això? doncs perquè la reforma incrementa la distància entre les rendes del treball i les rendes del capital i això fa que les persones assalariades continuïn pagant més impostos que les persones que viuen de rendes del seu patrimoni, o d'inversions que, com sabeu, no és treball.
I ho dic perquè la rebaixa d'impostos beneficia sobretot les grans fortunes, les grans empreses i grans patrimonis i fa que el sistema tributari sigui més injust i més regressiu.
O sigui que els salaris continuaran tributant més que els interessos bancaris. O sigui que les grans empreses continuaran pagant menys que les petites i que els autònoms. O sigui que els grans patrimonis continuaran eludint el pagament d’impostos perquè es mantenen les SICAV’S.
I potser pensareu que, a canvi, la bondat i la intel·ligència d'aquest govern girarà els ulls per perseguir implacablement els 60.000 milions anuals de frau i d'evasió fiscal que compensarien els ingressos que perdem.
Doncs no. Ni una línia. Cap mesura específica.
És natural. Perquè la bondat i la intel·ligència "trilera" d'aquest govern està posada en tractar educadament els que els donaran de menjar quan els fem fora. Que hauria de ser aviat, sisplau.

Hi ha autopistes,... i autopistes hi ha

Tothom critica que el govern d’Espanya pagui més de dos mil milions per nacionalitzar les autopistes que voregen Madrid. I hi posen un èmfasi especial com un greuge més cap als catalans. Ahir mateix, el president Mas, en la sessió de control al Parlament ho feia. O el propi conseller Vila, en declaracions a la premsa titllava de pèssima planificació construir autovies al costat d’autopistes.

Home, doncs, gràcies per venir a les nostres tesis que portem defensant des de fa anys i de les quals n’han fet mofa per activa i per passiva.

És evident que construir autopistes privades a Madrid quan ja n’hi havia de públiques és un autèntic despropòsit. Especialment pel trinxament innecessari del territori, pel desistiment de trobar solucions més sostenibles a la mobilitat i, -oh déu de l’or- ara se n’adonen que també per la ruïna que representen. Però, és clar, algú hi haurà fet un negoci immens perquè, com sempre, els guanys seran particulars i les pèrdues es socialitzaran. I és que són uns anticapitalistes, versió 3.0, perquè el capitalisme original el que diu és que et juguis els quartos per fer negoci i, i si hi guanyes, bé i, si hi perds, mala sort.

Però, és clar, l’amanida de la hipocresia supera totes les previsions perquè els que ara es queixen i s’estripen les vestidures i blasmen l’anticatalanisme, li haurien de preguntar al senyor Duran i Lleida, -que encara és un bon català- qui va fer més esforços que ningú perquè tinguessin èxit al Congrés del diputats les gestions per poder fer algunes d’aquestes autopistes. Segur que els ho sabria dir de primera mà perquè, al cap i a la fi, a l’hora de fer negocis, els bons amics són els bons amics.

Home, i això de construir autovies al costat de les autopistes que diu el senyor Vila em recorda molt a la proposta de desdoblament de la NII de Girona a La Jonquera que ell defensa amb energia, quan al costat hi ha una AP7 ben amortitzada que és més que sobrera per absorbir tot el trànsit des del nord  i cap al nord d’Europa, però que segueix oferint una magnífica rendibilitat a qui paga la festa.

Això no és un despropòsit, no? Set carrils per banda solcant les comarques gironines perquè els turistes puguin venir a gaudir del territori que destrossem.  I perquè hi puguem posar uns quants milers més de camions que mantenen la puresa de l’aire inalterable,  mentre la gestió de la mobilitat per l’eix ferroviari llangueix i dorm el son dels justos. Doncs, chapeau.

Però, és clar, el negoci és el negoci, i les paraules que es justifiquen amb els greuges al país no poden amagar ni la contundència dels fets ni de qui ho fa.

UNA NOVA POLITICA PER A UN NOU PAIS

Estem en un canvi d'època. No en tinc cap dubte. La crisi ha posat en evidència que les estructures de les nacions-estat que es van començar a configurar fa més de tres segles s’estan esmicolant i avui podem veure com es construeixen nous equilibris polítics, sovint des de països emergents que fins ara han tingut poc a dir en l'ordre internacional, i hi ha una eclosió de fenòmens socials l'origen dels quals cal trobar-los en les desigualtats en drets, en riquesa i en benestar de la ciutadania en aquests països.

