Hi ha autopistes,... i autopistes hi ha

Tothom critica que el govern d’Espanya pagui més de dos mil milions per nacionalitzar les autopistes que voregen Madrid. I hi posen un èmfasi especial com un greuge més cap als catalans. Ahir mateix, el president Mas, en la sessió de control al Parlament ho feia. O el propi conseller Vila, en declaracions a la premsa titllava de pèssima planificació construir autovies al costat d’autopistes.

Home, doncs, gràcies per venir a les nostres tesis que portem defensant des de fa anys i de les quals n’han fet mofa per activa i per passiva.

És evident que construir autopistes privades a Madrid quan ja n’hi havia de públiques és un autèntic despropòsit. Especialment pel trinxament innecessari del territori, pel desistiment de trobar solucions més sostenibles a la mobilitat i, -oh déu de l’or- ara se n’adonen que també per la ruïna que representen. Però, és clar, algú hi haurà fet un negoci immens perquè, com sempre, els guanys seran particulars i les pèrdues es socialitzaran. I és que són uns anticapitalistes, versió 3.0, perquè el capitalisme original el que diu és que et juguis els quartos per fer negoci i, i si hi guanyes, bé i, si hi perds, mala sort.

Però, és clar, l’amanida de la hipocresia supera totes les previsions perquè els que ara es queixen i s’estripen les vestidures i blasmen l’anticatalanisme, li haurien de preguntar al senyor Duran i Lleida, -que encara és un bon català- qui va fer més esforços que ningú perquè tinguessin èxit al Congrés del diputats les gestions per poder fer algunes d’aquestes autopistes. Segur que els ho sabria dir de primera mà perquè, al cap i a la fi, a l’hora de fer negocis, els bons amics són els bons amics.

Home, i això de construir autovies al costat de les autopistes que diu el senyor Vila em recorda molt a la proposta de desdoblament de la NII de Girona a La Jonquera que ell defensa amb energia, quan al costat hi ha una AP7 ben amortitzada que és més que sobrera per absorbir tot el trànsit des del nord  i cap al nord d’Europa, però que segueix oferint una magnífica rendibilitat a qui paga la festa.

Això no és un despropòsit, no? Set carrils per banda solcant les comarques gironines perquè els turistes puguin venir a gaudir del territori que destrossem.  I perquè hi puguem posar uns quants milers més de camions que mantenen la puresa de l’aire inalterable,  mentre la gestió de la mobilitat per l’eix ferroviari llangueix i dorm el son dels justos. Doncs, chapeau.

Però, és clar, el negoci és el negoci, i les paraules que es justifiquen amb els greuges al país no poden amagar ni la contundència dels fets ni de qui ho fa.

UNA NOVA POLITICA PER A UN NOU PAIS

Estem en un canvi d'època. No en tinc cap dubte. La crisi ha posat en evidència que les estructures de les nacions-estat que es van començar a configurar fa més de tres segles s’estan esmicolant i avui podem veure com es construeixen nous equilibris polítics, sovint des de països emergents que fins ara han tingut poc a dir en l'ordre internacional, i hi ha una eclosió de fenòmens socials l'origen dels quals cal trobar-los en les desigualtats en drets, en riquesa i en benestar de la ciutadania en aquests països.

Enmig d’aquest panorama a Catalunya ens trobem defensant la nostra identitat de país petit i una voluntat de ser, pròpia i particular. En l'enorme moviment de plaques tectòniques de la geopolítica, el nostre és un frec d'ales de papallona. I ens equivocaríem molt si creguéssim que aquest és l’únic canvi profund que ens pot permetre superar les creixents desigualtats de la població a casa nostra.

Hi ha una gravíssima crisi d'estructura global del capitalisme. Tant, que s’està empassant la democràcia representativa que ell mateix va ajudar a crear per generar drets a canvi de la força de treball que mantenia el capital.

Aquesta crisi d’abast mundial, -però de conseqüències esfereïdores a casa nostra-, està fent donar un tomb radical a la percepció de les relacions que ha de tenir la ciutadania tant amb l'economia com amb les estructures socials i polítiques. Apareixen permanentment moviments ciutadans que no accepten l’actual estat de situació ni aquest format de relacions. Que fan política entesa des del sentit col·lectiu de la resolució de problemes bàsics i de l’obtenció del bé comú. A les comarques gironines en tenim molts d’exemples de gent que s’està mullant políticament en temes d’habitatge, de drets socials, d’associacionisme, i que sovint desconfien dels partits polítics perquè no donen resposta als problemes reals de la ciutadania.

