No em negareu que el principal objectiu de la política és ser
útil a la gent, al col·lectiu. Cadascú amb els seus paràmetres d’interpretació
del món i de la realitat, que poden ser molt diferents i sovint contrastats,
però útils al cap i a la fi, com a mínim per a aquelles persones a les que se
suposa que pretens representar. Dit d’una altra manera, si el que fas quan et
dediques a la política no és útil, dedica’t a fer esclops.
Si apliquéssim aquest principi a la realitat tindríem tanta
abundància d’esclops que no sabríem què fer-ne.
Mireu, deixeu-me ser dolent: Aznar va ser útil a la gent. A
una determinada gent. Va saber fer un treball metòdic i conscient per
desmantellar una bona part de l’estat del mig-estar que teníem a Espanya per
afavorir el domini social dels sectors que acaparen el capital, afeblint la
contestació, la rèplica o la dissidència de tota la resta del país. Don
Mariano, en canvi, va claudicar. Va començar en aquesta línia, però aviat se’l
van treure de sobre el sector dels poderosos perquè va deixar de ser-los útil.
Expliqueu-me, si no, l’ascens de Ciutadans partint de res.
Pujol també va ser útil a un grup molt nombrós de catalanets
que van confiar en el seny del peix al cove i que van endevinar que a Catalunya
la burgesia gris del franquisme podia ser el pal de paller d’una reconstrucció
econòmica feta en nom d’un catalanisme conservador i amable. Com a
contrapartida, van acceptar de grat el creixement d’una xarxa clientelar
geogràficament molt estesa que marcava una hegemonia social basada en la
tradició, els costums i l’aparença de modernitat, i que va permetre al clan
omplir-se les butxaques amb tranquil·litat. L’astut Mas, en canvi, va fer figa.
Intentant tapar la pudor i els esquitxos de l’herència, va voler ser Moisès en
el pas del Mar Roig i es va quedar només en la inflamació popular d’abans de
passar-lo, que encara dura. Naturalment, va deixar de ser útil a ningú i va
anar a parar a l’aigua.
Només he parlat de la dreta governant, però és de justícia
dir que contra aquestes polítiques conservadores d’aquests governants, hi ha
hagut personatges de pedra picada que s’han dedicat a la política des de la
perspectiva d’esquerres i que han aconseguit avenços socials importants, tot i
haver-se de confrontar al tsunami conservador generalitzat que patim des de fa
temps. No em feu dir noms, però a poc que hi penseu de polítics útils de l’esquerra
us en sortiran uns quants.
Uns i altres, lamentablement, han desaparegut de l’escena
política del país. Avui dia, salvant una llista d’excepcions que tinc al cap i
no diré, la collita de polítics –i
polítiques-, que no són útils a qui haurien de representar, és aclaparadora, i
la profunditat del desgovern que això provoca, a Espanya i a Catalunya, està
començant a afectar l’estructura de les institucions democràtiques, permet
l’aparició de mesures populistes, profundament volàtils, i facilita l’ascens d’unes
dretes radicals, que estan avançant pas a pas en la construcció d’una hegemonia
de pensament social perillosíssim.
Prefereixo mil vegades la tan desprestigiada política que es va
fer a la transició que la liquiditat estúpida d’algunes propostes i d’algunes
mesures que tendeixen a inflamar l’esperit dels propis però que no permeten
avançar ni un centímetre en cap direcció. És a dir, que no serveixen per res.
Deixeu-me posar un exemple recent de la llarga llista
d’inutilitats polítiques perpetrades els darrers temps, tant a Catalunya com a
Espanya: Digueu-me si no és profundament inútil l’afer dels llaços grocs als
edificis institucionals durant la campanya. Digueu-me si no és profundament
inútil que Ciutadans encengui la metxa i que l’honorable, -amb la seva
característica ceguesa pràctica-, munti el pollastre que ha muntat. És
profundament inútil, no serveix a ningú per res però té, tristament, una llarga
corrua de fidels.
Insisteixo que només és un exemple i que tristament en
trobaríem molts els darrers temps a banda i banda de tota la pell de brau
d’allò que en podríem dir l’estratègia de l’inútil. Allò que en català en diem
fer molta fressa i poca endreça.
És urgent confrontar l’estratègia del pragmatisme en política
a l’estratègia d’allò que és inútil. Perquè actuant amb pragmatisme avances
poc, però actuant pendent del relat i del simbolisme no només no avances res,
sinó que et quedes enrere i vas allunyant cada vegada més gent cansada de tant
d’inútil dedicat a la política.