Enmig d’aquest panorama a Catalunya ens trobem defensant la nostra identitat de país petit i una voluntat de ser, pròpia i particular. En l'enorme moviment de plaques tectòniques de la geopolítica, el nostre és un frec d'ales de papallona. I ens equivocaríem molt si creguéssim que aquest és l’únic canvi profund que ens pot permetre superar les creixents desigualtats de la població a casa nostra.

Hi ha una gravíssima crisi d'estructura global del capitalisme. Tant, que s’està empassant la democràcia representativa que ell mateix va ajudar a crear per generar drets a canvi de la força de treball que mantenia el capital.

Aquesta crisi d’abast mundial, -però de conseqüències esfereïdores a casa nostra-, està fent donar un tomb radical a la percepció de les relacions que ha de tenir la ciutadania tant amb l'economia com amb les estructures socials i polítiques. Apareixen permanentment moviments ciutadans que no accepten l’actual estat de situació ni aquest format de relacions. Que fan política entesa des del sentit col·lectiu de la resolució de problemes bàsics i de l’obtenció del bé comú. A les comarques gironines en tenim molts d’exemples de gent que s’està mullant políticament en temes d’habitatge, de drets socials, d’associacionisme, i que sovint desconfien dels partits polítics perquè no donen resposta als problemes reals de la ciutadania.

Permeteu-me una profecia: Els vells temps no tornaran per ningú i haurem d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast. Transformar des del carrer, sí, però també des de les institucions. Especialment les dels nostres municipis.

Cal un canvi en profunditat en les relacions polítiques. No només per reivindicar-nos com a nació, sinó també per definir una nova política per a la ciutadania i amb la ciutadania, que asseguri els drets de la població, que garanteixi la participació en les decisions col·lectives que es prenen, que utilitzi la transparència com a bandera i que defensi unes relacions econòmiques que posin en primer terme les necessitats de la gent per davant del mercadeig i del negoci. I si això ho podem fer des de Catalunya, aleshores té el màxim sentit la voluntat de construcció d’un nou país amb totes les capacitats d’un estat.

A les comarques gironines, des d’ICV estem disposats a empènyer per produir aquest canvi on tothom hauria de ser capaç de cedir per sumar. Vam participar a l'assemblea oberta a primers de febrer on totes les organitzacions polítiques, moviments ciutadans i plataformes sectorials que creiem que aquest és un camí possible vam poder definir, escriure i començar a construir una nova política per a fer un nou país. Ara li hem de donar continuïtat perquè allò va ser un bri d'esperança.

Buscarem connivències perquè en les properes conteses electorals, les europees i les municipals, puguem fer un treball comú contra l’austeritat i per canviar les conseqüències d’aquesta política econòmica erràtica i salvatge de la dreta que tenim a Europa, però que té conseqüències a tots els nostres pobles i ciutats.

Des d’ICV volem parlar amb tothom perquè volem començar a treballar per la construcció d’un front d'esquerres nacional i social contra l'austeritat i la vella política.

Maleït frau

L'informe recentment publicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda agrupats a GESTHA  és demolidor. "L'economia submergida passa factura. Avançament del frau a Espanya durant la crisi", que és el descriptiu títol de l'informe, explica amb claredat que el frau a Espanya i a Catalunya s'ha incrementat en un 2,3% entre el 2009 i el 2012 que, per si us sembla poc, cal saber que això vol dir que hi ha hagut un increment de diner amagat de 4.600 milions d'euros a Catalunya.

Dit d'una altra manera, una quarta part del Producte Interior Brut català -és a dir la riquesa que produeix el país- es mou amb diner que no cotitza a Hisenda i que, per tant, en no recaptar-lo ningú, no es pot dedicar ni a  pagar els serveis bàsics, ni a pagar el deute, ni a generar ocupació, encara que políticament els que governen ho volguessin així, que no és exactament el cas.

La broma implica que, al 2012, -any de retallades i de no aprovació de pressupostos- van desaparèixer 47.360 milions que, si haguessin cotitzat a una mitjana del 23%, -que és una aproximació-, haurien aportat 10.892 milions que és més de la tercera part del pressupost de Catalunya.

I això què vol dir? Doncs, vàries coses.

La primera ens dóna pistes de com un país que sobrepassa de llarg el 23% d'aturats i que té milers de famílies sense ingressos pot arribar a sobreviure.