Permeteu-me una profecia: Els vells temps no tornaran per ningú i haurem d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast. Transformar des del carrer, sí, però també des de les institucions. Especialment les dels nostres municipis.

Cal un canvi en profunditat en les relacions polítiques. No només per reivindicar-nos com a nació, sinó també per definir una nova política per a la ciutadania i amb la ciutadania, que asseguri els drets de la població, que garanteixi la participació en les decisions col·lectives que es prenen, que utilitzi la transparència com a bandera i que defensi unes relacions econòmiques que posin en primer terme les necessitats de la gent per davant del mercadeig i del negoci. I si això ho podem fer des de Catalunya, aleshores té el màxim sentit la voluntat de construcció d’un nou país amb totes les capacitats d’un estat.

A les comarques gironines, des d’ICV estem disposats a empènyer per produir aquest canvi on tothom hauria de ser capaç de cedir per sumar. Vam participar a l'assemblea oberta a primers de febrer on totes les organitzacions polítiques, moviments ciutadans i plataformes sectorials que creiem que aquest és un camí possible vam poder definir, escriure i començar a construir una nova política per a fer un nou país. Ara li hem de donar continuïtat perquè allò va ser un bri d'esperança.

Buscarem connivències perquè en les properes conteses electorals, les europees i les municipals, puguem fer un treball comú contra l’austeritat i per canviar les conseqüències d’aquesta política econòmica erràtica i salvatge de la dreta que tenim a Europa, però que té conseqüències a tots els nostres pobles i ciutats.

Des d’ICV volem parlar amb tothom perquè volem començar a treballar per la construcció d’un front d'esquerres nacional i social contra l'austeritat i la vella política.

Maleït frau

L'informe recentment publicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda agrupats a GESTHA  és demolidor. "L'economia submergida passa factura. Avançament del frau a Espanya durant la crisi", que és el descriptiu títol de l'informe, explica amb claredat que el frau a Espanya i a Catalunya s'ha incrementat en un 2,3% entre el 2009 i el 2012 que, per si us sembla poc, cal saber que això vol dir que hi ha hagut un increment de diner amagat de 4.600 milions d'euros a Catalunya.

Dit d'una altra manera, una quarta part del Producte Interior Brut català -és a dir la riquesa que produeix el país- es mou amb diner que no cotitza a Hisenda i que, per tant, en no recaptar-lo ningú, no es pot dedicar ni a  pagar els serveis bàsics, ni a pagar el deute, ni a generar ocupació, encara que políticament els que governen ho volguessin així, que no és exactament el cas.

La broma implica que, al 2012, -any de retallades i de no aprovació de pressupostos- van desaparèixer 47.360 milions que, si haguessin cotitzat a una mitjana del 23%, -que és una aproximació-, haurien aportat 10.892 milions que és més de la tercera part del pressupost de Catalunya.

I això què vol dir? Doncs, vàries coses.

La primera ens dóna pistes de com un país que sobrepassa de llarg el 23% d'aturats i que té milers de famílies sense ingressos pot arribar a sobreviure.

La segona és que no hem fet res de nou per aturar-ho, donat que s'ha incrementat substancialment. És a dir, que ja no cal que ens creguem aquells que diuen que estan compromesos contra el frau fiscal i, podent actuar, han posat escandalosament les mans a la butxaca, han girat la cara cap a un altre costat i han xiulat llargament.

I la tercera és que som uns tramposos. D'altres països d'Europa consideren que entre un 10 i un 12% de frau és crònic malgrat la lluita dels inspectors contra ell i malgrat la consciència ciutadana existent. Però, és clar, el doble és un escàndol de dimensions gegantines i, si, a sobre, fa anys i  panys que dura implica directament components mafiosos.

Naturalment, el més greu és saber qui és més trampós. Aquesta quantitat de diner no surt d'aquella factura que vostè o jo vam pagar un dia sense IVA, -que també-, ni de les feinetes que fa el manetes de torn i et cobra en negre, -que també, també-. No. La part més gran del pastís és de les grans empreses; aquelles que són bandera del país, que cotitzen a l'IBEX 35 i que tenen alguna sucursal a les Caiman o a qualsevol altre paradís fiscal.

Aleshores s'entén millor que encara no hi hàgim fet res, no?

Ja ho veieu: mentre Madrid ens roba, els de casa ens espolien.

Vull que em posin el NO-DO

Home, hem de completar el fet. No ens quedem a mitges.

Que avui hagin tancat les emissions de Catalunya Ràdio i de Canal 33 al País Valencià és d’una lògica espatarrant. Alguns van guanyar una guerra civil fa 75 anys i és una xifra rodona per recordar-ho.

Per recordar als vençuts qui van ser els vencedors: els intransigents, els incultes, els monolítics, els que no entenen res però necessiten que ningú més no entengui res, els que quan sentien la paraula cultura es treien la pistola, els que van aniquilar tota una generació d’intel·lectuals, els que van imposar el control inquisitorial de l’església catòlica en tots els costums,  els que van apropiar-se de les vides i de les possessions dels vençuts per fer-se rics amb el pillatge i l’estraperlo.

Aquests, que no van aconseguir aniquilar les altres llengües que ells no parlaven, perquè en la seva misèria moral eren incapaços d’entendre que algú pogués ser diferent, sobretot perquè els espantava la diferència...

...Aquests, cada dia està més clar, estaven amagats o disfressats, però no havien marxat. I ara que controlen un govern que pot fer i desfer com li vingui de gust, ens estan tornant a imposar el dret de conquesta.

Van començar liquidant l’autodefensa de la classe treballadora amb la reforma laboral, després han destruït la classe mitjana fent-li pagar amb impostos les seves bacanals especulatives en forma de rescat bancari pagat amb diners de tots, acollonen els avis amb una reforma de les pensions que els farà encara més pobres, legislen l’educació perquè siguem creients i bons espanyols com abans, ens fiquen la por al cos amb la llei de seguretat ciutadana i tornen el dret al cos de les dones a mans de la santa mare església que vetlla per tots nosaltres.

Així gairebé han aconseguit tornar al 1974, quan sortíem als carrers i eren en blanc i negre i els polis eren grisos i no teníem una constitució democràtica que ens donava drets de ciutadania i que ara fan servir com amenaça. També aquell any segurament les 20 famílies més poderoses tenien la mateixa riquesa que el 20 per cent de la població espanyola, com ara.

Encara els falta acabar amb tota la cultura, que ja van començar a arruïnar aplicant als productes culturals l’IVA més elevat de tota Europa, però que ha tingut sempre la seva expressió més digna en la riquesa i la varietat de llengües que parlem a tot l’estat espanyol.

Doncs, au, al país valencià, fora; que ara que hem comprat i venut tot el país no el contaminin aquests bandarres catalans que sempre han tingut la mania de no parlar en cristià. Quin mal que li estan fent a l’espanyol aquests maleïts ignorants.

Doncs el que deia al principi, els queda posar el NO-DO obligatori a tots els cinemes.

Doncs, per mi, que ens el posin, siusplau, que em tornaran a fer sentir jove, ara que aviat farà vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys, i em creuré que puc tornar a córrer davant dels grisos per lluitar com fèiem tots junts, totes juntes, contra l’enorme llosa de la dictadura que els cadells dels vencedors malparits ens volen fer creure que tornaran a imposar... i tornar a empènyer, a empènyer fins que els tornem a fotre fora.

A cabalgar, a cabalgar, hasta enterrarlos en el mar...

ARAÉSDEMÀ, 1 de febrer, Fabra i Coats. Ens veiem

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Doncs això. Si no és ara, quan? Si no som totes i tots junts, qui? Si no és per fer foc nou, per què? Si no és sumant les lluites, com?

Aquestes i més preguntes val la pena que ens responguem. Val la pena que intentem una vegada més construir l'alternativa. No en tenim prou dient que ja n'hi ha prou. No ens podem quedar a casa veient-les venir. No podem seguir resignant-nos a perdre més penyores davant la indignitat de la dreta, del retrocés a la caverna. Necessitem canviar-ho tot, ja, abans que s'esparraqui definitivament el somni.

Ens veiem el dia 1.