La segona és que no hem fet res de nou per aturar-ho, donat que s'ha incrementat substancialment. És a dir, que ja no cal que ens creguem aquells que diuen que estan compromesos contra el frau fiscal i, podent actuar, han posat escandalosament les mans a la butxaca, han girat la cara cap a un altre costat i han xiulat llargament.

I la tercera és que som uns tramposos. D'altres països d'Europa consideren que entre un 10 i un 12% de frau és crònic malgrat la lluita dels inspectors contra ell i malgrat la consciència ciutadana existent. Però, és clar, el doble és un escàndol de dimensions gegantines i, si, a sobre, fa anys i  panys que dura implica directament components mafiosos.

Naturalment, el més greu és saber qui és més trampós. Aquesta quantitat de diner no surt d'aquella factura que vostè o jo vam pagar un dia sense IVA, -que també-, ni de les feinetes que fa el manetes de torn i et cobra en negre, -que també, també-. No. La part més gran del pastís és de les grans empreses; aquelles que són bandera del país, que cotitzen a l'IBEX 35 i que tenen alguna sucursal a les Caiman o a qualsevol altre paradís fiscal.

Aleshores s'entén millor que encara no hi hàgim fet res, no?

Ja ho veieu: mentre Madrid ens roba, els de casa ens espolien.

Vull que em posin el NO-DO

Home, hem de completar el fet. No ens quedem a mitges.

Que avui hagin tancat les emissions de Catalunya Ràdio i de Canal 33 al País Valencià és d’una lògica espatarrant. Alguns van guanyar una guerra civil fa 75 anys i és una xifra rodona per recordar-ho.

Per recordar als vençuts qui van ser els vencedors: els intransigents, els incultes, els monolítics, els que no entenen res però necessiten que ningú més no entengui res, els que quan sentien la paraula cultura es treien la pistola, els que van aniquilar tota una generació d’intel·lectuals, els que van imposar el control inquisitorial de l’església catòlica en tots els costums,  els que van apropiar-se de les vides i de les possessions dels vençuts per fer-se rics amb el pillatge i l’estraperlo.

Aquests, que no van aconseguir aniquilar les altres llengües que ells no parlaven, perquè en la seva misèria moral eren incapaços d’entendre que algú pogués ser diferent, sobretot perquè els espantava la diferència...

...Aquests, cada dia està més clar, estaven amagats o disfressats, però no havien marxat. I ara que controlen un govern que pot fer i desfer com li vingui de gust, ens estan tornant a imposar el dret de conquesta.

Van començar liquidant l’autodefensa de la classe treballadora amb la reforma laboral, després han destruït la classe mitjana fent-li pagar amb impostos les seves bacanals especulatives en forma de rescat bancari pagat amb diners de tots, acollonen els avis amb una reforma de les pensions que els farà encara més pobres, legislen l’educació perquè siguem creients i bons espanyols com abans, ens fiquen la por al cos amb la llei de seguretat ciutadana i tornen el dret al cos de les dones a mans de la santa mare església que vetlla per tots nosaltres.

Així gairebé han aconseguit tornar al 1974, quan sortíem als carrers i eren en blanc i negre i els polis eren grisos i no teníem una constitució democràtica que ens donava drets de ciutadania i que ara fan servir com amenaça. També aquell any segurament les 20 famílies més poderoses tenien la mateixa riquesa que el 20 per cent de la població espanyola, com ara.

Encara els falta acabar amb tota la cultura, que ja van començar a arruïnar aplicant als productes culturals l’IVA més elevat de tota Europa, però que ha tingut sempre la seva expressió més digna en la riquesa i la varietat de llengües que parlem a tot l’estat espanyol.

Doncs, au, al país valencià, fora; que ara que hem comprat i venut tot el país no el contaminin aquests bandarres catalans que sempre han tingut la mania de no parlar en cristià. Quin mal que li estan fent a l’espanyol aquests maleïts ignorants.

Doncs el que deia al principi, els queda posar el NO-DO obligatori a tots els cinemes.

Doncs, per mi, que ens el posin, siusplau, que em tornaran a fer sentir jove, ara que aviat farà vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys, i em creuré que puc tornar a córrer davant dels grisos per lluitar com fèiem tots junts, totes juntes, contra l’enorme llosa de la dictadura que els cadells dels vencedors malparits ens volen fer creure que tornaran a imposar... i tornar a empènyer, a empènyer fins que els tornem a fotre fora.

A cabalgar, a cabalgar, hasta enterrarlos en el mar...

ARAÉSDEMÀ, 1 de febrer, Fabra i Coats. Ens veiem