Les elèctriques manen

Avui llegeixo que 5 empreses es reparteixen el pastís de l’energia a Espanya. El 95 per cent del pastís per ser més exactes. Fins aquí, cap problema. El que fa pudor de socarrim és que tinguin el doble de beneficis de mitjana que les seves sinònimes europees.

La producció d’energia és essencial per a qualsevol país, i cal que l’administració vetlli per una bona producció i distribució, si cal, fent-se’n càrrec directament. De fet, en una societat que pretengui ser justa i que, per tant, pretengui un reequilibri i redistribució de la riquesa d’aquesta societat, els serveis essencials haurien de ser gestionats íntegrament des de l’òrbita pública. És a dir des de la perspectiva col·lectiva que té com a objectiu un ús i una rendibilitat estrictament social.

En el món capitalista no sempre és així. De fet, sovint no és així. Determinades empreses privades es fan càrrec de les infraestructures i en treuen rendibilitat a llarg termini. Això passa normalment perquè l’erari públic no té diners per fer-ho directament, -i aquí entraríem en un nou article sobre la necessitat d’una fiscalitat justa que no farem ara-, i fa una concessió. Però segueix sent un servei de primera necessitat.

És, curiosament, el de l’energia, un servei sovint subvencionat amb diners públics per tal de permetre la creació d’una xarxa d’estructures cada vegada més eficients i que ofereixin millor servei.

Per tant, tenim un servei públic bàsic en mans privades, que reben subvencions públiques, i que obtenen esplèndids beneficis privats a càrrec de les factures dels usuaris. Magnífic.

El problema més greu és quan els gestors privats d’aquestes empreses no només es fan seu el servei per fer-ne negoci, igual que si comerciessin amb cols i pastanagues, sinó que marquen les regles del joc als governs de torn per poder mantenir aquest negoci encara que hi hagi ciutadans i ciutadanes que es veuen privats d’un servei universal perquè no el poden pagar.

Marquen les regles del joc quan decideixen que els seus lacais al govern d’Espanya i al Congrés dels Diputats aprovin una llei que impedeix l’autoconsum amb energies renovables i en limita la producció, per evitar la competència!

I el marcaran tristament, ignominiosament, fent que aquests mateixos assalariats seus ficats en política impedeixin que prosperi la proposició de llei que ha presentat la diputada Laia Ortiz per assegurar una treva hivernal, -només hivernal, per dignitat-, de manera que aquestes companyies no tallin l’energia durant l’hivern a qui no la pot pagar.

És a dir, perquè les famílies que es troben en una situació desesperada on ningú voldria trobar-se provocada per un món on l’essencial és el negoci, puguin subsistir durant l’hivern.

Hem anat deixant en mans privades cada vegada més serveis essencials per a la societat i els hem donat patent de cors. I quan aquestes mans han decidit que era l’hora de fer negoci amb els serveis com l’aigua, la llum o el gas i amb els drets com la salut o l’educació, ens adonem que, a més, tenen el control i ningú els atura els peus.

Cal, definitivament, un canvi de règim.

Parlem de pensions

La setmana passada vam organitzar una xerrada a Girona sobre les mentides del Partit Popular amb la llei de pensions que ens estan imposant. No és en va que ho estem organitzant com una campanya d'ampla difusió. Ho és perquè entenem que aquesta és la baula que faltava per trencar en l'intent dels servidors del capital per desmantellar l'estat del benestar que ha costat anys de construir. Ens volen mantenir porucs i callats i retornar a la societat silent i classista que vàrem heretar del franquisme.

No són només paraules. Tots sabem que els excessos del capitalisme financer ens han portat a una crisi sense precedents que ha enfonsat les economies dels països occidentals a costa de sacrificar el diner dels nostres impostos per eixugar els deutes escandalosos generats per l'especulació i l'afany de lucre sense límits d'unes classes dirigents que s'han fet d'or enfilats a les esquenes dels treballadors i les classes més humils.

És a dir, hi ha hagut un temps en què els guanys han estat per ells, i ara és el temps que les pèrdues les paguem entre tots.

Els diners que hem abocat a la banca són els diners que havien d'anar a mantenir els drets socials: l'ensenyament, la salut, les pensions. I això ha passat perquè estem davant d'un capitalisme desbocat que ha trencat el pacte que el socialisme europeu va construir després de la segona guerra mundial, acceptant el capital a canvi de construir els drets que generaven l'estat del benestar, donant pas a les socialdemocràcies que hem viscut durant tota la segona meitat del segle vint.

A Espanya, a més, vam construir una democràcia molt feble que va donar pas al pacte constitucional que ens situava en aquestes regles del joc. Però va ser un pacte que es va fer amb els vencedors de la guerra que van cedir poder polític a canvi de mantenir intacte tot el control sobre el poder econòmic. Va passar a Espanya i a Catalunya. No oblidem que aquestes classes dirigents mai hem deixat de tenir-les a casa nostra.

I ara que les coses van mal dades uns i altres pretenen retornar als seus orígens. Van fer una reforma laboral, començada pel PSOE i acabada pel PP amb l'ajuda de CIU que va desarmar totalment la capacitat de negociació dels sindicats i dels comitès d'empresa. Que ha deixat els treballadors en mans de les decisions dels amos, -que sovint són multinacionals-, per carregar sobre els costos laborals la reactivació de l'economia i així tenir una mà d'obra més barata, més esporuguida i amb menys capacitat de reacció i poder legislar com mai, laminant els drets més essencials com ho fa la llei d'educació del ministre Wert o com la llei de seguretat que pretén aprovar el ministre d'interior. I aquí, a més, s'estan venent el país a les empreses privades que aposten per comerciar amb els drets, com està fent el conseller de salut, o com s'està deixant fer a la banca amb els vergonyosos desnonaments causats per les hipoteques de la bombolla immobiliària.

I a més, hem abraçat el dictat terrible de l'austeritat que una Merkel assetjada pels seus bancs, creditors de la resta d'Europa, li han imposat. Han modificat la constitució per assegurar que primer cobrin els deutes la gran banca europea abans de tenir diners pels ciutadans. Abans d'assegurar que una bona part de la societat no es quedi sense casa, o que un terç de la població infantil no passi gana, o senzillament, que la distància entre els que més tenen i els que menys, es faci tan gran que estigui desapareixent del nostre país la classe mitjana i apareguin, per contra, situacions de pobresa que no es veien des de la postguerra.

I ara, que moltes famílies vivien com podien amb els quatre calers de la pensió dels avis perquè estaven tots a l'atur toquen les pensions i ho fan mentint.

Diuen que les pensions pujaran cada any i menteixen.

Diuen que és per garantir l'estabilitat del sistema i menteixen.

Diuen que no hi ha més diners per pagar les pensions i menteixen.

En política tots treballem defensant un lobbie o un altre. Nosaltres procurem treballar per defensar els interessos de les classes populars. Ells defensen els interessos del gran capital i ara com ara estan guanyant. Així de senzill.

Però ha d'arribar el temps de canviar de torna. Hem d'aconseguir que la por canviï de costat. I això només ho podrem fer amb una societat organitzada que no es resigna a la sort que li han adjudicat.

I el primer que cal fer per sortir del pou és deixar de cavar. Deixar d'acceptar les retallades com una cosa natural i inevitable. I assegurar una millor redistribució de la riquesa. Per això ha de servir la política i els nostres polítics. No ens mereixem uns dirigents, presidents dels governs de Catalunya i d'Espanya, que han estat flirtejant amb la corrupció i que no escolten la veu dels ciutadans més febles perquè la desconeixen. No ens mereixem uns presidents que no tenen el valor ni les ganes de capgirar la situació perquè això significaria tocar la butxaca d'alguns amics massa poderosos davant dels quals s'agenollen massa sovint. Ni ens mereixem uns dirigents de les grans empreses que deixen de pagar a hisenda milers de milions portant-los a paradisos fiscals, mentre aprofiten la crisi per acomiadar centenars de treballadors i contractar mà d'obra més barata.

Necessitem gent treballadora i honesta, empresaris i obrers, comerciants, polítics, ciutadanes i ciutadans, que estimin el valor de la feina però també el valor de la justícia social, de la solidaritat. En resum, el valor de la democràcia.

Avui són les pensions, però tinguem clar que la lluita per un futur millor l'haurem de seguir fent dia a dia, colze a colze, tots i totes, de forma organitzada, per canviar la situació.